Sóc d’una terra on tot es dóna per descomptat. La nostra manera d’estimar lo nostre és viure-ho al dia a dia sense parlar-ne massa, que és com s’han d’estimar les coses. Tothom s’estimava la Font del Tap (una font que, com desprèn el nom, duia un tap de suro de cava tallat per encabir-lo que anònims renovaven periòdicament), fins que un dia es va neular per la fúria del Glòria. Va quedar negat d’aigua, es va perdre la font, i ara roman inaccessible en ser terreny guanyat pels esbarzers, els arbustos i el sotabosc. Vivim el nostre país (país entès com a paisatge; país local) com a pagesos i no com a poetes: vivint-hi, no mirant-lo i fent-ne grans i èpics poemes. Al mateix temps, sóc d’una terra que, més enllà de nosaltres, no importa massa a ningú. Una terra ultra-local, condemnada a ser viscuda moderadament pels d’aquí, qui de tant en tant es deixa caure per algun racó de la contrada, bé per una excursió o perquè l’hi porta algun deure tardohivernal, com buscar bolets o esporgar uns ametllers d’herència perduts.
Com les flames avançant entre els camps, fent de metxa, fins a tocar bosc (i llepar), la notícia feia un recorregut semblant. El fum que es veia al meu horitzó, a l’horitzó que només m’importava a mi, era d’interès per la maquinària periodística catalana i el feien sortir a tot arreu fins a ocupar telenotícies i rondes del 3/24 senceres. Tots els amics que sabien d’on era, van enviar-me missatges de suport i em van trucar insistentment al llarg de tot l’episodi. Hi havia un interès i una commoció envers aquest territori que no havia vist mai.
Després de tot això, acabada la tragèdia, ara toca parlar d’altres coses (conferències de presidents, etcètera) com si res no hagués passat. Però el mal queda. És per això que he decidit d’escriure aquestes ratlles, per immortalitzar com ho vaig viure, ara que ho tinc fresc. I encoratjo a tots els qui ho hem viscut, des de Queralt fins l’Aubareda, a fer-ho, ja que jo no ho faig perquè tingui gaire a explicar o a reflexionar, sinó perquè crec que entre tots hem de teixir una memòria tan completa com sigui possible d’aquest episodi de la nostra història que no ens podem permetre el luxe d’oblidar.
Torno enrere al moment de la metxa. Jo era tocant sardanes a Sant Joan Despí, davant la meravella jujoliana de Can Negre, quan vaig sentir que el foc de dos camps que havia vist de camí a Tous des de Conesa havia tocat bosc a Bellprat. Això fou dissabte a la tarda. Un cop pren el primer arbre, ja has begut oli. Jo ja feia anys que sentia la preocupació, molt vaga, que hi havia un continu forestal brutíssim, des de la Brufaganya, passant pel Castell de Queralt, Miralles, Roqueta... fins la Tossa de Montbui! I àdhuc més enllà, fins a Capellades, el Castell de Claramunt, Carme, Orpí... i del cantó de Miralles fins a la Llacuna, Esblada, Querol... És un territori colossal completament descuidat que qualsevol dia podia espantar-nos. I ha estat així. La carena de la Serra de Miralles encadena el Castell de Queralt, el de Roqueta, el de Miralles i el de la Tossa: dels quatre, tres han estat cremats. Per sort, les restes no han estat danyades, “només” se n’han calcinat els voltants.
Tornant de tocar, arribo a Tous, i veig al cel una columna de fum negre. Mentre passaven les hores per arribar a l’hora de dormir, els amics de Santa Coloma ens ensenyaven fotos dels boscos irats de flames, i em van dir: no sé si a Tous sou conscients del que us ve a sobre. Realment, no n’érem, de conscients. Quan va caure la nit, tot va canviar. Veure la Serra il·luminada del darrere del color del foc, com si la muntanya fos un braser emetent el caliu rogenc, va fer-nos entendre la gravetat de tot plegat. Va ser el primer moment de veure el color del foc.
Tot el poble va matinar, per la preocupació de l’incendi i per la pudor de llar de foc que entrava per totes les finestres. El mar de teulades, balcons i terrasses que es veu des de dalt de casa era ple de veïns. Tots vam passar-nos el dia als balcons mirant la carena, i xerràvem de balcó a bacó, espantats, esperant que no travessés el foc: aquest era el gran temor. Tots els telenotícies deien “Tous, Tous, Tous”, i tots miràvem la carena. Mentrestant, anava rebent fotografies de boscos calcinats dels de l’altre cantó del foc, on ja havia arrasat amb tot.
Un amic del meu pare, que és d’Igualada i no coneix massa gent de Tous —amb la seva dona són els propietaris d’una petita masia dels entorns de l’Aubareda, Cal Cosme— va demanar-nos el favor d’anar a l’Ateneu, el centre de comandament, a demanar si podíem anar a treure els gossos, perquè semblava que el foc entraria per aquella zona. Ens van deixar. Sent de per aquí, el camí de l’Aubareda l’havíem fet milers de vegades, però sempre recordaré el d’aquest diumenge. A l’era de l’Aubareda, ple d’ADFs esperant, mirant la carena. Fins allà, tot eren camps des del poble; a partir d’allà endintre, però, ja comença el bosc clapat de camps, que connecta amb la Serra, i que és per on entraria el foc si aconseguia saltar la cresta.
Entràvem a zona perillosa, la fumera que aixafava els talons de la carena era cada cop més a prop. Mai no havia vist tants tractors a Tous com aquest cop. Veies gent que tenia algun tractor per altres tasques, com aquests que són com un toro, amb una cultivadora antiga que algú li duria haver deixat, ajudant als altres. Tothom qui va poder hi era. A cada camp possible, un tractor llaurant el perímetre per fer de tallafocs. I tots afanyant-se, a contracorrent, sabent que l’hora s’apropava. Un pagès va dir “som a l’hora quieta”, i a fe de Déu que ho érem. Es respirava una calma tensa d’ull d’huracà. Vam treure els gossos i vam tornar de pressa al poble. Pels camins hi havia un senyor portant uns cavalls a peu cap a Tous, com si fos un èxode.
Vam tornar al centre de comandament. Veient la gravetat de la situació, i atès que tenim un petit allotjament rural al centre del poble, vam oferir la casa als veïns de les masies que acabaven de ser evacuats. Era l’únic que podíem fer: no teníem un tractor però teníem habitacions. Arribats a casa, confinaven el poble i només podíem continuar mirant la carena, fins que ens van trucar. Tindríem la família de la Pedrera, una masia dels entorns de l’ermita de Sentfores, que són un matrimoni gran.
Va coincidir que vam pujar a dalt a la terrassa quan vam veure com el foc començava a saltar la cresta i avançava pels boscos devers el poble. Ma mare va xisclar, mon pare i jo vam quedar glaçats. Ara entenia el que em va m’havia dit el de Santa Coloma. Tot es va accelerar aleshores: van venir els de la Pedrera molt accelerats, amb cares d’horror. Havien hagut de deixar els cavalls tancats a les quadres seguint les recomanacions dels bombers, que deien que si els deixaven lliures, en arribar-hi el foc, haguessin començat a córrer i els haguessin pogut passar per damunt els camions de bombers. També hi havien deixat gossos, cabres, gallines... tot allà, sols davant l’atzur. Estaven en xoc. Nosaltres, en situacions normals, només oferim dormir i esmorzar, aleshores no tenim infraestructura per àpats, així que els vam fer seure amb nosaltres i els vam fer truites i pa amb tomàquet i l’embotit que teníem a la nevera.
Mentre menjaven, van trucar els de Catalunya Ràdio per dormir a casa. No havien sopat, també els vam fer seure amb nosaltres. Tots, miràvem les flames al telenotícies mentre les vèiem a través de la balconera. Al defora, tot l’ambient era groguenc i nevaven volves de cendra, i se sentien detonacions de les bombes de la Guerra Civil perdudes a la immensitat dels boscos pels segles dels segles. Aquest àpat va ser el moment més frapant de tot l’incendi. El senyor de la masia, el Josep Font, que no només s’assemblava molt al meu avi, sinó que se’n deia igual, en xoc, explicant-nos enfadat que els bombers havien tallat unes oliveres que havia plantat feia poc per fer un perímetre a la casa. Jo, de molt petit, havia anat a la seva masia a comprar oli i herbes per la ratafia. Qui m’hagués dit que els tindríem exiliats a casa pendents de si ho perdrien tot.
De la sobretaula, els de Catalunya Ràdio van aprofitar i van gravar-ne trossos a tall d’entrevista. Tots menjàvem gairebé en silenci, amb cara de circumstàncies. Com per inspiració divina, després d’estar molt callat, el Josep, de cop, va dir: l’últim cop que hi havia hagut un incendi aquí a Tous va ser quan jo era molt petit, després de la Guerra, i els meus pares m’explicaven que havia estat intencionat per venjances, i també se sentien totes les bombes que feia pocs anys havien tirat i no havien detonat. I va afegir, després d’un silenci: va ser per Sant Jaume. Tota la taula va quedar callada; érem el dia de Sant Jaume.
L’endemà de tot plegat, van poder-se’n anar a casa seva, perquè per sort van parar l’incendi a l’Aubareda, i es va posar a plovisquejar, cosa que va ajudar els equips d’extinció com un miracle. La masia d’on vam treure els gossos va ser, efectivament, per on va entrar el foc, venint de Cal Gol (d’on va calcinar l’azina mil·lenària de Cal Gol). Sort que els vam treure. L’Elisa Vidal, historiadora del poble, va publicar al diari Ara el cas de l’incendi de setanta-tres anys enrere, que no només va succeir per Sant Jaume, i també se sentien detonacions de bombes, sinó que també va apagar-se per la pluja. I va afegir aquests versos que havia escrit de jove segons el que li havien explicat els seus pares:
«Amb les forces esgotades
d'hores i hores de fatics
parà el vent, i a les planes
tornà l'esperança als pits.
És Sant Jaume que fent pinya
amb els homes cos a cos
posa forces allà on manquin
lluita amb ells, com si un més fos».
Sóc d’una terra on tot es dóna per descomptat i ens estimem les coses per dins, i de tan endins que se’ns ha cremat el cor. Ara hem d’esperar que tot reneixi.
P.S.: Vull afegir, com a anècdota, que l’única clapa dels entorns de Queralt que no es va cremar fou la dels volts de l’Ermita de Sant Jaume.