A casa tenim un debat obert sobre la pel·li Red de Disney que, juntament amb l’Eufòria de TV3, són els fenòmens populars que concentren el debat d’idees contemporani. Sí, aquest és el nivell, perquè calculeu fins on han pujat les aigües.
El cas és que no sabem ben bé que representa el panda vermell que s’han engiponat els de Pixar per fer-nos ballar al cap. Alguna crítica apunta que es tractaria de l’adveniment de la menstruació —i els inconvenients associats— en la pubertat. Això és massa simple i bastant absurd, perquè les dones de la família de la Mei organitzen una mena de cerimònia d’exorcisme per treure’s aquesta bèstia del damunt i ho aconsegueixen. No quadra: cap dona té el poder de desfer-se de la regla a voluntat.
L’altra hipòtesi parla de l’acceptació del nou cos en el pas d’infant a adult i del despertar de la sexualitat que comporta, amb tota la corrua de fogots i rubors de l’adolescència. Aquí podríem estar més a prop d’identificar el misteri simbòlic del panda, però continuem tenint un problema hermenèutic: les dones de la família renuncien explícitament a portar la bèstia dintre seu —el dimoni dins jo— i sé per experiència que a les femelles humanes, fins i tot a les xines, els agrada bastant el tema de follar, inclús quan hi ha repressions religioses pel mig.
Així doncs, què és aquesta bestialitat que ataca les nenes a les portes de la vida adulta i que la família t’empeny a abandonar? Segons la meva estudiada anàlisi de la qüestió, la cosa està clara: el panda vermell és la masculinitat que tota dona porta dins i la (ojo espòiler) decisió de la Mei de no exorcitzar-lo, quedar-se’l per sempre i no renunciar-hi per la pressió de la tradició familiar és una manera de renunciar no al sexe, sinó a definir el seu gènere binàriament. Un al·legat trans moderníssim.
És a dir, Red és un manual de les noves identitats de gènere per a boomers. I era important fer aquest pròleg perquè Eufòria persegueix el mateix objectiu, però traslladant el destinatari del missatge del matriarcat xinès a les padrines catalanes, que estan més o menys igual de perdudes davant la deriva identitària del jovent actual. I un cop exposats els fonaments teòrics, que espero que el vostre limitat intel·lecte hagi estat capaç de capir, passem a la pràctica i als fets.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Un cop el talent xou de TV3 ha aconseguit connectar amb la gent jove en els primers compassos, la gala número quatre d’Eufòria es va omplir temes vuitanters i noranters per arribar encara més a l’espectre boomer, combinat amb tota una plèiade d’icones homosexuals. No perdeu de vista que el programa, sota una superfície d’entreteniment convencional, té un ànim pedagògic i pretén alliçonar-nos en el nou llenguatge de la postmodernitat identitària.
Així, vam sentir cançons dels Pets Shop Boys/Elton John, Mónica Naranjo o de Céline Dion, ídols de la mariconeria vintage per excel·lència. I si la setmana passada vam presenciar un conat de morreig entre l’Edu i Marc Clotet, en aquesta ocasió ens van preparar un petonet —més cast— entre la pubilla calçotaire Mariona i Elena Gadel, per compensar.
En la selecció hi van entrar fins a quatre temes dels vuitanta i un altre, el Save your tears de The Weeknd, que sembla fet en aquella època d’estètica discutible on els nostres boomers van viure la joventut. Van anar a fer mal i a tocar fibres. Entre ells dues balades clàssiques del rock català com Vespre i El vol de l’home ocell. És que no pot ser més transparent com ens volen manipular emocionalment.
Actuacions destacades. Una mica per sota del radar, però el gran triomfador de la nit no declarat va ser el Pedro. Eufòria va de sexe i d’alliberament sexual, com us he dit, i aquest noi petit que és una mica Pere Aragonès —una mosqueta morta amb cops amagats—, ho va entendre millor que ningú. Enmig d’una escenografia brillant i una coreografia loquíssima —entre el circ, el cabaret i el burlesque— plena de mims i clowns mig despullats i incitacions orgiàstiques, el brasiler de Sant Fruitós del Bages va sortir ja no de l’armari sinó de la gàbia, i es va dedicar a fotre calent el personal.
Moviments sensuals de malucs, somriures pertorbadors, abraçades amb els braços tous, un toc a la barbeta de Triquell com si li estigués a punt de posar la cigala a la boca, caigudes d’ulls que mullaven calces i calçotets. Un repertori sexual impressionant que va inclús provocar que Clotet aconsellés als concursants, literalment, ‘follar-se el públic’. TV3. Prime time. Insòlit. Marc Giró, a qui van convidar, se la devia estar pelant al seu piset de Sarrià o Sant Gervasi o on visqui aquesta patuleia hippija.
Si aquest va ser l’espectacle de més qualitat de la nit, el més festiu va ser el de Triquell, que va fer saltar la banca amb una cançó de Gertrudis carregada d’energia. Anava tan passat de revolucions que en acabar, amb sa mare i ses germanes de groupies entre el públic, encara va tenir esma de donar voltes ballant al voltant de la insofrible Marta Torné, que en aquesta edició vam tenir la puta desgràcia que hagués de conduir sola el programa davant l’absència injustificada de Miki Núñez. Això és greu, perquè a diferència del xavalet, la tal Torné no ha entès res de la idiosincràsia del programa i pel que diu valdria més que callés.
L’Edu també va estar bé. El van voler fer passar per bon noi, li van tapar els tatuatges i li van donar el Vespre dels Pets, per recordar-nos quan teníem quinze anys i ploràvem per qualsevol cosa. Ell va explotar sentimentalment la pèrdua del pare, i al final vam tenir un moment d’emoció autèntica. És bonic veure com es construeix un artista en directe, perquè aquests moments, quan esdevenen professionals, perden tota la veritat i es tornen falsos, per bona que sigui la interpretació. Vam presenciar l’instant en què un cantant aprèn a dominar les emocions, sadollant així la nostra tereseta interior.
En l’intent setmanal de transformar la monja Mariona en una mena de Tina Turner nacional, s’hi va esforçar més. La van pintar com una porta i la van dotar d’una tofa arrissada espectacular, que la xica vallenca assegura que són els seus cabells naturals. Guapíssima i tècnicament perfecta com sempre en la seva recreació de Céline Dion. Però ho va tan bé que comença a perdre interès i va haver de sortir la Gadel a cantar amb ella per animar una mica el cotarro. Es dona tant per fet que ha de guanyar ella que això fa pinta que s’acabarà malament.
Actuacions no tan destacables. La Núria havia de fer una cançó de Sangtraït que no coneixia amb accent olotí, però va ser del tot indetectable i va deixar tothom fred. Això sí, va ser molt representatiu de la Catalunya Vella, fosca i tarada que representa la garrotxina way of life, aquesta Garrotxa reclosa on ara s’ha refugiat Àngel Llàcer per plorar, per desgràcia dels habitants de la Vall d’en Bas. La mà negra de la troupe Llàcer, per cert, va tornar a actuar aquesta setmana amb la presència de Manu Guix promocionant un nou disc, perquè encara que Eufòria sigui renovadora no hem de perdre els sans costums endogàmics i mafiosets de la televisió pública.
Gorda amb gaites. Aquesta és la descripció de la posada en escena de l’Estela d’aquesta setmana. Li van fer cantar una cançó espantosa i en aquesta ocasió no la van fer ballar, però tampoc no se’n va acabar de sortir, va estar mediocre en el control de la bona veu però convencional que té i tot plegat va quedar una cosa bastant cutre amb un esbart de sacs de gemecs que feia més aviat riure. El director musical Cubino la va nominar per uns cors deficients i la xarcutera es va per primer cop mig rebotar, deixant entreveure la peixatera que du dins, un agressiu panda vermell. Ja us vaig anunciar que serà una tònica del programa, jugar sàdicament amb la noia grassoneta del xou, i aquesta setmana la van tornar a tenir al llindar de l’eliminació fins al final.
Es va salvar pels pèls, i perquè la Llum va tornar a fer una exhibició prodigiosa de desafinació. Va ser l’actuació més boja de la nit. Una posada en escena manicomial que només se li pot acudir a una ment pertorbadíssima que des d’aquí felicito efusivament. Una planta carnívora de peluix, com inspirada en La Botiga dels Horrors, uns ballarins disfressats d’insectes drogats, i una Llum vestida de Poison Ivy. Va estar sensacional, si no fos perquè tot el que té d’actitud escènica li falta de saber posar les notes al seu lloc. Tot i el gloriós espectacle, no la van poder salvar ni de conya.
Al final, es va acomiadar de tots els concursants —amb molta fredor de l’altra locaza i competidora pel protagonisme trans, el Joan, que no podia dissimular que ja li va bé treure’s de sobre la drag queen que li podia fer ombra— arrossegant-se per sobre de la taula del jurat. Trobarem a faltar la Llum, però ja ha complert el seu paper en aquesta instructiva auca de les identitats de gènere amb què els marmessors del debat públic ens volen fer oblidar el fracàs en la construcció de l’altra identitat, la nacional, que últimament als catalanis no ens ha anat gaire bé. Fins que ens torni a sortir el panda vermell de dins. Veurem si això succeeix la setmana vinent, però no ho crec.