Ei, què passa, troncs. Estic cansadíssim, de tots vosaltres i d'això que em feu fer cada dimecres. Ara, a més a més, com que a aquestes hores de la matinada ja fa frescor, he de tenir les finestres tancades i sortir a fumar a la terrassa, se'm queden les puntes dels dits i els ous glaçats. Val la pena, us preguntareu? Esclar que sí, us respondré sol·lícit. Entre tots, amb la intel·ligència col·lectiva, estem confegint un mapa fiable de la Catalunya real. Com el que van intentar fer Espinàs o Josep Pla però sense la pudor de varondandi, caliquenyo i esmegma florit.
I això que costa. Cada dia fan 'Joc de Cartes' més tard i jo, que ja sóc una persona gran, vaig fent capcinadetes. No hi ajuden edicions com les d'ahir, tirant a avorridotes i amb protagonisme per a la gent afectada i sentimentaloide de la Catalunya Central. Allò que s'ha conegut tradicionalment, amb insuportable melindrositat, com a 'el cor de Catalunya'. Guardians de les essències naftalíniques del país, bressol del guardiolisme, del pixar colònia i aromes de Montserrat. Us pensareu que els temps han canviat i que les nobles ciutats de Manresa i Igualada també. I us equivocareu. Els dos emplaçaments postindustrials que sotgen —pel nord i pel sud— la muntanya màgica catalana continuen transmetent la mateixa bonior secular de sempre, la mateixa pulcritud de façana que amaga les baixes passions de la catalanitat, que són la llàgrima fàcil i la rebosteria hiperglucèmica. Un tedi sepulcral.
Pla ja deia de Manresa que tenia un aspecte «atapeït, aprofitat i asfixiat, com si de fa molts segles ningú no se n'hagués ocupat». I d'Igualada que és una població obrera que té tensions irresolubles amb la seva estructura feudal. Però no sabia que ara, al segle XXI, de la indústria tèxtil en quedaria més aviat poc, perquè qui vol aguantar catalans tan repulsivament ètnics podent tractar amb els xinos. Això sí, queden els romanents del repoblament quillo de Catalunya i els quatre personatges habituals i singulars que lluiten contra la narcolèpsia civil centrecatalana amb resultats desiguals. A Manresa, figures tan pernicioses com el cuiner Jordi Cruz o tan —[adjectiu censurat]— com l'escriptora Marta Roqueta. I a Igualada hi ha el cabdill carlí Josep Ruana, que és tot el contrari que la Roqueta i, sobretot, la imprescindible Lloll Bertran, que és una cabaretera arreglada. És tot el que sé de les dues ciutats i no en vull saber més perquè tampoc tinc la intenció de tornar-hi. Bé, sí que sé que de rivalitat entre els dos llocs més aviat poca —ja m'explicaràs amb què han de competir aquests dos catàlegs de zombis emmidonats— i que ahir al 'Joc de Cartes' van mirar d'inventar-se-la.
Va ser taaaaan avorrit, que fins i tot vaig patir que el coll supermusculat de Marc Ribas no cedís a la son, li caigués el cap al plat de peus de porc i li quedés la barba augusta ben llefiscosa. Ja em vaig veure, en el deliri, llepant-li la gelatina dels pèls rinxolats. Però no hem vingut a parlar de les meves perversions. Hem vingut a rahar de restaurants que, per cert, passen una hora ben fosca ara que la Generalitat n'ha decretat altre cop el tancament. Des d'aquest espai, tot el suport a la restauració catalana, que sempre he defensat i a qui només vull mal dues hores a la setmana, quan em fa passar aquestes males estones.
Es buscava cuina tradicional catalana i alguna cosa hi vam trobar. Sobretot al Golden de Manresa, que va obrir foc. Malgrat ser un restaurant de polígon, amb sostres baixos i claustrofòbics i l'encant d'una sala d'espera de dentista, van sortir a taula bons productes i elaboracions destacables. Als comandaments el Rafa, un cuiner gordo —que ja se sap que és un factor que inspira confiança— i massa extravertit. Va deixar anar alguna llagrimeta preceptiva i es va lamentar que el seu fill Josep —l'amo de la casa—no es pugui dedicar al negoci perquè va amb cadira de rodes. Com es diu al Bages, no s'ha de deixar de persistir, i cal recordar que un altre fill il·lustre de la comarca com David Bonvehí ha arribat a ser el líder un partit polític importantíssim en les mateixes condicions —mecàniques i escadusseres— de mobilitat. A Catalunya no es pot menysprear mai el poder del coix.
El Rafa va servir uns plats molt copiosos —que un altre concursant va dubtar que fossin les racions usuals— que contenien un no-carpaccio de vedella tallat a màquina, carxofes de Monistrol o mongetes amb cansalada. Va sorprendre un pop gruixut com una cigala de senegalès que vés a saber d'on venia, però com a mínim era un pota del kraken mitològic o una nova forma de vida d'aquestes que han trobat a Venus. Es veu que era molt tendre, això sí, suposo que per la congelació i les hòsties que deu rebre en el seu viatge pel sistema solar. De segon va aperèixer un cabrit de Casserres que semblava suculent, dos trossos king size de bon bacallà a la manresana i un rap a la donostiarra, que incorporo a partir d'avui al receptari tradicional català.
L'altre candidat manresà era El Cau de l'Ateneu, un restaurant que acaba d'obrir i que es va presentar a TV3 descaradament per fer promoció de l'obertura. De fet, hauria estat més pertinent que hagués sortir en un programa d'interiorisme o a BricoHeroes, perquè de cuina el lloc anava més aviat curt. Això sí, vam veure un gran espai reformat amb gust i calés i una cuina immensa, acollonant, excessiva. Tot molt sospitós, per tant. La jefa era la Xaro, una senyora pija d'una edat ja una mica perillosa per posar-se segons quin vestit que va lluir. Ara bé, si ella i els seus pòmuls prominents s'hi senten bé, doncs endavant les atxes, que fem veure que som un país lliure. Va tenir també el seu moment sentimental —del qual es va disculpar amb un 'sorry' (sí, sí)— quan explicava la història raríssima i misteriosa de quan van tancar amb el seu marit un restaurant aclamat a Osona i van venir a Manresa, presumptament amb la cua entre cames
Com que no en sabem els detalls, ens quedarem amb el fet que en el trajecte intercomarcal la Xaro va fer fora el seu home de la cuina i s'hi va posar ella, que fa pocs anys que s'hi dedica. La hipòtesi més plausible és que la milionada que ha costat arreglar aquest Ateneu abans xacrós els ha posat ella, i que ara mana i fa el que vol. Lògic. Llavors clar, passa el que passa, surten uns plats justets. Un arròs d'escamarlans i trompetes que havia de ser sec però que no ho va ser perquè hi va tirar un caldo que no bullia. Unes verdures amb gambes que avorrien només de veure-les o un filet al foie, que es deu haver guanyat el lloc al receptari tradicional català perquè és del temps que el president Núñez guanyava recopes. No tot va ser lamentable: va convèncer el bacallà confitat, el xai de Collsacabra o el tàrtar de rap —que és un tàrtar, sí, però almenys no hi havia cap puto tataki. Fins i tot em va fer gràcia que tinguessin un servei de postres a sala i fessin una crep Suzette, tot i que jo, abans de menjar-me aquesta porqueria, em deixaria aplicar la tortura aquella de la garrafa d'aigua que fan als presos polítics de Guantánamo o Lledoners.
Però mentre en tres dels quatre restaurants d'ahir vam veure un nivell culinari respectable, a l'Escorxador d'Igualada vam tornar a la trista realitat habitual de la mitjania que ens acompanya cada setmana. Una cafeteria mig apanyada amb aquest gust català contra l'estridència que tan bé resulta, portat per una parella de xavals passerells que semblaven haver caigut de la parra i consultaven les receptes del mòbil. És perillós posar-se en aquest ofici sense experiència, ja ho podríem anar aprenent. L'Anna, la propietària, es va excusar per no haver tingut un bon dia i va retreure a la resta de participants l'haver demanat peix quan ells el que fan bo és la carn. DONCS NO DONEU PEIX, carallots. La cuina tradicional més aviat s'hi intuïa i vam veure desfilar unes carxofes fregides estovades, canelons de rostit amb beixamel aigualida, un pop xicletós amb puré de patates ennegrit amb tinta o un ou trufat amb un tros de cansalada gros com un tumor al fetge, que em va fer patir que la Xaro, tan tocada i posada, no s'ennuegués. Tampoc va tenir sort la nostra amiga senyora pija amb el segon, un bacallà de segona o tercera qualitat que no es desfeia en làmines sinó que feia fils —probablement per una cocció errònia al forn i no en confitat com demana el bacallà— i venia muntat sobre una brandada estranya i coronat per les pells fregides. Idea no del tot dolenta, mala execució.
El guanyador es va quedar a Igualada. Fa de mal dir, perquè era el xulo de la setmana, però el Carles de l'Exquisit és qui es va mostrar més regular i amb més experiència. De fet, diria que els altres es van acoquinar en veure'l tan abrivat i madrileny. Amb aquesta pàtina de civilitat i de bonhomia del cor de Catalunya, fins i tot un personatge com el Carles que a la costa seria un cretí de manual, semblava una mica més passador i va aconseguir que el puntuessin més alt que no tocava. Va treure unes notes excel·lents. I això que va cometre errors. Unes olles plenes al terra de la cambra frigorífica, un arròs caldós de musclos que semblava la sopa de larves d'Indiana Jones i el templo maldito o, sobretot, una sopa de tomàquet —que va tenir la santa barra de dir-ne 'vellut', cagon la calba de Sant Pep Guardiola— on va combinar vinagre i formatge fresc, una barreja que tothom sap que no funciona i pot ser inclús indigesta. Per celebrar, i aquí sí en la línia del xup-xup tradicional català que tant reclamava als altres, un bon fricandó, calamar farcit de samfaina i rossinyols, peus de porc i costella de vedella a la brasa de carbó. Fins i tot les postres em van semblar adients i correctes, i això és notícia; pa amb oli i xocolata, pastís de crema, braç de gitano o un borratxo. Llàstima dels porronets de ratafia, però mira, som com som. Què hi vols fer.
En la ronda final de valoracions i retrets, més dosis de figatovisme centrecatalà. Somiquejos, autocrítica, critiques constructives i bones paraules. Així no puc treballar en condicions. A punt va estar de saltar una espurna de vida quan es va mirar d'acusar la Xaro d'intrusisme professional, per fer una mica de caliu i d'espectacle, però la cosa, lamentablement, no va anar a més. El Carles Exquisit, fent tots els números i amb una nota final —increïble, adulterada— de 8,7, es va endur el taló de cinc mil euros i va dir que es compraria una brasa nova. Per continuar donant-la amb la puresa de la raça. Per treballar més. Quina cosa més trista. Quina poca sang al cor de la pàtria. Putos catalans.