Fa un any, pocs coneixien al president Zelenski més enllà de les fronteres d’Ucraïna. La tímida presència del país en el context internacional a dures penes ocupava titulars a occident. Només esdeveniments com l'Euromaidan del 2013 o la invasió de Crimea del 2014 ens recordaven de tant en tant el conflicte latent que existia en aquell extrem d’Europa.
Zelenski, llavors, es trobava encara lluny de la política, dedicat quasi en exclusiva a la seva faceta d’actor i productor de comèdia i no va ser fins al febrer de 2022, només amb quatre anys des del seu debut a la política, quan va entrar sobtadament en les vides i en els cors dels ciutadans occidentals.
Putin, en canvi, ja era un conegut habitual de l’esfera internacional amb una dilatada experiència en política i amb una fama a favor i en contra de les seves decisions polítiques que generava i continua generant molta polarització. No s’ha d’oblidar que, l’avui injuriat Putin, pocs anys abans de la invasió d’Ucraïna, era un líder admirat i respectat internacionalment per diferents celebritats polítiques i socials.
El nouvingut a la política, Zelenski, en una clara inferioritat respecte a les seves forces armades, novell en el paper de governant i sense suport extern ni intern (en març del 2021, el president ucraïnès comptava amb un suport per sota del 40% de la seva població) s’enfrontava al pes pesant Putin el febrer del 2022 i assumia el lideratge moral del seu país contra el poderós invasor rus.
La tàctica del lideratge moral contra l’autoritari
Recolzat en una retòrica d'apel·lació continuada als valors universals i a la llibertat, la seva principal acció des que va començar la invasió va ser comparèixer en incomptables ocasions davant dels parlaments nacionals i als mitjans de comunicació propis i estrangers. En ells ha transmès una vegada rere altra el seu missatge de resistència moral i física contra l’invasor per tal de recaptar suports de tota mena, deixant en mans d’altres les decisions tècniques. Concretament, l’estratègia militar recau en el seu comandant en cap, el general Zaluzhny, qui ha dirigit les operacions de l’exèrcit ucraïnès fins a la data amb un èxit notable, mostrant una flexibilitat, enginy i resiliència inèdits.
Els resultats d’aquest estil de lideratge mostren que la dita estratègia és eficient donat que, per una banda, les enquestes reflecteixen un notable augment del suport de la població ucraïnesa al seu president, en l’actualitat fins al 91% i, d’una altra, són coneguts els enviaments d’armament per part de diferents països sense gaire oposició en l’àmbit europeu.
Només és coneguda una mesura de política interna realitzada per Zelenski relacionada amb la cessió d’una desena d’alts càrrecs del seu govern per corrupció que entelaven considerablement la imatge de democràcia i que tan poc desitjable resulta per al seu ingrés en la Unió Europea.
Putin, per la seva banda, continua en el seu estil de lideratge autoritari que tan bons resultats li ha donat al llarg de la seva carrera política i que va mostrar des de l’inici d’allò que ell mateix va anomenar l’«operació militar especial». La seva manera de dirigir personalment les operacions militars ha estat molt característica; ha donat ordres concretes sobre les operacions i les tècniques militars, mostrant el seu lideratge inqüestionable davant d’altres figures de poder dins del país (com el txetxè Kadyrov o el cap del grup paramilitar Wagner, Prigozyn) o fins i tot designant i destituint a generals de manera personal, com el responsable màxim de les operacions a Ucraïna fins fa un mes, el general Surovikin.
En aquest cas, la popularitat del dignatari rus també ha experimentat un augment del suport popular entre els seus ciutadans a conseqüència de la guerra, ja que en gener del 2022 era d’un 69% i en gener del 2023 ascendia a un 83%.
Els errors dels líders
Existeixen problemes en ambdós estils de lideratge. En el cas de Zelenski, la petició continuada de més material militar i més modern, podria ocasionar la temuda escalada armamentística per part de Rússia o l’esgotament dels països donants en el cas que no s’assoleixi una victòria a curt termini. En el cas de Putin, el seu lideratge autoritari ha generat errors tàctics que produeixen contínuament un nombre important de baixes pròpies a causa de la rigidesa del sistema de mandat i presa de decisions i a l’excés de cohesió interna en l’alt mandat del govern rus, que impedeix criticar de manera realista i pràctica els procediments tàctics i estratègics per millorar-los.
La situació actual del front ens parla d’un estancament de les posicions militars dels dos bàndols. Per una banda, existeixen poques o nul·les expectatives a curt termini de preses rellevants de territoris que puguin donar un avantatge a un dels bàndols. D’altra, les actituds dels dos dignataris no deixen entreveure canvis en els seus estils de lideratge. Les recents declaracions d’ambdós dirigents es mantenen en les mateixes postures que fa un any.
D’aquesta manera, resulta difícil preveure un canvi en la situació del conflicte. Ambdós mandataris saben aprofitar les seves característiques de lideratge: un basat en la creació de carisma personal i capacitat per involucrar a la resta en el conflicte apel·lant a l’empatia, a l'esperit de solidaritat i de justícia universal; l’altre gràcies a la transmissió d’una visió de fortalesa, experiència com a dirigent i determinació que l’asseguren el control i suport del seu país fins a la victòria. Veurem com el pas del temps afectarà cadascun d’aquests lideratges contraposats.
Aquesta notícia és una traducció de l’article originalment publicat en castellà al portal TheConversation.com.