Salima El Youssoufi (el Vendrell, 1998) serà a partir del 15 de juny la primera vendrellenca amb orígens àrabs que esdevé regidoria de l’Ajuntament del Vendrell. Una fita que assolirà als seus 20 anys, el que també la converteix en la regidora més jove que hi ha hagut mai al consistori del Vendrell. El Youssoufi encara aquest repte amb il·lusió i decisió, després de deixar enrere un mes molt atrafegat, on ha hagut de combinar la campanya electoral amb els seus estudis universitaris a Barcelona —fa administració i direcció d’empreses—, les pràctiques en una companyia d’aviació a la tarda i el Ramadà.
N’ha sortit indemne i amb moltes ganes de començar el seu treball. Tarragona Digital ha volgut parlar amb ella abans del ple d’investidura, en el qual començarà sent ja protagonista com a regidora més jove, conformant la mesa d’edat amb Josep Maria Llasat, el de més edat. Curiosament, Llasat va ser el regidor més jove en el primer mandat de la recuperada democràcia, el 1979.
Marcada per l'1 d'Octubre
—Salima, explica’ns els orígens de la teva família?
—La meva família prové de Tetuan, el Marroc. El meu pare va venir al Vendrell fa gairebé 40 anys, i la meva mare fa 22 anys. Jo vaig néixer aquí dos anys després que ella arribés. El meu pare va aconseguir la nacionalitat espanyola, i jo, en ser nascuda aquí, la vaig demanar i la vaig poder aconseguir.
—Com vas fer el pas per involucrar-te en política?
—A casa meva, sobretot al meu pare, la política agrada molt. Jo he crescut rodejada de la política. El meu pare molts cops es mira els plens del Congrés i jo penso «com pot ser, no t’avorreixes mirant això?» (riu). Jo em vaig començar a involucrar després de l’1-O. Aquell dia vaig anar a votar precisament a l’actual carrer de l’1 d’Octubre. Just quan anava a votar estaven venint els Mossos d’Esquadra, i estaven traient urnes per amagar-les. Aleshores van tancar les portes del col·legi i em vaig quedar tancada a dins. Per mi va ser impressionant aquell dia, veure la gent defensant un dret bàsic com és el de votar. Molt impactant. Arran d’allò, a les eleccions del 21 de desembre vaig ser apoderada d’ERC.
—T’ho van demanar?
—No, m’hi vaig apuntar a través d’una xarxa bastant gran que es va impulsar a través de Twitter a tota Catalunya. Com que jo era del Vendrell, vaig fer d’apoderada aquí. Però sense esperar res més. A partir d’aquí, des del partit em van anar contactant per fer coses, com un acte que es va fer amb la Najat (Driouech), diputada al Parlament, o algunes conferències.
Donar veu a una part de la població
—Com acabes formant part de la llista d’ERC-Som Poble?
—Fa temps ja m’havien dit alguna cosa, però jo els deia que encara era massa jove. Però quan s’estaven apropant les municipals i m’ho van preguntar, m’ho vaig pensar i vaig acabar dient que sí, sobretot perquè la posició era bastant al capdavant.
—No volies que fos una cosa cosmètica...
—Exacte. No m’agradaria ser-hi només per captar un vot, sinó perquè es necessita aquesta representació, perquè el Vendrell és així, és innegable. Que tingués l’opció de donar veu a una part de la població que potser no la té, o no la té gaire, em va animar bastant.
—Com ha estat la campanya? Ha estat una bona experiència?
—Sí, però m’hauria agradat ser-hi més. Al matí estudiava a la universitat a Barcelona, a la tarda feia pràctiques fins a les cinc, i després tornava i feia actes de la campanya, igual que el cap de setmana. Han estat dues setmanes intenses. A més, coincidint amb el mes del Ramadà, amb el qual a les nou del vespre marxava corrents cap a casa... adéuuu... (riu). El dia de les eleccions era apoderada i just vaig poder menjar entre el recompte de les europees i el de les municipals.
—Per què creus que ha costat tant de temps que hi hagi una veu de la comunitat magrebina a l’Ajuntament del Vendrell?
—Primer vull deixar clar que no entro al consistori per representar només una part de la població, sinó que, com qualsevol altre regidor, vull representar a tota la població del Vendrell, sobretot els nostres votants. No sabria dir perquè no n’hi ha hagut fins ara, potser perquè existeix aquella barrera invisible, no només en l’àmbit de la política, sinó també en l’àmbit social, que encara no hem aconseguit trencar, ni d’una banda ni de l’altra. Suposo que amb aquests petits passos aconseguirem trencar aquesta barrera.
—On notes aquestes barreres?
—No sé... per exemple, per mi, a l’institut va ser molt horrible, amb insults i desqualificacions pel meu origen, o professors que et fan sentir diferent.
—Notes que molta gent no et veu com a vendrellenca?
—Sí, sí, totalment. Només cal llegir alguns comentaris a les xarxes socials sobre el fet que jo sigui regidora. O per exemple en un dels nostres cartells electorals van ratllar la meva cara només. És una cosa amb la qual haig d’aprendre a viure, ja m’ha passat molts cops, però igualment afecta. I ara sent regidora de l’Ajuntament encara estaré més exposada, per a les dues parts.
—També per la comunitat magrebina?
—Sí, també hi ha gent que pensa que no ho hauria de fer, perquè diuen que no em faran cas, o que sóc només un titella...
Crear un referent
—Què creus que pots aportar per trencar aquestes barreres i aquestes percepcions?
—Primer de tot, la imatge. Crec que la imatge val molt, també per a les dues parts. Veure que no em limita el fet de portar vel, o que els meus pares siguin de fora... encara més pel fet de ser dona. Però també per l’altra banda, per fer veure que no cal posar-se límits, no cal posar-se un mateix la barrera, ja sigui en el món de la política o en qualsevol altra àmbit.
—En aquest sentit, estàs creant un precedent i obrint camí.
—Sobretot és això, els referents. Jo he crescut sense veure cap referent semblant a mi, que pogués dir «ostres, m’agradaria fer això», o «tinc l’opció real de fer això». Aleshores, crec que és una imatge bastant potent per a les nostres filles i les nostres nétes, per saber que formes part d’aquesta societat... No t’escapis, no hi ha cap altre via, implica’t. Perquè tu ets d’aquí, encara que et diguin que no, d’una banda i de l’altra. Ets d’aquí i punt.
—Fa vertigen fer aquest pas?
—Sé que és una gran responsabilitat, però també un honor. Així que estic disposada a prendre riscos.
—Alguns usaran el tema del vel per carregar contra tu. Creus que és important portar-lo? És una reafirmació?
—Sí, perquè és la meva identitat, forma part de mi. I sí que és cert que, per exemple, a l’hora de trobar feina és molt més difícil. Però jo crec que lluitem per això, defenso la meva llibertat de portar-lo o de no portar-lo, de vestir amb faldilla curta o amb faldilla llarga... Ningú té dret a dir-te què t’has de posar o què t’has de treure.
—Si mai formes part d’un govern, en quina àrea t’agradaria treballar?
—Al nostre programa portem crear una regidoria de feminisme, m’encantaria portar-la... També amb temes de joventut...
—Què penses del fet que un partit com PxC hagi tingut la representació que ha tingut els últims anys a l’Ajuntament del Vendrell?
—En primer lloc, crec que és trist, però en certa manera, ho entenc, perquè no s’ha fet el pas perquè uns i altres es coneguin.... Uns s’han aïllat i els altres han dit «qui són aquests»... Llavors el desconeixement porta a la por, i la por porta al fet que es creïn aquests partits que s’aprofiten d’aquesta por...
—Com et sents quan escoltes regidors que diuen aquestes coses de gent com tu o els teus?
—Sento tristor, perquè és un desconeixement impressionant del què és l’ésser humà, no ja de la nostra comunitat o una altra. Tu no saps que les persones, siguin de la religió que siguin, o de la cultura que siguin, n’hi ha de bones i dolentes? No té res a veure on hagis nascut o quina religió tinguis.... Et fa sentir impotència... Penses que li explicaries tantes coses...
—Creus que és circumstancial que ja no tinguin representació, o pot ser paradigma d’un canvi de mentalitat?
—No sé exactament quins poden haver estat els motius, però no crec que hagi disminuït aquell sentiment.