Un encara és relativament jove i tampoc fa tants anys que vota, però juraria que no recordo cap altra campanya electoral amb una sensació general de desinterès i desconnexió tan alta. Una distància abismal entre els discursos del faristol i els que sento pel carrer que, certament, convida a reflexionar. Quelcom no va bé. Suposo que si la nit del 14-F deixa un guanyador clar —cosa que veig molt i molt borrosa —, pinta que serà l’abstenció. Veurem.
[predef-nofollow]telegramtgndigital-604[/predef-nofollow]
Si ja de normal els missatges de campanya cauen en el parany de convèncer a convençuts i d’allunyar a distants, entenc que la situació de pandèmia i de confinament de sí-però-no encara agreuja els mals. A mi, que m’interessa i molt la política —perquè un és mig raret, i no passa res—, m’està semblant insuportable. Imagineu-vos al gruix del personal.
«Suposo que si la nit del 14-F deixa un guanyador clar, pinta que serà l’abstenció»
No ho sé, dec estar molt saturat. No estic en la corda d’aquells qui, per tocar el poder —o les molles, en els casos més tristos—, estan disposats a ignorar minúcies com que els serveis socials van al límit, els menjadors socials no donen per a més o que cada cop més gent gran confessa que se sent sola. Minúcies. Qui era l'il·luminat que escridassava allò dels «problemes de la Catalunya real»? Aquí en tens tres, i grossos. Els oblidats de sempre són avui més oblidats que mai. Ara, fa mal pensar que aquest cop és de manera deliberada.
Ja no estic per a més retrets. No estic per a passejades artificials per sortir a la foto, ni per a picabaralles buides per colar discurs, ni per a qualsevol altra de les misèries de la política variable. Crec que és el que en medicina acadèmica i en llenguatge dels experts es coneix com la síndrome de tenir la pebrotera inflada. Ho sento, no estic per fer veure que, a l’altra banda de les bombolles de sigles i de palmeros, tot està i tot anirà molt bé.
He defugit de veure els debats de candidats —encara he de decidir si miro o no el de la teletres—. D’informar-me no, perquè suposo que m’hi va en el sou. Crec haver llegit, però, més d’una vintena d’entrevistes electorals i en cap d’elles he trobat un argumentari fresc o mínimament interessant. Com qui fa xurros. I en cap cas ho prengueu com un demèrit dels companys periodistes, que prou en tenim amb fer el que bonament podem.
«Ho sento, no estic per fer veure que, a l’altra banda de les bombolles de sigles i de palmeros, tot anirà molt bé»
No m’entra al cap que alguns facin veure que la gana pot esperar, perquè això només vol dir que mai han sabut què vol dir que et rugeixi la panxa. La gana no pot esperar, el fred no pot esperar. Les ajudes no poden esperar, les beques no poden esperar. Moltes coses no poden esperar. Les eleccions del dia catorze, i lamento repetir-me amb el que ja pensava fa no gaire, sí que podien esperar.
En fi. Que s’entén perfectament que, ara que torna la festa de la democràcia, hi hagi qui prefereixi declinar la invitació al ball. S’entén, i tant. He decidit, però, que jo sí que votaré. I que ho faré, únicament i exclusiva, per respecte a aquells qui van deixar-se la pell perquè ara jo hi pugui exercir el meu dret. Suposo que, de vegades, hem de saber llegir que hi ha tresors col·lectius que estan molt per sobre de l’individualisme i de l’ego de cadascú.