Ha passat una setmana de la catàstrofe de l’accident químic a IQOXE i, un cop passat l’ensurt i fet el dol per les tres víctimes mortals, la reflexió posterior a la regió es desdobla en dos sentits, tots dos importants a l’hora de corregir i establir els protocols de seguretat que requereix viure enmig d’una indústria de risc.
En primer lloc, l’accident en sí. Ja tenim una mica de distància en el temps, i a poc a poc recuperarem la sang freda per analitzar l’excepcionalitat de l’explosió. Per més que a Tarragona sempre s’ha dit, amb la nostra sornegueria típica, que un dia petarà tot, la veritat és que pocs ho creien de veritat. Avui potser no som més a prop d’aquest escenari apocalíptic que descriu la parla col·loquial, però molts tarragonins tenen una percepció de seguretat molt menor que la que tenien abans del fatídic 14 de gener. I és completament normal i comprensible. Una de les víctimes secundàries dels fets de la setmana passada, després de la pèrdua de les vides humanes, és la confiança.
L’accident ha demostrat que ni un radi de tres quilòmetres és perímetre suficient per estar segur i que viure al costat dels centres de producció química és en sí mateix un risc altíssim. No per una eventual toxicitat de l’aire o probabilitats de contaminació, com s’havia temut sempre —i que encara és un extrem no demostrat científicament— sinó per la metralla que una explosió d’aquestes característiques és capaç de projectar, com hem vist i ara ningú podrà negar mai més.
Què cal fer davant d’aquest nou escenari de desconfiança en un sector clau de l’economia tarragonina? Com és natural, no és viable apartar la població que habita nuclis pròxims més lluny del factor de risc, però sí que és viable —i exigible— elevar els nivells de prevenció per evitar o si més no reduir fins a mínims irrisoris la probabilitat d’un altre accident. En aquest sentit la investigació judicial dels fets serà clau. El cas es troba sota secret de sumari, però vistes les actuacions policials és clar que anirà per la via penal i hi haurà càrrecs d’homicidi per a l’empresa infractora, més enllà de les sancions administratives.
No han ajudat gaire, per a la reparació els danys i la recuperació de la confiança perduda les declaracions del Conseller Delegat d’IQOXE, José Luis Morlanes, on es va espolsar les culpes entre somriures burletes i explicacions gens convincents. El cert és que les veus que denuncien una precarització del personal de l’empresa i la seva repercussió en la seguretat de la planta són cada cop més nombroses. Si bé un accident pot passar —i últimament en passen molts, menors—, la negligència provocada per l’avarícia o la laxitud en l’aplicació de les regles és inadmissible. Estarem pendents de les conclusions de la investigació, però bé faríem, entre tots, en ser més estrictes en el compliment de les normes, que per alguna cosa hi són. I qui les hauria de fer complir als seus associats, abans que ningú, és l’AEQT. Desmarcant-se sense matisos de les empreses que no segueixin fil per randa els protocols de seguretat, si es demostra el cas.
L’altre punt de reflexió ha de ser, i està sent, el sistema d’emergències, ara que ja ningú gosa dir que va funcionar a la perfecció. No, no va anar del tot bé i va contribuir, en un primer moment, al pànic. Com dèiem la setmana passada, els primers minuts de confusió entre els Bombers, Protecció Civil i serveis d’Emergència no es poden repetir. Cal establir un protocol clar, modern i que aprofiti tots els mitjans tecnològics d’informació, que en són molts. No es pot tornar a repetir el desastre de les sirenes: tots els habitants del Camp de Tarragona han de tenir clar, insistint tot el que faci falta, quan ha de sonar una sirena i què significa exactament quan sona. Cal prendre-s’ho seriosament i no sembla que per molts simulacres que s’hagin fet ens ho prenguem com el que és, un procediment que ens pot salvar la vida.
En aquest sentit, les administracions locals s’han posat les piles i els alcaldes de la regió han fet un front comú amb l’AEQT per recuperar la gestió d’emergències. És, naturalment, una anècdota però prou significatiu que durant la crisi informativa del vespre del 14 de gener la Pineda es convertís en “les pinedes” de Vila-seca o la Canonja en Calonge. Fa patir una mica que una gestió tan delicada estigui en mans de gent que no coneix el territori. És bo, doncs, que el PLASEQTA que es va desactivar el 2007 per centralitzar el servei en el PLASEQCAT, torni a Tarragona donada la complexa especificitat del nostre cas. El Conseller d’Interior Miquel Buch ja ha confirmat que aquesta transferència es durà a terme, en el que és una notícia excel·lent que, tot i no compensar els tràgics resultats de l’explosió, ha de ser el primer pas cap a una regió més segura i informada i cap al restabliment de la confiança.