M’arriba a casa un sobre enorme. Encuriosit pel misteri que guarda al seu interior peso el paquet: més de 2.300 grams. Estripo el sobre, d’aquell de difícil estripar pel farcit de paper de bombolles, emparat per protegir encara més el preuat contingut del paquet.
Al cap d’una estona de lluita amb el diabòlic invent d’Alfred Fielding i Marc Chavannes –qui van patentar el paper de bombolles—, s’albira un portentós volum editat per la Diputació de Tarragona titulat La Mancomunitat de Catalunya a les comarques de Tarragona: projectes i realitats realitzat per Manel Güell i Eugeni Perea —dos dels historiadors més destacats i prolífics de casa nostra.
El llibre és tota una obra magna, pel seu volum i pel seu contingut. Amb un disseny auster, sinònim de molta qualitat en aquest cas. Trobem un treball d’arxiu extraordinari on s’han treballat l’acció de govern, si podem considerar l’obra de la Mancomunitat com de govern, des del 1914 al 1924, anys que resta activa la col·laboració mancomunada de les quatre diputacions catalanes.
Fullejant aquesta obra de consulta, que també esdevé una obra de referència, ja que a partir d’ella podem estirar milers de fils d’investigacions diverses, ens permet repassar els diferents projectes i realitats que van esdevenir-se o no en els deu anys d’activitat comunal.
Trobarem les biblioteques de Valls i El Vendrell, potser d’aquelles accions més conegudes, però també la realització de millores en infraestructures com ponts, carreteres i camins, l’arribada del telèfon –el que ara seria la fibra òptica— a molts dels nostres municipis, el suport a empreses agràries com la creació de molts cellers cooperatius i la formació de pagesos i ramaders, accions en favor de la sanitat, la promoció de premsa local i comarcal, noves perspectives en arxius, museus a més d’altres activitats culturals o simplement projectes com noves línies de tren que mai van arribar a materialitzar-se.
No puc passar per alt algunes accions de la Mancomunitat, per modernes, diferents o especials: la promoció del turisme, amb la celebració a Tarragona del II Congrés de Turisme –el primer el van fer a Barcelona, esclar... — el mes de març del 1921 o la creació del Servei de Repoblació Forestal (SRF) destinat a la preservació dels entorns forestals, de les més visionaries.
Els esports també eren un àmbit on la Mancomunitat realitzà alguna acció. Sobresurt la realització del Trofeu Armangué el 1921, que consistia en una cursa d’automòbils en un circuit al voltant de la ciutat de Tarragona. Per desgràcia el segon dels trofeus, celebrat el 1922, resultà fatídic. Un atropellament per part de Nicolau Juncosa, empresari i exdiputat, sumat a un accident mortal a l’alçada de Constantí per part d’un altre pilot, on van morir quatre persones, obligaren a suspendre la competició.
Anècdotes a banda, el fet de recuperar aquesta memòria local i col·lectiva a la vegada, només fa que ajudar-nos. Ajudar-nos a conèixer millor què va ser la Diputació de Tarragona i la Mancomunitat de Catalunya. Ajudar-nos a saber què és i què fa la Diputació de Tarragona actual. I finalment, ajudar-nos a pensar o planejar el futur de la Diputació, i de tota la demarcació.
Un treball exquisit, una feina d’arxiu descomunal, una passió per la terra i la seva història que situen l’obra de Güell i Perea al nivell de les peces de referència per l’estudi de Tarragona, ciutat i demarcació, del segle XX.