La figura de Pedro García Aguado amaga una història desconeguda que gairebé posa fi amb la seva vida. De fet, la seva addicció a algunes substàncies estupefaents ja es va donar a conèixer, però darrere dels rumors hi ha una història que s'ha comentat poc.
Enguany s'han celebrat els Jocs Olímpics de Tòquio 2021. Durant l'esdeveniment, han sorgit nombrosos debats que han fet reviure els fantasmes del passat.
La retirada de Simon Biles de la competició ha creat polèmica, tot generant una discussió que enfronta la salut mental i la competició. Molts esportistes es veuen afectats per la pressió i cadascú ho gestiona d'una manera o altra.
Pedro García, waterpolista d'elit, va ser una de les grans promeses de l'esport espanyol. Va aconseguir alçar-se com a campió olímpic en els jocs d'Atlanta 96 i plata a Barcelona 92. La seva trajectòria esportiva està repleta de grans èxits, però també té una part fosca.
Pedro García Aguado, esportista a tot gas
Abans de formar part del programa Hermano Mayor, Aguado es va forjar com a gran figura d'esport d'alt rendiment del panorama nacional. La seva carrera es va caracteritzar per l'esforç i la dedicació, combinada amb una vida personal desenfrenada.
Compaginar la competició i la vida personal és complicat, i més per als joves. En les seves memòries, l'exesportista relatava com aconseguia combinar l'esport de les vivències personals. A més, explicava que l'addicció que tenia a substàncies nocives el va perjudicar en tots els aspectes.
Al seu torn, va reconèixer que la forma de viure que duia durant aquells anys era pròpia de persones temeràries i sense límits. Durant el dia entrenava al màxim i, de nit, sortia amb la mateixa intensitat sense tenir en compte les conseqüències.
Aquesta manera de fer, compaginant esport i joventut, el va situar en una situació de disbauxa que podria costar-li la vida.
L'estil de vida de Pedro García que es va convertir en un malson
Amb 21 anys i a punt d'anar a les olimpíades de Barcelona del 1992, Aguado va començar a consumir drogues fortes que produïen una sensació més satisfactòria que l'esport. Va arribar a declarar que la seva immediatesa i gratificació eren la clau per tirar endavant. L'esport, paral·lelament, produïa el mateix efecte, però en menor mesura.
Tot i això, no va deixar de banda cap de les dues coses. Fins al punt que alguns experts el van advertir que si continuava així tindria greus conseqüències de salut.
De totes maneres, l'addicció que tenia era un secret a veus que tothom sabia, però ningú hi va gosar dir res. El seu èxit professional eclipsava i tapava els hàbits privats que tenia.
Quan el consum de drogues va començar a ser diari, la seva continuïtat en la competició d'elit es va veure en perill. Això va suposar el final de la seva vida professional i gairebé també de la seva vida.
La gota que va fer vessar el got va ser Toni Esteller, aleshores el seu entrenador, quan li va parar els peus per l'actitud que mostrava. García ho va confessar tot i va decidir anar a un especialista, que el va ajudar a deixar la rutina nocturna i el va allunyar del perill.
Després de molt temps de rehabilitació i teràpia, va aconseguir sortir del forat en el qual s'havia submergit. A més, el fet que deixés de competir també va ser favorable perquè s'allunyés de les drogues.
El temps dona perspectiva, i l'exesportista és conscient que la seva victòria personal val més que qualsevol medalla que hagi guanyat. Una batalla que pocs aconsegueixen vèncer, com és el cas del seu company Jesús Rollan.
Pedro García ha repetit en diverses ocasions que la vida de disbauxa que va viure gairebé li costa la vida. La seva experiència ha valgut per ajudar altres persones i reivindicar els bons hàbits.