L'escenari al qual s'han d'enfrontar diàriament els treballadors sanitaris és d'allò més desolador. Cada dia circulen davant els seus ulls malalts de Covid-19 que han de lluitar contra la malaltia i és inevitable que les seves històries personals acabin influint en el seu ànim. Darrere de cada xifra tant de nous contagis com de morts, s'amaguen persones i famílies senceres que sofreixen els estralls de la pandèmia.
Saturats per mesos sense descans i sense un indici d'esperança en què la cosa millori, Julio Armas, treballador de l'hospital comarcal de Vinalopó a Elx, explicava com viu el seu dia a dia en el seu lloc de treball al portal 'Nius'.
«Estem al límit emocional»
El treball als hospitals és frenètic. Tant, que són poques les ocasions en què els sanitaris poden tenir un mínim de descans. Així ho explicava el mateix Julio després d'una nit de guàrdia a urgències: «Agafo aire per a tornar demà a les 8.00 del matí. És molt necessari, més del que creieu, perquè a vegades creus que no podràs seguir» comenta en el seu moment lliure.
«Als sanitaris ens costa molt reconèixer que estem al límit, però ho estem. Estem al límit emocional, potser físicament encara aguantarem una mica més» explica Armas, qui s'ha proposat conscienciar a la gent de la delicada situació per la qual estan passant mitjançant missatges en les seves xarxes socials.
El sanitari no vol centrar-se en les xifres que diàriament es fan públiques i intenta veure que darrere d'elles hi ha persones i famílies senceres que han acabat destrossades per culpa del coronavirus: «Cada mort és una persona, una cara a la qual has vist, a la qual has conegut, que t'ha contat la seva història... i ja no està entre nosaltres. No és un número, cadascun d'ells té un nom, una vida, una família» compta afirmant que «la impotència et menja».
Durant la seva intervenció, Julio Armas rememora l'escruixidor cas d'un home que va perdre a la seva dona i la seva filla de 19 anys a conseqüència del virus: «Es van contagiar els tres alhora. Vivien junts. La seva dona i la seva filla van ingressar el mateix dia. Vam veure com anaven evolucionant i vam veure el final. A tots ens va caure l'ànima a terra. Les seves llàgrimes queien com a pedres» recorda.
La tercera onada és molt pitjor que la primera i segona
Els experts avisaven que aquesta tercera onada seria molt més dura que les dues anteriors, i no s'equivocaven. Els contagis continuen pujant de manera vertiginosa i és evident que «a més contagis més morts». La saturació dels hospitals és ja un fet que encara dificulta més la situació dels sanitaris i els pacients que a vegades moren en la més completa solitud.
«Record una àvia ingressada amb Covid que no tenia família a qui trucar. Estava sola, entubada i molt malalta. En l'últim moment em va dir: 'Doctor li puc demanar una cosa? Em pot fer una abraçada?', i jo amb l'EPI, les màscares, els guants i la mampara li vaig donar. Què havia de fer?» explica Armas, conscient que a vegades els familiars no poden estar amb el malalt i és llavors quan els sanitaris es converteixen en la seva única companyia cap a un final anunciat: «Els agafes la mà i esperes».
A més, Julio explica que hi ha moltes altres patologies que estan passant desapercebudes a causa de la pandèmia i que provocaran moltes més defuncions: «Aquest bony al coll no serà res. Al cap de sis mesos és un càncer complicat. I així passarà amb moltes i moltes malalties que han sortit de la primera línia per la Covid. I això, tot això es quedarà per molt de temps i tindrà conseqüències» adverteix.
La impotència dels sanitaris
Són molts els treballadors sanitaris que viuen amb desesperació el seu treball. El sentiment d'impotència davant el gran nombre de pacients als quals no arriben a ajudar és constant en el seu dia a dia i a vegades han de fer un gran esforç per a no defallir. «He vist companys trencats de dolor enmig d'un torn, eixugar-se les llàgrimes i seguir endavant. L'enteresa de molta gent que es deixa la pell pels altres és tan gran que no cap en un tuit» publicava el sanitari.
«La sala de gom a gom, els monitors sonant, els pacients queixant-se de dolor i vols atendre'ls a tots, vols salvar-los a tots i a vegades no arribes. Molts s'enfonsen una estona se'n van a una cantonada, s'eixuguen la llàgrima i segueixen» explica afirmant que això ocorre cada vegada amb més freqüència.
Julio Armas no volia acomiadar-se sense enviar un missatge de conscienciació: «M'agradaria que es posi l'accent que això és una situació crítica, i que hem de posar de la nostra part. Amb les meves històries vull que la gent es posi en la pell de cada pacient. Perquè ens ho prenguem de debò. Cal limitar els contactes socials, cal ser responsable, i que no es deixi a ningú enrere» i conclou amb esperança: «No veiem el final d'aquest malson, però vull creure que vindrà».