En la darrera revisió mèdica ja se'm va dir que els meus nivells de gatabordisme eren alarmantment baixos. Vaig indicar al facultatiu que em va atendre que tot allò era normal; amb el confinament, no hi havia hagut Dames i Vells per Sant Pere i és clar, doctor, un pot tirar de iutuf, però no és el mateix, doctor; no és el mateix. Que quedi entre nosaltres: els vaig fer el salt amb els Vileros i Mariners de Cambrils que ho van gravar, més que res per tenir una mica de rima a la sang, un deix de transvestisme als pulmons, un pensament de sàtira a l'estómac... per cert, hi havia una infermera que era igualeta, igualeta que el Pere Navarro, professor de la URV i Dona Lletja per antonomàsia.
Quan vaig saber que el Teatre Bartrina de Reus obriria programació al gener amb La Gata Borda fent (redoblen uns timbals) Molt soroll per res (tot un Shakespeare!), vam córrer a comprar les entrades; amb tres mascaretes, amb EPI, amb BLAS, vestits de bussos, d'astronautes, s'hi aniria. Era necessari que el meu cos es procurés unes quantes defenses gatabordianes amb l'afegit que es posarien en la pell dels personatges del "bard anglès", del "poeta de Stratford-Upon-Avon", del... ja m'aturo. Tot i que ja donava per fet que en la representació no hi hauria ni rastre de mitjons llargs —què és un Shakespeare sense leotards?— la lluentor de l'abillament a joc amb l’aptitud dramàtica d'ells, menys extremats els d'elles, me'ls feu oblidar.
I és que es veu que feia temps que els integrants de la companyia ploraven pels racons demanant a la seva directora, l'Ester Cort, de fer alguna cosa de l'autor. I tenien raó en el prec, integrant com és ella de Parking Shakespeare, grup que des del 2009 es dediquen a representar cada estiu una comèdia del dramaturg sota uns til·lers al Parc del Nord de Barcelona, no podia ser que s'hi negués gaire temps. De fet el 2014 representaren precisament la mateixa obra amb versió d'Israel Solà, al Cap i Casal; ara Solà firma l'adaptació amb Cort. No estaria de més, Senyors Culturals de Reus, aprofitar aquesta experiència per adequar un espai a la ciutat i poder gaudir a l'estiu, dels embolics de fa més de quatre-cents anys, com si fossin d'ara mateix. Tenim companyies de teatre, tenim espais desaprofitats, ho podrien estudiar, no? Per cert, al març tindrem els Parking també al Bartrina representant La tempesta. No us ho heu de perdre.
A l'escenari, només un gronxador enflocat. Res més. Intencions de no posar gens de faramalla als ulls del públic i deixar tota la responsabilitat als actors i al text. I és això el que passa. Aquella intemporalitat de les obres de Shakespeare ens entra a dins emmarcant, per cada personatge més o menys prototípic, un referent personal més o menys concret. Així seguim l'obra, posant damunt de l'actor, a més del personatge que ha afaiçonat a còpia d'assajos, la nostra vestimenta per fer més proper tot l'entramat de personatges que estimen i que fan estimar; que odien i que fan odiar. Les beceroles de la dramatúrgia, les beceroles de la vida, al cap i a la fi, resoltes amb talent, frescor, humor i efectivitat.
Una vegada, durant un assaig, a la brillant escriptora i crítica de teatre americana Dorothy Parker, se li apropà una actriu dient que estava molt enfadada perquè el director l'obligava a actuar sense sostenidors. Davant l'intent que Parker se solidaritzés amb la seva emprenyada, aquesta no només no va fer cas a l'actriu sinó que va prendre partit pel director contestant-li que potser d'aquesta manera, en aquella obra que estaven assajant, finalment es mouria alguna cosa. I és que és meritòria la feina d'Ana Corredor ajudant a configurar les escenes a través del moviment; no entendre l'escena només focalitzant-la en l'actor que està parlant, sinó que tots els actors que hi participen en siguin partícips enriquint el que veiem. Per aquests escenaris de món he vist actors que mentre esperaven fer la rèplica es tallaven les ungles dels peus, es fumaven un cigarret o demanaven una pizza per telèfon.
Com sempre, aquest fi artefacte que ens proposa La Gata Borda, només s'haurà vist un parell de dies al Teatre Bartrina, insuficient perquè la companyia vagi llimant aquelles petites aspreses que l'avenç normal de les representacions proporciona. Hi hauria d'haver un circuit pel Camp que permetés que una vegada estrenada l'obra, pogués veure's més vegades. Agraïm que al Bartrina s'hi puguin veure coses de la Trono Villegas de Tarragona, i posats a demanar, tenint com té la ciutat tantes sales i teatres, no es podria copiar també allò del Festival Internacional de Teatre de Tarragona que tan bé està funcionant? O que Reus en fos una subseu?
Amb més de deu anys a l'esquena, La Gata Borda continua sent fidel a plantejar-se reptes teatrals de nivell amb resultats que assoleixen plenament l'exigència que es marquen i que agraïm que sigui així. Que la cultura és segura ho sabem i s'ha de dir més vegades; que és necessària, ho descobrim en aquelles nits que som a Reus però som a Sicília i ens ho passem bé perquè s'ho passen bé.