Bueno. Doncs ja hi tornem a ser. 'Joc de Cartes' ha estat un mes de vacances, i jo ho he aprofitat per fer un recés espiritual. Heu de tenir en compte el desgast físic i psíquic que em representa estar pendent setmana rere setmana d'aquesta colossal xarlotada que ens brinda TV3. Demano empatia. Vaig anar a buscar ajuda a la nova Direcció General de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs, que comanda amb mà de polla flàccida la germaníssima Núria Vergés. Llegit l'anunciat del nou tinglado vaig interpretar que m'hi podia acollir com a víctima del programa de Marc Ribas, però es veu que els seus objectius no cobreixen els meus greuges, i que és una altra repartidora de paguetes per a universitàries dropes. Profunda decepció, no perquè no em pugui incloure en l'apartat de gordos amb aversió al treball, sinó pel factor 'universitària', que és un requisit que se m'escapa.
Què hi farem. Recorreré a la teràpia habitual, consistent en insultar gironins, pràctica sanitària en la qual aquesta setmana, gràcies la generositat de la nostra televisió pública, m'hi podré esplaiar. Perquè ahir van sortir gironins ensumapets per TV3 a tuttiplèn. Inclús m'havia preparat una diatriba sagnant contra Andreu Juanola, un jove gironí insolent de moda que vesteix polos cenyits i sempre parla de futbol, però ni farà falta. Vaig saber gràcies a una magnífica entrevista del Diari de Terrassa que el mateix Marc Ribas, aquest wuzzle matxambrat entre Gimli i Arnold Schwarzenegger, és fill de Girona, cosa que explica moltes coses. Fins i tot ara diu que hi obrirà un restaurant que es dirà La Brutal, per aprofitar el tiron mediàtic, i que hi donarà hamburgueses. Friso per anar-hi abans que tornin a posar peatges a l'AP7.
Però mentre no arriba l'esperat moment on suposo que tindrà la deferència de convidar-me, ahir vam tenir ració quàdruple de collonada nordista, en forma de questa del restaurant més creatiu de les terres gironines que, com ja us podeu pensar, de creatius van tenir el mateix que una amanida de prepucis de conills circumcidats. Com que ja és de per si ridícul buscar quin és el restaurant més creatiu d'una ciutat on hi ha el Celler de Can Roca, no en farem més sang, d'això, que tampoc és plan de fer-vos sentir imbècils a vosaltres, estimats lectors. Més del que ja us hi deveu sentir per mirar aquest subproducte televisiu i seguir aquestes cròniques. Los imbéciles son siempre imbéciles, deia l'acabat de traspassar Antonio Gasset, a la memòria del qual es dedica aquest sentit article.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Sí que seria convenient, abans de passar a l'anàlisi dels participants d'ahir, esmentar que 'Joc de Cartes' ha encetat temporada anunciant amb bombo, platerets i autotune una nova categoria de puntuació: el vi. A l'hora de la veritat, va ser una proposta entrada amb calçador: ni té cap sentit comercial perquè no es promocionen les marques, ni cap sentit gastronòmic perquè no hi ha cap cura en la selecció, ni ningú semblava tenir-ne ni puta idea, ni hi havia cap criteri de selecció més enllà que el vi fos català. Cosa que fa una ferum espantosa de xanxullo de l'organisme públic INCAVI, que ha degut subvencionar una nova rucada en la seva escalada imparable per enfonsar el consum de vi a Catalunya. D'altra manera no s'entén que ahir, el primer dia, haguéssim de suportar sentir coses com 'el Sauvignon blanc representatiu de l'Empordà' o contemplar com se servien cabernets de polvos de Costers del Segre. Almenys no van treure Meritxell Falgueras, que és el recurs característic quan volen fer coses de divulgació vinícola per a subnormals.
Deixem-ho. Com dèiem, vam visitar quatre restaurants d'aquests que confonen la creativitat amb fer carpaccios de peu de porc (dos en el programa d'ahir), coulants i haver-se fet regalar per la tieta un llibre d'Albert Adrià per Sant Jordi. No sé com s'ha de dir que fer servir tècniques que fa trenta anys van ser creatives, avui, no et converteix en el puto Dabiz Muñoz. Escolteu-me bé: si feu servir campanes de fum en un mas de mala mort perdut a Les Gavarres, FEU EL RIDÍCUL. No feu el ridícul, sisplau.
El primer establiment on vam entrar, després de la reconsagrada i suada foto a les escales de la Catedral, va ser al Barri Vell de Girona. El lloc es diu Mimolet i és mono. Insubstancial i repel·lent com la ciutat en general, però arregladet. Tot i això, potser en nivell gastronòmic va ser el més apreciable d'ahir. Sense ser res creatiu ni de l'altre món, van treure uns platets que mira, encara. No ens vam estalviar el puto tataki, ni les totxanes de garrí habituals, ni els tàrtars de coses. I al final van fotre'ns pels morros uns vomitius nigiris de coco que semblaven recoberts de codonyat. Una imatge torbadora que dubto que em deixi dormir aquesta nit. Però com a concessió local van fregir uns petits xuixos ready made que em van caure simpàtics. Com simpàtica era la cambrera que es va dedicar a tirar els panets presumptament d'origen congelat per terra. Almenys pel que fa al vi, tot i tenir-lo emmagatzemat a la nevera de la cuina, van servir un xarel·lo que no feia caure la cara de vergonya com els seus competidors.
Com la Vane, una xica que té un restaurant en una benzinera de Vidreres. Sí, sí. Benzinera de Vidreres, possiblement un dels sintagmes més escabrosos que es poden escriure en l'idioma de Joaquim Ruyra. Aquesta noia, que va posar visiblement calent un senyoro concursant que semblava Josep Anglada, ha convertit un deli de camioners en un local gironescament pretensiós que es diu #TheMain. Tenen unes cartes plastificades i serveix coses com foie micuit enganxat a una melmelada de roses que semblava silicona de junta de vàter, un trinxat bizarre de salmó i col llombarda dibuixat en forma de C al plat, un arròs incomprensible amb magret d'ànec o un xai desfet sobre un puré de patates que semblava el ranxo que donaven als pobres presos polítics de Lledoners. Cuina super creativa, com podeu veure. A més, com al Mimolet, també vam gaudir d'una cambrera estil n'hi ha que neixen estrellats que no sabia ni obrir una ampolla de vi i se li trencaven els 'corxos' —els 'corxos', eh? I ens hem de sentir que els fillsdeputa de Girona ens salvaran el català.
Malgrat el desatre general, a tothom li va agradar molt, fins al punt que el mazao Ribas —aquí va estar bé— li va haver d'insinuar a l'èmul de Josep Anglada si no afalagava la Vane perquè estava bona, en el que va ser la versió modernitzada i políticament correcta del clàssic camioner 'Vanesa me la pone tiesa'. Més tard vam saber que l'individu, un nou-ric xaró de comarques, exfutbolista, expolític local, cacic potencial i home altament menyspreable, no només va ser fals amb la Vanessa de The Main sinó que ho va ser amb tothom. Una argúcia que li va assegurar la victòria, tot i no donar res gaire apreciable.
El seu restaurant és un mas hotel a Santa Coloma de Farners, a La Selva, que se l'ha muntat per fer quartos amb casaments i comunions. Un lloc molt gran i maco. Un negoci, perquè de cuina, ni folla. Ell mateix es presenta com un empresari d'èxit i un guanyador. A més ho fa d'aquesta manera tan repugnant i gironina que consisteix a revestir-ho d'un humanisme impostat i d'alguna frase de Paulo Coelho. "Sóc ric perquè sóc amo del meu temps", va tenir els collons de dir. Però vaja, a l'hora de la teca ni creativitat ni polles. Més tàrtars de tonyina. Més vieires amb escumes (de maionesa, quina absurditat fer escuma de maionesa perquè llavors ja no és maionesa). Més carpaccios de peus de porc. El clímax culinari va ser un plat de calamars a la carbonara. Crec que això volia ser creatiu però era una potinga infame.
En el servei tampoc no va poder competir: el primer cop que va sortir a taula el cambrer ja va abocar sobre el comensal el suc d'un plat i no va encertar el destinatari de ni un dels altres. Va ser una demostració impressionant d'ineptitud coronada per l'oferiment d'un Chardonnay de l'Empordà marca no t'hi fixis que tothom va trobar 'fresquet' i 'que entrava bé'. Es nota que el Josep Anglada de La Selva és home de riojas i riberitas i ahir van servir el primer brevatge catalufo que van arreplegar al celler. Aquest restaurant va obtenir unes notes desorbitades. Exagerat. De gairebé dos punts sobre el segon classificat. En part perquè els altres eren tontos i es van deixar camelar per la vèrbola ensibornadora d'Anglada i en part perquè estic segur —cap prova, cap dubte— que va comprar els vots de Marc Ribas per guanyar.
I sí tot aquest espectacle ja va ser prou trist, vam tenir un colofó. Vam anar fins a Llagostera, la terra de la insigne família creativa de Boaz Vilallonga i la seva senyora mare exconsellera, a un altre mas dit Can Bufí. Aquí hi oficiava un xaval jovenet, en Pol, que va ser l'únic que va entendre la premissa del programa. Realment, sí que els seus plats tenien un esperit més creatiu, com una amanida de navalles, tendons i espàrrecs. Però a poc a poc es va veure que les tècniques modernes no les té encara ben païdes. Es va anar esllavissant pel pedregar amb plats desastrosos com unes sardines amb alfàbrega i tòfona de la Garrotxa (la tòfona d'estiu per mi us la podeu fotre tots pel cul, per cert, que sou unes horteres russes), un pop amb carpaccio de llamàntol per plorar (de pena, no de gust), un garrinet que semblava mastegat per un hipopòtam sarnós o el que va acabar d'indignar tothom —comensals i teleespectadors—: un carrot cake fumat en una campana amb una pastanaga de sucre al capdamunt.
Tan gros va ser que l'exfutbolista Anglada li va haver de demanar humilitat. Ell, un dels tios més impresentables que ha sortit darrerament per TV3, descomptant Toni Soler, va haver de demanar-li humilitat i mesura. I no li puc retreure la condescendència perquè en aquest cas tenia raó. Com va dir Confuci, un rellotge espatllat dona bé l'hora dues vegades al dia. Una si ets a Girona. La setmana vinent, més merda.