Potser l’està patint i no en sigui conscient. Aproximadament un de cada deu adults europeus i nord-americans pateix la síndrome de cames inquietes, però és molt infradiagnosticat.
A països com Espanya, per exemple, fins al 90% dels pacients ignoren que la tenen. I en la majoria dels casos, els diagnòstics arriben molt tard.
Una qüestió greu és que resulta encara més difícil detectar-la als nens, ja que pot associar-se al dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Com demostren múltiples estudis, hi ha una estreta relació entre el TDAH i els trastorns de somni en general.
Sensació de cremor, bombolla o pessigolleig
Atents, doncs, als símptomes. Com ho descriuen algunes investigacions, els afectats experimenten sensacions descrites com «reptants», «bombolles gasoses a les venes» o «cremor» que les forcen a moure les cames per mitigar temporalment l’angoixa o l’ansietat que els produeix.
En els casos més greus, la persona afectada s’ha d’aixecar i, inclús, posar-se a caminar: és l’única forma d’alleujar la seva intranquil·litat, que torna a aparèixer tan bon punt s’ajeu.
També anomenada malaltia de Willis-Ekbom o trastorn de moviments periòdics de les extremitats, aquest moviment anòmal i redundant es vincula especialment al somni: més d’un 80% dels episodis ocorren a la nit. La Classificació Internacional de Trastorns del Son (ICSD-3), així com la Classificació Internacional de Malalties (CIM-11), la inclouen dins dels «trastorns del moviment relacionats amb el son».
Els símptomes (o sensacions) propicien que es trigui més a agafar el son. A més, els moviments provoquen un nombre major de despertars i dificulten l'accés al son profund (fases 3 i 4). Durant aquestes etapes, principalment, es produeix la restauració corporal i neurològica.
Per què es produeix?
En relació amb les causes, són múltiples. Des de fa anys s’atribueix a un dèficit de ferro, anèmia (arribada deficient d'oxigen als teixits) i alteracions en els nivells del neurotransmissor dopamina. Tots aquests factors estan relacionats amb la regulació del moviment.
Aproximadament el 50% dels casos tindria un origen genètic, sense malalties associades. Tanmateix, la síndrome pot aparèixer com a conseqüència secundària d’altres patologies, com la diabetis, el Parkinson o l’esclerosi múltiple. Algun estudi també indica que és freqüent en pacients amb traumatisme cranioencefàlic.
Quines conseqüències pot comportar per a la salut?
La síndrome de cames inquietes va unit a altres problemes relacionats amb el son, com l’insomni i l’excessiu cansament o somnolència diürna. Això pot comprometre el rendiment escolar dels menors (amb dificultats d’atenció, memòria, concentració, orientació i aprenentatge), causar accidents de diversa índole i, fins i tot, deteriorar les relacions socials i l’acompliment de les activitats quotidianes.
Addicionalment, a vegades comporta greus conseqüències psicològiques, vinculades sobretot a la depressió i l’ansietat.
Prevenció i tractament
La pràctica d’hàbits saludables contribueix a la prevenció de múltiples patologies, i els casos lleus d’aquest trastorn no són una excepció. Com qualsevol mena d’alteració vinculada al son, requereix millor els hàbits del nostre descans nocturn, incloent-hi massatges, estiraments o teràpies específiques de relaxació muscular.
A més a més, és recomanable tota activitat que afavoreixi la ja dita relaxació muscular i indueixi al son, com per exemple donar-se un bany tebi o calent abans d’anar a dormir. Àdhuc s’ha analitzat l’eficàcia de centrar-se en una tasca cognitiva de manera sostinguda com a estratègia per disminuir els símptomes. És a dir, portar a terme activitats mentals que inicien un comportament diferent del de moure les cames.
També resulta molt aconsellable realitzar exercici físic durant el dia i reduir o suprimir el consum de substàncies excitants, com el tabac, la cafeïna o la teïna.
Per acabar, quan la síndrome de cames inquietes té un origen neurològic, s’utilitzen fàrmacs de diversa índole. Entre ells, els que aporten ferro a l’organisme i regulen els nivells de dopamina. Tampoc es pot obviar que alguns medicaments, com els antipsicòtics, poden empitjorar aquesta síndrome.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.