Per si no us havia quedat clar: a dia d’avui no hi ha ni un sol medicament que s’hagi provat que funcioni contra el SARS-CoV-2. En tot el món s’han donat molts fàrmacs, la majoria combinats, és a dir: un còctel de medicaments. Ara que els casos van de baixa, s’ha de desgranar quins han funcionat i quins no, el que serà difícil i llarg perquè els assajos “seriosos” son relativament pocs i amb pocs pacients: i quan dic serios vull dir que es compara que a uns malalts els dones un fàrmac i a uns altres els en dones un altre que fa de control. A versus B. No en culpeu els investigadors: fer aquest tipus d’estudis és complicat. En quant a les dades dels pacients que no estan en assajos però s’han tractat als hospitals d’arreu, en total hi ha milions de dades per destriar i analitzar. Es van traient conclusions, es van donant alertes de quins fàrmacs no es poden donar a segons qui, etc. Un exemple clar és l’hidroxicloroquina, que no es pot donar en segons quins pacients depenent de si tenen problemes cardíacs o si prenen alguns altres medicaments concrets.
El fet que els fàrmacs es donin combinats afegeix un plus de dificultat (si el còctel ha funcionat, quin fàrmac ha sigut? Un? Dos? tres? O tots junts?). També cal veure en quins malalts han funcionat segons quins medicaments, potser a uns els va bé una cosa i a uns altres, una altra.
Direu: «Fan servir els pacients de conillets d’índies!» El que normalment cal fer, que és provar l’eficàcia i seguretat de qualsevol fàrmac al laboratori, després en animals, després en gent sana i encabat en malalts; en temps com el que vivim no es pot fer. Es moren els malalts? S’ha de provar tot el que es cregui que pot funcionar. Evidentment que la medicina de suport que se’ls dona (respiració assistida, oxigen, sèrums, etc.) ajuda i en molts casos salva, però això és tal com diu el seu nom, de suport.
A mesura que es van tenint dades es van publicant i arreu al món aquests resultats es van incorporant als protocols. Això vol dir que les pautes de tractaments que es donen van canviant contínuament. El que es fa una setmana i la següent pot ser diferent. El mateix passa amb la clínica del malalt: a mesura que es van sabent coses, que els metges d’arreu del món van veient signes en malalts de COVID o simptomes que els malalts els expliquen, tot això es va publicant i informant. És per això que al principi només es pensava que la COVID era com una grip i que feia tos i pneumònia, i després es va saber que es perdia el sentit de l’olfacte, i ara se sap que també pot fer tot de lesions a la pell. I així nar fent. No és que tothom sigui inútil: és que és una malaltia nova, tots n’estem aprenent. A tot el món està passant el mateix.
Ara vindran uns mesos de relativa calma, i podrem asseure’ns a revisar-ho tot, per estar preparats per la segona onada de l’epidèmia, que és probable que acabi arribant a l’octubre-novembre que ve. Ho farem millor. Haurem avançat molt.
Que no tinguem cap tractament definitiu per la malaltia i que encara no hi hagi vacuna (i no l’espereu per abans de final d’any-principis del que ve) vol dir una cosa molt simple: que els infectats que emmalalteixen faran el curs que hagin de fer segons els capricis de la natura i dels gens i condicions que tinguin, del suport medicalitzat que necessitin i se’ls pugui donar, i alguns diran de l’àngel de la guarda de cadascú.
Des dels governs us diran moltes coses, i el més difícil de tot serà l’equilibri entre el deure moral amb la salut pública, les constriccions econòmiques de cadascú i en global, i la llibertat individual. De savis n’hi ha a manta. Jo només us diré que a dia d’avui, vist lo vist, l’única manera provada d'estar fora de perill és no infectar-se. Qui tingui orelles, que escolti.
Ada Klein Fortuny és metgessa i fa recerca en el camp de les malalties infeccioses. Ada Klein Fortuny és un pseudònim.