Les persones que van en cadira de rodes o que tenen mobilitat reduïda, es poden moure millor per Reus que per Tarragona. Aquesta és la conclusió a la qual arriben associacions i persones amb mobilitat reduïda que es mouen o s’han mogut per les dues ciutats.
Els carrers de Reus són els que estan millor adaptats per a la circulació de les persones que van en cadira de rodes. Xavier Nogués, membre de l’entitat Acció Cívica Antibarreres Socials del Camp de Tarragona (ACABS), afirma que els carrers reusencs estan «força bé», sobretot al centre de la ciutat, ja que al principi i al final de les voreres hi ha els rebaixos necessaris perquè una cadira de rodes pugui baixar i pujar. Nogués assegura que totes les noves intervencions que es fan a la via pública, es fan correctament, totalment adaptades. Mentrestant, en els darrers anys s’han anat reformant gradualment aquelles zones de la ciutat que estaven pitjor, per tal que siguin accessibles per a tothom per igual.
El transport urbà de Reus també aprova amb força bona nota pel que fa a l’accessibilitat. Nogués assegura que les rampes són elèctriques, senzilles i que funcionen bé. Ara bé, destaca que els autobusos comencen a ser vells i que en algunes línies comença a fallar puntualment en alguna línia. Nogués es mostra optimista davant la renovació de la flota d’autobusos que està prevista a partir d'aquest 2019.
El transport interurbà, suspès del tot
Si bé les persones amb cadira de rodes es poden moure força bé dins de la ciutat, ja sigui amb transport públic urbà o bé pel carrer, quan volen traslladar-se a una altra població, es converteix en un autèntic malson. Xavier Nogués explica que hi ha un problema «molt greu» en la línia que connecta Reus amb Tarragona, operada per la companyia Monbus. Assegura que les rampes dels autobusos sovint no funcionen i que, en definitiva, tenen «una concepció del transport errònia».
En canvi, en les línies que opera l’empresa Plana, la situació millora. Les rampes dels autocars Plana són més accessibles, amples i amb un sistema manual i, per tant, menys possibilitats que falli. A més, Nogués detalla que els conductors ja tenen assimilada la situació de les persones amb cadira de rodes. Una de les denúncies que fa és que alguna vegada ha preferit fer la ruta Reus — Salou — Tarragona, en comptes d'agafar la directa —de Monbus— per les facilitats en els autobusos.
Un món a part és el transport ferroviari. En primer lloc, l’alçada dels combois respecte el nivell del terra obliga a sol·licitar, sempre, el servei Atendo de Renfe. Depenent de la disponibilitat a l’estació, aquest servei s’ha de demanar amb fins a 12 hores d’antelació, en alguns casos, com és el cas de l’estació de Reus. A Tarragona, en canvi, s’ha de sol·licitar amb un mínim de 30 minuts.
Pel que fa a la pròpia accessibilitat de l’estació, mentre que la de Reus està ben adaptada, la de Tarragona, fins fa molt poc no disposava d’ascensors per poder accedir a les vies dels trens en sentit Barcelona. Si era possible, els trens en direcció Barcelona, s’aturaven puntualment a la via 1, la primera. Si no podia ser, el personal del servei Atendo acompanyava la persona fins al final de l’andana, a desenes de metres de l'estació, on hi ha una passera a nivell de terra que connecta les andanes, «amb el perill que això comporta», destaca Nogués.
El relleu de Tarragona complica l’accessibilitat
Si l’accessibilitat en cadira de rodes fos un examen, Tarragona suspendria. Jordi Planas, membre del col·lectiu Tarragona Sense Barreres i del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificacions de Tarragona (COAATT), creu que Tarragona té un dèficit d’accessibilitat a un nivell més ampli i més enllà de la mobilitat física. Per exemple, a nivell municipal hi ha alguns serveis on s’ha de demanar tanda, però una persona cega no pot veure la pantalla que mostra el seu torn.
La ciutat de Tarragona té gran part de les voreres amb els rebaixos corresponents perquè una cadira de rodes pugui pujar i baixar sense dificultats. Ara bé, en alguns casos Planas apunta que l’angle dels rebaixos és massa pronunciat, o bé que no són prou amples i amb prou feines fan un metre d’amplada.
Cal destacar, també que el propi relleu de Tarragona, ple d'inclinacions dificulta, en molts casos, la mobilitat pels seus carrers. El paviment també és una de les assignatures pendents, no només a Tarragona, ja que els carrers empedrats, o bé si les voreres tenen clots, dificulten totalment el pas de les cadires de rodes, a més de provocar molèsties a l’esquena. Tot i el relleu natural de la ciutat, però, Planas afirma que troba a faltar la implicació per part de l'Ajuntament per trobar solucions possibles.
La Pepita té 76 anys i va en cadira de rodes, ajudada del seu marit Francisco. Expliquen que hi ha carrers pels quals directament no hi poden passar, bé sigui perquè la vorera és massa estreta, perquè hi ha escales o perquè el pendent és massa pronunciat. Per una persona sola en cadira de rodes, és complicat, però també ho és si va acompanyada d’una persona gran, ja que no té tanta força. Posen per exemple el carrer de la Unió, o el mateix carrer Major, i esmentant naturalment la Baixada de la Misericòrdia. Per anar a molts indrets, han de fer molta volta passant per altres carrers, com per exemple si volguessin anar a la catedral, però asseguren que no hi van mai pel seu difícil accés.
La tendència arreu és que quan es duen a terme reformes o es construeixen infraestructures o instal·lacions de nou, es té en compte l’accessibilitat física. Ara bé, Planas posa algun exemple on la situació no ha sigut així. L’oficina de l’EMT a l’estació d’autobusos a Tarragona tenia diverses taules baixes amb cadires, però la van reformar i ho van canviar per taulells alts. «Per atendre les persones amb cadira de rodes, els treballadors ara han de sortir de darrere del taulell», explica Planas.
Els comerços, una assignatura pendent arreu
Deixant de banda l’estat dels carrers de Reus i Tarragona, associacions i persones amb mobilitat reduïda de les dues ciutats coincideixen en què una de les principals barreres existents és l’accés als comerços i la resta d’establiments comercials. Si bé la mobilitat per les voreres, és primordial, no s’ha d’oblidar que no tots els comerços de Reus i Tarragona estan adaptats perquè una persona amb cadira de rodes hi pugui accedir per si mateixa.
Moltes de les botigues, locals, bars o restaurants tenen un esglaó que passa totalment desapercebut per la gent que va a peu, però que es converteix en un autèntic impediment per a aquelles persones que van en cadira de rodes. «A la majoria de comerços no s’hi pot entrar per si sol, necessites ajuda», comenta Xavier Nogués. Així, les persones amb cadira de rodes encara no poden desplaçar-se de manera autònoma per les ciutats.
A Tarragona, sense anar més lluny, hi ha bars a la Rambla Nova que tenen un lavabo adaptat per als minusvàlids, però per accedir al local hi ha un esglaó que, per baix que sigui, ja es necessita l’ajuda d’una segona persona que aixequi la cadira de rodes per poder entrar.
