L’esport ha estat històricament un espai de dominació masculina, reservat als homes que compleixen amb els requisits del que es denomina masculinitat hegemònica (heterosexualitat, desenvolupament físic, estoïcisme i poca afectivitat). Aquesta denominació explica el rebuig a altres formes de masculinitat, entre elles la de l’home homosexual, en la pràctica esportiva. Malgrat el canvi social experimentat a les societats avançades, l’esport i en particular el futbol continua sent un dels pilars més accentuats de la dominació androcèntrica i heteronormativa, amb hostilitat cap a la presència de gais i lesbianes als seus espais de pràctica.
En aquests dies ens ha sorprès la notícia que Jakub Jankto, futbolista del Getafe –actualment cedit a l’Sparta de Praga– s’ha declarat públicament homosexual, utilitzant les seves xarxes socials.
Que aquest fet sigui notícia de rellevància diu molt de la realitat del futbol i del que al futbol encara li fa falta per situar-se al segle XXI. Amb aquesta declaració, Jakub Jankto es converteix en el primer jugador de La Lliga espanyola masculina que declara públicament ser homosexual, obrint el pas a l’imprescindible canvi que necessita el futbol.
La resposta que ha mostrat tant el futbol espanyol com l’internacional, amb missatges de suport per part de la UEFA, La Lliga, clubs de futbol com el Barça, la Juventus, el Bayern de Munic o l’Ajax, o els seus mateixos equips, el Getafe i l’Sparta de Praga, fan pensar que alguna cosa s’està movent a les entranyes de les institucions d’aquest esport.
Comprensió i acceptació
El que està vivint el jugador del Getafe és semblant al que va viure anys enrere l'olímpic del waterpolo Víctor Gutiérrez, comprensió i acceptació.
No hi ha cap mena de dubte que és una bona notícia que un futbolista tingui la valentia d’expressar lliurement quina és la seva orientació sexual sense por a ser repudiat, amenaçat de mort o assetjat, per una raó tan bàsica com és acceptar la seva naturalesa i el seu dret individual. I es tracta d’un fet gens normal a la si d’aquest esport, que avui dia continua representant un anacronisme del passat en qüestió de valors de gènere i orientació sexual.
No en va, la història recent del futbol ens ha deixat el record d‘autèntics drames després de l’exposició pública de molts d’aquests esportistes. Un exemple molt conegut és el de Justin Fashanu, que després de revelar la seva condició sexual es va suïcidar arran de les falses acusacions i la pressió d'entrenadors, esportistes i mitjans de comunicació. Un altre cas és el de l'àrbitre de futbol gadità Jesús Tomillero, qui, havent estat insultat i agredit físicament en diverses ocasions, i després de continuades amenaces de mort en fer pública la seva condició homosexual, va començar a ser escortat per agents policials als camps de futbol per tal de garantir la seva seguretat i integritat personal, fins que fa prendre la definitiva decisió de deixar d’arbitrar.
Quan les institucions públiques són l’enemic
En algunes ocasions, aquest clima de rebuig i persecució està promogut, o com a mínim consentit, per les institucions públiques. És l’exemple del que va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern a Sochi (Rússia), el 2014. I encara és proper a les nostres dates l’episodi en què la UEFA va prohibir il·luminar l’estadi amb la bandera LGTB en el partit Alemanya contra Hongria el 2021. Què dir del Mundial de Qatar de 2022…
Malgrat tot, sembla que alguna cosa està passant a la si del futbol en els últims anys. Joshua Cavallo, centrecampista australià de l’Adelaide United, va sortir de l’armari públicament el 2021, de la mateixa manera que ho ha fet més recentment Jake Daniels al futbol anglès.
El Campionat Mundial de Futbol de Qatar del 2022 va obrir un debat sense precedents en la història del futbol al voltant de l’homofòbia al terreny esportiu, amb nombroses mostres de denúncia pública per part d’equips europeus, esportistes i responsables públics. Per tant, tot apunta que el futbol haurà de reconèixer la diversitat sexual també al terreny de joc com a pauta de normalitat del segle en què ens trobem.
De veritat no hi ha gais al futbol?
No és normal que «no existeixi cap futbolista gai», com se sol argumentar, doncs, tenint en compte que a un dels últims estudis entorn de la població LGTBI a Europa es va concloure que com a mínim el 6% de la població europea es considerava gai o lesbiana –ocupant els tres primers llocs Alemanya (7,4%), Espanya (6,95%) i el Regne Unit (6,5%)--. Per probabilitat, com a mínim un percentatge aproximat hauria de representar la mitjana de freqüència de persones LGTBI en l’àmbit de l’esport. Si s’acomplís aquesta hipòtesi, significaria que a Espanya 384 dels 5 494 esportistes d’alt nivell catalogats pel Consell Superior d’Esports el 2021 formaria part d’alguna minoria sexual. Desgraciadament, la pressió i el clima en què aquestes minories experimenten l'esport acostumen a ser poc amigables, motiu pel qual no és d'estranyar que aquests percentatges puguin ser més reduïts al futbol masculí.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.