És una evidència, una malaurada evidència: la violència masclista segueix sent, ben entrat el segle XXI, una xacra que la societat actual no és capaç de treure's de sobre. Cada 25 de novembre es commemora el Dia Internacional Contra la Violència Envers les Dones i, més enllà de les paraules; són els números, les dades, les que situen el drama en el context que li pertoca.
28 dones assassinades a Tarragona des de 2003
A tot l'Estat, des de 2003 —quan es van començar a computar els feminicidis— han estat assassinades més d'un miler de dones víctimes de violència masclista. Però per donar dades més properes: només a les comarques de Tarragona n'han matat 28, cosa que situa la demarcació com una de les que té una taxa més elevada de feminicidis en relació als seus habitants. És la cinquena província de tot l'Estat, només per darrere de Melilla, Granada, Almeria i Tenerife.
I un últim número: 3.165. Són les denúncies per violència masclista presentades a la demarcació de Tarragona només l'any 2018. Una xifra escandalosa que és encara més corprenedora quan observem que la tendència és a l'alça i que sembla no tenir aturador.
Les dades són, doncs, dramàtiques. Però no deixen de ser dades. Per què en ple segle XXI seguim tenint a sobre aquesta xacra? Què és el que està fallant? Quins errors està cometent el sistema, i especialment l'àmbit judicial, en el combat contra la violència masclista? La societat està ja abandonant el masclisme, o encara no fa prou?
A TarragonaDigital n'hem volgut parlar amb dues expertes en la matèria: Rosa Casas, antropòloga i treballadora social de l'associació tarragonina Dhides, que acompanya dones maltractades; i Montse Salazar, coordinadora del SIAD, el Servei d’Informació i Assessorament a la Dona de Torredembarra, un dels serveis municipals pioners pel que fa a atenció a la dona a la demarcació.
Una violència que afecta totes les dones, i des de menudes
Casas i Salazar coincideixen en un argument: la violència física és la que deixa conseqüències més visibles, però és tan sols la punta de l'iceberg, hi ha moltes situacions de violència prèvies. «No conec cap dona que no hagi viscut mai una situació de violència masclista», afirma, contundent, Rosa Casas. «Sigui per part de la parella, dels fills, de companys de feina... les dones tenim molts fronts des dels quals rebem menyspreu», diu.
«Ja des de l'escola: se'ns infantilitza, se'ns menysprea i se'ns considera menys aptes, per exemple, en proves físiques, quan tindríem les mateixes capacitats que els homes si se'ns permetés exercitar-nos de la mateixa manera», argumenta Casas, que titlla de «patriarcal» l'argument que «les dones són més dèbils».
«Com que ens eduquen amb la idea que són superiors, ens ensenyen a viure limitades, i això és l'arrel de la violència: els hem de comprendre i hem de tolerar parelles i entorns tòxics, que ens insulten, criden o menyspreen», desenvolupa Casas.
Arriben a justificar la violència masclista
Una idea similar la conclou Montse Salazar, coordinadora del SIAD de Torredembarra, que fa uns dies feia balanç dels casos que ha tractat enguany. «Les dones han estat socialitzades per tapar, guardar i protegir la imatge de l'home», diu Salazar, que posa el focus en «les ironies, burles, desqualificacions soterrades que acaben sent violència psicològica encoberta».
L'experiència ha ensenyat a Salazar que «els homes que maltracten solen ser seductors i atractius en els espais i les relacions socials». «És en l'àmbit privat i domèstic on se senten legitimats per exercir la violència», creu.
Davant d'aquesta situació, Casas i Salazar argumenten que les dones acaben fins i tot justificant la violència masclista que reben. «Les dones hem estat educades per mantenir cura de la relació, ser bones esposes i bones mares, per això hem desenvolupat valors d'empatia, comprensió, tolerància i perdó», explica Montse Salazar. «Ens han ensenyat a ser bones nenes i arribem a culpabilitzar-nos de les seves actituds, és al·lucinant!», s'exclama Rosa Casas.
En la mateixa línia, Salazar considera que «de vegades, aquesta actitud de la dona es torna en contra seva i s'arriba a justificar la violència per raons d'estrès de la parella, de problemes en la infantesa de l'agressor... és a dir, que minimitzen o neguen la violència». «Hem d'escapar d'aquestes actituds, tenim dret a una vida sense violència: cal que deconstruïm l'aprenentatge que ens ham donat fins ara i que les dones ens tornem a posar al centre de les nostres pròpies vides», rebla Casas.
El sistema no protegeix prou les dones que pateixen maltractaments
Davant d'aquesta situació, que fa endèmica la violència masclista en les seves múltiples formes —de la més visible, la física o sexual, a la més soterrada, la psicològica, econòmica, o social—, Rosa Casas exposa la seva experiència particular davant de la ineficàcia del sistema judicial. «És indignant: ni els jutjats ni els treballadors socials actuen davant de situacions de violència no-física», explica, i diu amb contundència que «el sistema no ens creu i legitima la violència masclista, cal fer mans i mànigues per demostrar el que les víctimes pateixen».
«El primer que necessita una dona que pateix és precisament el que no li dona el sistema: que se les creguin», diu Casas. Aquesta és la tasca que ella mateixa desenvolupa a l'associació Dhides. «En els centenars de dones que he acompanyat, sempre he trobat els mateixos perfils: ella diu que no pot més, però justifica l'agressor; ell ho nega tot i afirma que l'agredit és ell», relata.
Denunciar és la solució, però això no sempre passa. La por a les conseqüències, el fet que costi que es dictin ordres d'allunyament, i la ineficàcia judicial fa que costi denunciar. De les 58 dones que enguany a atès el SIAD a una població com Torredembarra, de 16.000 habitants, només un terç ha presentat denúncia, segons explica Montse Salazar. «El sistema acaba sent violent per a la dona: venen tocades de la violència masclista i la violència institucional les acaba enfonsant», comenta Rosa Casas.
«El camí és empoderar-nos»
Davant d'aquest estat de la qüestió, el camí que indica Rosa Casas és clar. «El sistema no és inarreglable, però cal atrevir-se a deconstruir moltes coses, perquè ara mateix no acompanya gens les dones en situació de maltractament», argumenta. Per això tasques com la seva, diu, «són necessàries per evitar que el sistema acabi de destruir les dones, fer que s'acabin empoderant i que ajudin altres dones: és la nostra petita revolució silenciosa».
Fins a assolir un sistema més just, que ofereixi eines de protecció més contundents per a les dones que sofreixen, dia rere dia, aquesta desgraciadament inacabable xacra social, la tasca de serveis com el SIAD i entitats com Dhides seguirà sent, per desgràcia, el clau a què s'han d'aferrar moltes dones en aquesta situació dramàtica.