Catalunya ja ha iniciat el compte enrere per a les eleccions del proper diumenge. Després de tres anys d’una legislatura marcada per les constants picabaralles entre els socis de Govern i per la irrupció de la pandèmia del coronavirus, el país decidirà diumenge si engega un nou cicle o si perpetua la majoria independentista. Serà el punt final a un ambient molt carregat, de pre-eleccions, que domina la política catalana des de fa mesos.
Amb el pas per les urnes, diumenge es resoldran diverses incògnites: no només la més evident —qui serà el vencedor de les eleccions— sinó també qui s’imposa en el bloc independentista —i si algun dels dos models, l’unilateralista de JxCat i la CUP o el moderat d’ERC i el PDeCAT, pren prou força. I encara una tercera incògnita: hi haurà majoria independentista al Parlament? Una equació on el PDeCAT, amb una tendència clarament creixent a les enquestes, podria tenir la clau.
Illa, Aragonès i Borràs es disputen la victòria
Totes les enquestes ho deixen ben clar: les eleccions del proper 14 de febrer seran cosa de tres pel que fa a la victòria. Tots els estudis demoscòpics han dibuixat fins ara un panorama general de triple empat en què la possible victòria del PSC, ERC o JxCat es produïria per un estret marge. Fins i tot, per aplicació de la llei electoral vigent, la victòria en vots i en escons podria no ser per a la mateixa formació.
La campanya deixa sensacions molt diverses per a cadascun dels tres candidats a la victòria. Salvador Illa (PSC) va acumular el seu clímax de forces poques setmanes després de ser designat com a candidat socialista i ha mantingut les seves opcions de victòria en el context de triple empat. Sense brillar especialment, la relliscada del test PCR que es va negar a practicar-se abans del debat de TV3 tampoc no l’ha desgastat.
Tampoc Pere Aragonès (ERC) ha aconseguit destacar especialment durant la campanya, si bé és cert que ha sortit reforçat d’uns debats electorals on se l’ha vist còmode i ha adoptat cert to institucional, trencant així amb l’habitual to pla de les seves intervencions. ERC ha liderat les enquestes al llarg de tota la legislatura, però s’ha estancat en els darrers mesos i ha vist cop el PSC i JxCat s’hi equiparaven. Després de perdre pistonada a l’inici de la campanya, els republicans han recuperat posicions i algunes enquestes els donen encara possibilitats de victòria.
També diverses enquestes situen Laura Borràs liderant el repartiment d’escons aquest diumenge. Amb tot, però, la presidenciable de JxCat ha fet una campanya molt menys brillant del que s’esperava. El seu paper als debats ha estat molt discret malgrat la seva habilitat en el camp de la dialèctica i això podria desgastar-la davant d’un Aragonès molt més hàbil. La tendència d’alguns estudis demoscòpics, però, mantenen les opcions reals de Borràs.
ERC i JxCat, una cursa per liderar el bloc independentista
Al marge d’Illa, hi ha una segona incògnita a resoldre en la dicotomia Borràs-Aragonès: quina serà la força independentista més votada? I quina de les dues estratègies independentistes s’imposarà, si és que alguna d’elles ho fa amb prou força? Totes les enquestes mantenen el frec a frec entre JxCat i ERC, amb estrets marges per a una o altra formació, segons el cas. ERC es juga fer realitat les enquestes que han dominat la legislatura i que li donaven la victòria, mentre que JxCat pretén replicar el ‘sorpasso’ que van fer als republicans el 2017.
Més enllà de qui guanyi, diumenge hi ha en joc la disputa estratègica de l’independentisme. El lideratge d’ERC implicarà l’aposta per l’eixamplament de la base independentista, la cerca d’acords amb els Comuns, l’aposta pel diàleg i el retorn de la crida pel dret a decidir i el referèndum d’autodeterminació —estratègia que també comparteix el PDeCAT. Si qui s’imposa és JxCat, l’independentisme tornarà a estar marcat pel simbolisme, la recuperació de la confrontació amb el govern espanyol amb l’absència de diàleg i els nous desafiaments a l’Estat —un model que, en certa manera, també compta amb el suport de la CUP. Diumenge també hi ha això en joc.
Una majoria independentista que podria rubricar el PDeCAT
La tercera incògnita és el paper que farà el PDeCAT en aquestes eleccions i de retruc si hi haurà majoria sobiranista al Parlament. En moltes enquestes no està clar, ni de bon tros, que hi hagi majoria absoluta —68 diputats o més— sobiranista, sobretot si es tenen en compte les forquilles més baixes d’ERC, JxCat i la CUP en bona part d’aquests estudis demoscòpics.
El PDeCAT té un peu i mig al Parlament. Les darreres enquestes situen la formació demòcrata en un clar creixement, al llindar del 3% necessari per accedir a la cambra a manca de tan sols tres dies per als comicis. És clar que una entrada al Parlament dels postconvergents amb 5 o 6 diputats —3 per Barcelona i 1 per la resta de ciscumscripcions, almenys per dues d’elles—, a part de garantir una majoria independentista folgada, faria realitat un dels grans ‘leitmotivs’ de la campanya de Chacón: la CUP deixaria de ser determinant en el futur Govern, paper que també podria jugar el PDeCAT, cosa que obligaria ERC i JxCat a triar entre els anticapitalistes o el Partit Demòcrata per governar Catalunya. Un canvi molt substancial respecte als últims anys de la política catalana on la CUP ha tingut un paper molt determinant, però sense assumir responsabilitats des del Govern.
El Partit Demòcrata ha anat de menys a més. Des del trencament de l'estiu amb els de Laura Borràs on el panorama era molt confús i molta gent no sabia ben bé quines diferències hi havia entre els dos partits s'ha passat, sobretot gràcies als drets electorals, a tenir una presència molt notable en campanya que ha permès als de Chacón explicar a bastament quin el seu projecte i diferenciar-se nítidament de la resta d'ofertes del camp sobiranista.
Això ha tingut un reflex clar a les enquestes on els exconvergents partien amb molt males perspectives i a poc a poc han anat remuntant: primer l'enquesta flaix del CIS del 3 de febrer, on més que doblaven els resultats de la primera macroenquesta del mateix institut, la de l'Ara de dissabte passat, on ja es trobaven a les portes del Parlament, o la del 'Periòdic d'Andorra' d'aquest dimecres que torna a donar entrada als demòcrates al Parlament. Aquest darrer estudi demoscòpic té una importància clau: dispara el PDeCAT quant a intenció de vot fins al 3% necessari per entrar al Parlament i ho fa a pocs dies dels comicis.
A més, segons ha pogut saber CatalunyaDiari, els últims trackings dels partits donen a Barcelona una situació molt ajustada per a PP i PDeCAT on només uns cenetenars de vots, 2.000 a tot estirar, podrien deixar als dos partits amb 0 o 3 diputats: cal recordar que a Barcelona un cop es passa la barrera del 3%, la Llei d’Hondt dona tres diputats. A més, el PDeCAT sembla que es juga dos dels diputats amb Vox i Ciutadans, que podrien perdre els seus últims escons si el PDeCAT supera la fatídica barrera del 3%.
La situació del PP és molt diferent, anant de més a menys tot i el gran debat que va fer Alejandro Fernández a TV3. La força aclaparadora de Vox i la ‘confessió’ de Bárcenas són un llast que pot deixar els populars sense representació per Barcelona. Com el PDeCAT, el PP es troba a l’entorn de la línia del 3%, però amb la gran diferència psicològica que mentre Chacón està de pujada, els populars van a la baixa.