Imatge de Marc Ribas durant el Joc de Cartes.

Restaurants familiars i altres perversions empordaneses

No va poder ser. El 'Joc de Cartes' d'ahir ens va fer baixar la trempera de l'afer Paella Experience —que durant la setmana ha viscut nous esdeveniments sucosos— i ens va oferir una edició narcolèptica amb famílies empordaneses i tòpics de la integració catalana. Almenys no vam passar (gaire) vergonya, aquest cop

Fuà, quina baixona, no? Mentre encara cuegen les repercussions del 'Joc de Cartes' de la setmana passada, el ja mític The Paella Experience Special Edition, ahir vam tenir nova edició del programa. Fluixa. Molt fluixa. És natural. Perquè allò que vam viure fa set dies trigarem a oblidar-ho. És com si encara estiguéssim empatxats de caviar i cocaïna i ahir ens donessin un plat d'arròs bullit, mentre passem la ressaca bulímica agenollats davant de la tassa del vàter desitjant treure les putes farinetes del restaurant Àmfora i el duo Taoista Sanches-Timador Murga. I què millor com a purga i lavativa que un altre pas per l'Empordà —cada temporada n'hem de sofrir dos o tres— amb molta plorera, xarnegos, romaneses i relacions incestuoses entre germans.

Però abans d'entrar en matèria deixeu-me recopilar quatre dades sobre ALLÒ. Durant els dies següents al #PaellaExperienceGate es va muntar un pollastre a les xarxes sensacional. Taoista Sanches i, sobretot, Timador Murga van voler defensar la seva imatge i, esclar, encara la van cagar més. Primer, van fer públic el ja famós informe mèdic del xef Tapia, corresponent a l'accident que l'havia posat, presumptament, entre la vida i la mort. Ho van fer compartint totes les dades del cuiner, en una acció desesperada i de legalitat dubtosa, i vam poder saber que Tapia havia estat treballant al restaurant Àmfora de Barcelona tres dies amb una commoció. Naturalment, quan van veure que la cosa es posava xunga, van retirar el document que, d'altra banda, només demostrava quina mena d'empresaris són aquest parell i en cap cas la gravetat de l'accident que havien adduït per no presentar-se a la confrontació final.

Per si no fos poc, Murga va ser acusat de diversos presumptes abusos sexuals i delictes d'estafa. Com ho sentiu. A hores d'ara, ja són disset les víctimes que s'han posat en contacte per compartir les seves 'experiències' amb l'interfecte. Han constatat que segueix sempre el mateix modus operandi i ja estudien una eventual demanda col·lectiva. A mi, abans de saber tot això, em va trucar a la redacció del diari amenaçant-me també amb una querella si no em posava en contacte amb ell, cosa que vaig fer. Ja estic avesat al rollo macarrilla. Encara espero ara la trucada o el missatge perquè m'expliqués les seves merdes de xarlatà i els seus enlarge your penis facts. Aquí t'espero, noi. En canvi, qui sí que li va donar espai perquè s'expliqués va ser Catalunya Ràdio, que el va tractar amb una esperable amabilitat, com si no hagués trencat mai cap plat.

Per què aquesta deferència dels mitjans públics catalans —sense donar, clar, veu a les presumptes víctimes? Es veu que el xaval és fill de Miquel Murga, aquell còmic lamentable que formava part del duet Guix i Murga, que es va fer famós a la prehistòria televisiva sortint al 'Tres pics i repicó' de l'ínclit Antoni Bassas i al 'Un, dos, tres' de l'època Jordi Estadella. Murga ha mantingut molts contactes al sector, i va tenir inclús un programa —infecte, no cal dir-ho— a Canal Català. Un tio del Sistema, vaja, a qui li han tocat el nen. Però el negoci es veu que el fan amb una productora que importa continguts televisius. Amb mètodes dubtosos, ves, i amb diverses demandes d'estafa. Una fins i tot perseguida per la Interpol per una transacció tèrbola al Brasil. Ni que fos el filldeputa de Sandro Rosell. Tot sembla indicar que el seu fill David, brasilerocatalà, ha heretat el talent de son pare i, en la seva jovenesa i breu currículum, ja s'està fent un nom en els cercles audiovisuals de Barcelona com algú que no paga i cal evitar com sigui.

Deunidó. Això també corrobora que ESADE (d'on ha sortit Taoista Sanches) i l'ESCAC (on ha estudiat el Murga petit) són les dues millors escoles de cretins de Catalunya i d'on surt la pitjor púrria del país. La pregunta ara seria com han arribat aquests personatges al món de la restauració. I també estaria bé saber si la productora de 'Joc de Cartes', Magnolia, coneixia la trajectòria de Murga donat que és una cara popular al sector audiovisual barceloní. Això per estalviar-me malpensar si no estava tot amanyat per aconseguir el brutal rècord d'audiència del dimecres passat. En fi, continuarem atents a aquest culebrot sudaca però, de moment, per prevenció, si veieu el tal Murga pel carrer, foteu-vos la mà a la cartera —i als baixos— i canvieu de vorera.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Anem a les merdes empordaneses d'ahir. El motiu principal de la nit eren restaurants familiars i les seves relacions complicades. En aquests casos hi solen haver complexos d'Èdip i d'Electra mal resolts, punyalades entre germans, fills tontos, gendres subnormals i incestos. No vam poder arribar a gaudir explícitament de res de tot això, però en algun personatge sí que ho vam intuir. Almenys, aquesta setmana ningú va ser estafat i el nivell de qualitat culinària va ser acceptable. Gràcies a déu. També vam tenir ració de plors i històries de superació lacrimògenes, però bé, d'alguna cosa ha de viure la gent, que dic jo.

Primer xiringo. Restaurant de primera línia a l'Estartit, anomenat Montserrat i gestionat per uns germans simpàtics i bones persones que es miraven amb una mica d'excés de complicitat d'aquell que deia més amunt. Local anodí amb terrassa turística infestada de sofàs d'escai de puticlub estil nòrdic i decoració interior pretensiosa amb un inexplicable mapamundi a la porta del lavabo. Tema teca. Va ser el pitjor menjar de la nit, de llarg. Entre els atemptats més greus al gust, calamars congelats, enciam de bossa i el clàssic carpaccio de vedella de lineal de supermercat. És aquell producte pertorbador de la marca Skare consistent en uns talls de carn acidulada finíssims que es trenquen i diverses tones d'encenalls de parmesà de cinquena gamma. Evidentment, això no és un carpaccio i només desitjo a qui ho serveixi tres hores de retenció a l'AP7 a 45 graus i el 'Despechá' de Rosalia en bucle.

També es van servir una mena de musclos a la beurre blanc, uns exòtics caragols a la llauna i unes postres esgarrifadores transportades mitjançant un túnel del temps des del franquisme, amb molta nata i maduixots de Huelva, que vull recordar que és una província que està a prendre pel cul, a tocar de l'Àfrica i que de proximitat no en té res. Després farem posar l'aire condicionat de les botigues a 27 graus, per fer suar la penya, però continuarem portant maduixots per carretera de 1000 quilòmetres enllà perquè ESPANYA. Tot avorridíssim al restaurant Montserrat si no fos perquè la participant Cristina i el seu nòvio Beto van començar a demostrar que no tenien ni puta idea de res i que venien directe de Cal Justet.

Mentrestant, el nostre heroi herculi Marc Ribas encara no havia arribat al programa. Va aparèixer amb les aixelles amarades de suor i cara d'haver dormit fatal. Estava de tan mala jeia que ja li va haver de fotre un parell de mocs a la pesada de la Cristina. Després ens va parlar del caragol Fluffy, perquè ja sabeu la meva teoria que aquest noi no acaba de girar rodó i els batuts de proteïnes el fan delirar. Sort que ens van portar de seguida cap a Palamós, on unes joves germanastres romaneses i la seva mare tenen un localet graciós. Elles, les germanes Petrinosequè i Paternosequantos, també eren simpàtiques. I, a més a més, vam demostrar que amb poc més de deu anys al país es pot parlar català i es pot aprendre cuina catalana. Les dues coses de manera excel·lent. No hi ha excusa si hi ha voluntat de fer bé les coses. El cas paradigmàtic va ser, una setmana més, el pop. A l'Arbre de Juliette se'l bullen elles, i penquen com unes cabrones en una cuina minúscula.

La combinació entre subnormalitat, avarícia i puta mandra està destruint la restauració catalana, però casos com el d'aquestes tres senyoretes dels Carpats espavilades i treballadores donen una mica d'esperança. Al final ens hauran de venir de fora a salvar el país, perquè si és pels d'aquí anem ben arriats. En la mateixa tònica, també vam veure exercir un altre cuiner immigrant que ha assumit perfectament el corpus culinari nacional. És que no és tan difícil, putos delinqüents del tataki i el cebiche de silur en àcid clorhídric. Només cal una mica de respecte a l'entorn social i natural. I unes ganes mínimes de no cagar-se en la tradició gastronòmica local, que és la sostenible. El senyor Montiel, que és a Catalunya des dels tretze anys i és un home fet a si mateix ho ha aconseguit. També ho podeu fer encara que us hagin rentat el cervell a les escoles d'hostaleria catalanes, joves cuinastres del país. Sí que s'ha de dir que fa coses estranyíssimes, perquè deu ser autodidacte i s'ha quedat ancorat en un període indeterminat de la història de la cuina. Va oferir uns rossinyols recoberts de rocafort al·lucinants (no en el bon sentit) i va tenir problemes en la cocció d'un fetge gras, a banda d'alguna altra relliscadeta com ensenyar una càmera plena de cloïsses i escopinyes congelades.

Però se li perdona per les bones maneres generals, per les croquetes, els peus de poc amb gambes, el suquet de rascassa i per un carro de postres que inclús a mi, que les detesto, em van fer goig. Especial menció per una tatin de poma perfecta i llunet com costa molt de veure per aquests móns de déu. Això sí, el senyor Montiel té dos problemes greus. El primer la decoració ultrarústica del seu bar típic català 'El Traguinyol', acollonidorament farcit de trabucs, espases, pedrenyals, un pernil al mig de la sala, ceràmica de la Bisbal i tots els objectes de la catalanor més rònega i tronada que et puguis tirar a la cara. Un veritable museu dels horrors nacional que justifiquen qualsevol intent d'etnocidi que ens vulguin infligir de Ponent enllà. Per sort, el cuiner Montiel és una bellíssima persona que ha optat per la via de la integració i ens ha donat una nova catalana que és sa filla, la pesadíssima Cristina. És el seu segon problema. La noia és mestra, però va un parell de dies al restaurant a fotre-hi cullerada. No en té ni idea, però parla com una cotorra en zel i ens va descobrir el suquet de 'cavalla i recaia'. No donava per més, pobra.

A més té un nòvio calçasses encara més ruc que és un zero a l'esquerra —Ribas el va definir molt encertadament com a 'cono'— i se li notava, pobre, que passava penes i treballs per caminar i aguantar-se l'esfínter alhora, mirant de no fer nosa. La Cristina i el Beto són l'obra de beneficiència del cuiner Montiel, una figura que va emergir ahir com un autèntic Gandhi de Sant Antoni de Calonge. Un homenot a qui ja li estan tardant a fer el monument que es mereix per tenir papallonejant per casa aquest parell de borinots que fan més nosa que servei.

I, esclar, entre tanta bonhomia i festival de bones intencions, el desenllaç de 'Joc de Cartes' poc va tenir a veure amb la guerra civil de la setmana passada. Vam tenir llàgrimes a dojo i per totes bandes i un triple empat en les puntuacions. Va ser soporífer i crec que vaig fer una becaineta i tot fins que Ribas va desempatar amb el vot d'extrema qualitat dels seus ous morenos que va fer guanyar les germanastres romaneses. Amb bastanta justícia, m'atreviria a dir si no m'importés una merda la justícia i la moralitat. Esperem que la setmana vinent s'animi una mica més el percal. A males sempre podem tornar a fer sortir el duo còmic d'estafadors Sanches & Murga amb un bigoti fals i unes ulleres de plàstic, que ja sabem que és lo seu i, televisivament, és més efectiu. Apa, estiguin bonets i a cascar-la.