A casa meva —que venim d'un llinatge que ha fet pocs quartos i molts deutes en el món excitant del bar— sempre s'havia explicat una història a les sobretaules dels àpats familiars. Es deia que la postguerra —ja no tant en termes polítics, que tothom va escombrar sota la catifa, com en termes de crisi econòmica— a Reus només s'havia considerat superada quan a la ciutat van tornar a obrir els cafès i els bars. Però no només això: en un moment dinàmic i en plena recuperació de la vida als carrers es va obrir un nou establiment a la plaça dels Màrtirs, els primers anys cinquanta. El dia de la inauguració, l'amo, tot cofoi i orgullós, va escenificar la seva voluntat de servei públic i la fe robusta en els seus parroquians agafant amb dos dits la clau del local, sucant-la en una salsa que segons el dia que s'expliqués l'anècdota podia ser allioli o romesco i empassant-se la com si fos un calçot.
Allò no tancaria mai més les portes, transmès el missatge amb una tècnica de màrqueting simbòlica, teatral i agressiva que riu-te'n de les campanyes actuals. Bé, això és el que diu la llegenda. Probablement l'home es va fer passar la clau ple coll de la camisa, o bé era una rèplica feta de regalèssia. Però això què importa. A tothom li va quedar clar que anés a l'hora que anés al bar el trobaria obert. A primera hora pels desdejunis, a mig matí pels esmorzars de forquilla, a migdia per dinar, a la tarda pels cafès i a la nit per tots els altres vicis. Un lloc on anar, un refugi de i contra la rutina, que és el que ha de ser un bar com déu mana.
I això no és només un esnobisme de diletant de l'Eixample: als bars d'aquest país, durant anys, s'hi han refugiat potencials víctimes de la violència domèstica, s'hi han pal·liat depressions o s'hi ha alimentat canalla que no tenia un mos de pa per dur-se a la boca. I no cal anar a la postguerra, que és cosa de fins fa quatre dies. Avui, en teoria, el sensacional sistema de Salut que tenim hauria de suplir aquesta funció social, però tots sabem que no és així. Només que tingueu una mínima noció de com es tracta la salut mental en aquesta merda de país que ens ha tocat sabreu que més val resar per no caure en cap forat, perquè el sistema públic no us ajudarà a sortir-ne. Potser encara us hi enfonsa més.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Deixem-ho i tornem a la xarlotada. És clar que l'amo d'aquest cafè reusenc no era Dalí ni Rusiñol, i que aquesta performance la devia treure d'algun lloc. De fet, sense anar gaire més lluny, el mític cuiner lleidatà Josep Lladonosa també ha deixat escrit que el primer que li van explicar quan va entrar a treballar al 7 Portes de Barcelona és que el seu fundador, Josep Xifré, ja havia fet una gatada similar. Va ser el 1836, quan va decidir que els baixos porxats del seu nou edifici s'hi instal·laria un cafè a la parisenca, com els del Rivoli, i que no tancaria mai les portes. Es diu que el que van fer llavors aquells homenots vuitcentistes va ser tirar la clau a la claveguera. Al seu torn, ho devien haver vist fer a París, en un d'aquells viatges que feia la primera burgesia barcelonina a França, per menjar, beure i anar de putes. Tenir les portes del cafè sempre obertes, doncs, era un orgull i la gent així ho entenia i valorava.
Un bar era un negoci respectat i una necessitat social, no com ara que són l'últim mico. Qui s'emporta totes les garrotades i qui encara ha de suportar les insofribles vacil·lacions del Govern, farcit de consellers, directors generals, tècnics de la més diversa índole, assistents i càrrecs de confiança. De tots aquests, ningú ha deixat de cobrar ni una sola mesada durant l'any llarg de pandèmia en què les han passat putes gairebé tothom menys ells. A més, en molts casos, el seu compromís com a servidors públics ha estat lamentable, n'haurien hagut d'aprendre d'aquells hostalers d'abans que quan anaven mal dades s'arromangaven, obrien el xiringuito i llençaven la clau. Però no cal pecar d'ingenus. La cosa és que amb l'estat d'alarma virtualment acabat i el toc de queda a la paperera de la història, la restauració i el turisme continuen sense saber quan cony podran obrir amb horaris normalitzats. Ni saben quan podran tornar per donar sopars. Ni els hotels quantes habitacions podran omplir. De fet, ni Port Aventura sap si podrà obrir portes.
Mentrestant, tenen la barra de continuar amb la matraca d'autoajuda, dient que ens en sortirem amb campanyes amb l'himne dels pirates de Mar i Cel de fons. No sé. O són molt imbècils o tot és un desastre. Potser haurem de recórrer a la solució final, que és tancar-los a tots al Palau de la Generalitat i tirar la clau a mar.