En mala hora vaig fer cas d’un comentari que —veient el meu entusiasme pel talent xou de TV3Eufòria— em recomanava donar un cop d’ull al diguem-ne equivalent de la televisió pública valenciana À Punt, Duel de veus. Ho vaig fer. Me’n penedeixo. Fins a cert punt. Duel de veus és un programa espantós, com una mena de karaoke de pub Arny, una cosa altament inquietant que només podria feliç a la tropa de Zaplana, Camps i Barberá tancats en una barraca de l’Albufera i posats fins al cul d’anís Las Cadenas. Un freak show ple de caspa i arna, perruquers oxigenats, alacantins i tonadilleres estrafetes. Un malson decadent al que, des del nord, estem completament legitimats per observar amb tota la superioritat moral possible.
No hi ha coreografia, no hi ha escenografia, no hi ha intenció política ni cultural, només el buit insondable d’un entreteniment insubstancial i de qualitat dubtosa. És a dir res a veure ambEufòria, a qui se li poden discutir moltes coses —relacionades amb la voluntat indissimulada d’adoctrinament ideològic en la modernitat woke o barrufa— però no la factura gairebé impecable, l’extraordinari cos de ball, les posades en escena impactants i originals, el bon gust en el vestuari, la tria intel·ligent de cançons, la recuperació de clàssics catalans, apostar per gent molt jove d’una generació poc viciada per les nostres merdes —en tenen d’altres— o el descobriment de nous grans talents televisius com els de Lildami o Miki Núñez.
En definitiva, totes les virtuts que fan el programa mereixedor de les glosses quinzenals que hi dedico. Perquè una cosa sí que heu de tenir clara: si jo dedico atenció a un tema és que val la pena. Aquesta és la situació dramàtica de l’opinió pública nacional que fa que m’hagi d’erigir en brúixola i far de la catalanitat. Tanmateix, hi ha una qüestió on Duel de veus li passa la mà per la cara a Eufòria. La presentadora Àlex Blanquer li dona cinquanta tombs a la sotacarro de Marta Torné. Guapíssima, elegant, amb bona veu i saber estar, Blanquer ha de suportar estoicament la faramalla fallera i un jurat on hi ha gent com Sole Giménez —la de Presuntos Implicados— i aquest noi, Pere Aznar, que s’ha fet famós a Espanya a l’ombra de Buenafuente. No cal dir res més.
Seria convenient enviar Torné cap a València i nosaltres quedar-nos la Blanquer. El talent sempre s’ha de concentrar i la brossa separar en compliment de les lleis més estrictes del reciclatge. L’espectacle de la presentadora catalana va ser aquesta setmana acollonant. És que és ruc com un cantó. Ahir ens va regalar diverses perles: d’un single del volador Joan Dausà en va dir ‘jingle’. Va deixar anar un ‘fot-li una bona aspirada’ a un globus d'heli que semblava referir-se a les substàncies absorbides abans de la gala, va estar tres hores amagant panxa i intentant que li sortissin les tetes d’un vestit setinat blau. I sobretot, va deixar tothom amb cara de telèfon quan va demostrar no haver-se assabentat que el director de TV3 ja no és l’indesitjable Vicenç Sanchís. Almenys la xica té una mica de sentit del ridícul i fa constants comentaris perquè es noti que és perfectament conscient que és la baula feble del xou.
Tornem a València. Al web del programa Duel de veus només he sabut trobar dues cançons en valencià, tota la resta és anglès i, naturalment, molt de castellà. Una és la puta cançó del Petit Príncep de Manu Guix i Àngel Llàcer, prèviament i pertinentment insultats en aquesta sèrie. L’altra és una versió jazzy d’Al vent de Raimon, cantada per un travesti que sembla tret d’una pel·li de David Lynch. Està bé, però res a veure amb la meravella que ens va oferir Triquell en l’Eufòria de la setmana passada i que va convertir l’insuportable reguitzell d’esgarips del cantautor de Xàtiva en una peça extraordinària, plena de glamur i intenció artística i política al mateix temps.
A mi és que aquest noi em perd. El veig capaç, a ell sol, de restablir la unitat cultural pancatalana. Els productors, que són conscients d’aquest insospitat talent, li van donar ahir un altre tema valencià, la cançó Tobogan de Zoo, una fantàstica sàtira festiva i paquitoxocolatèrica de, casualment, la València rància a què ens remet Duel de veus. Qualsevol diria que es miren uns als altres a veure què fan. En tot cas, posar els dos programes de costat explica tantes coses que fa l’experiència fins i tot recomanable. Triquell va demostrar alhora un respecte i un coneixement inhabitual a Catalunya de la realitat valenciana, i inclús va haver de corregir els usuals tics colonialistes barcelonins de Torné i Marc Clotet, que van recórrer a l’expressió ofensiva ‘accent valencià’.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Realment, Triquell, per mètrica i perquè es notava que li agradava la cançó, va fer el tema en un valencià meritori, amb una africada sonora i tot. I, a més a més, va voler reafirmar el missatge de denúncia de la lletra i la seva estima per als nostres parents del sud. Mentre el xaval del Vallès cantavaTobogan vaig tenir una sensació insòlita: està mirant per primer cop una televisió nacional de veritat —pretensió de la qual TV3 va desertar fa molts anys i que À Punt ni vol ni ha pogut fer mai. I encara ara, mentre ho rememoro unes hores després no puc evitar que se m’escolin unes llàgrimes de sincera emoció patriòtica galta avall. Cosa que per descomptat no va aconseguir l’ensucramenta embafadora del brasiler Pedro cantant País Petit amb una vergonyosa exhibició castellera de fons. Per tot plegat, gràcies Triquell i gràcies Eufòria per fer-nos feliços als sentimentals nacionalistes madurets.
També cal dir que de la versió de Tobogan que vam sentir ahir se’n va censurar oportunament l’expressió ‘indepenazis’ que surt en la versió original de Zoo, que no hem d’oblidar que això és la puta Catalunya socioesquerravergent i hi ha coses que no es poden dir, encara que siguin clares sàtires. La felicitat mai no és completa. També es va censurar la cançó El seu gran hit dels Amics de les Arts, que va interpretar Eduard Esteve el mullacalces (ahir) galàctic. En aquest cas la tornada que diu ‘heu vingut a robar-nos les dones’ va ser substituït per ‘heu vingut a robar-nos els homes’. És una cosa absurda, perquè converteix una altra sàtira àcida contra el masclet possessiu, un veritable al·legat antimasclista fet per homes contra homes, en una lletra sense sentit.
És ridícul, en la línia de la correcció política dictada per indigents mentals del règim que ens ha tocat viure. Però esclar, ‘robar-nos les dones’ hauria pogut molestar a la Conselleria de Feminismes i Xamanismes, el cau de sectaris que controla la pàtina guai del Govern. Us diria que no ho entenc però el cas és que ho entenc massa. Són profundament subnormals. I res, qualsevol altre comentari que us faci a partir d’aquí sobre el programa seria redundant i sobrer. Per tant, ho deixem aquí i fins a la pròxima.