Acampar entre la morfina i la guspira

«Així com és temps perdut limitar-se a constatar la desmobilització i assenyalar els agents que la promouen, així com és paternalista i imprecís tractar els estudiants de xais que serveixen l’Estat Major, és una irresponsabilitat desentendre’s del risc que, al capdavall, l’Acampada que promous serveixi només per obeir els qui manen».

El dimecres 30 d’octubre al matí, del no-res, amb un canal de Telegram, un manifest i una convocatòria, la lluita juvenil que els darrers quinze dies s’havia apoderat del carrer amb seu a Urquinaona pren una forma nova i pareix l’Acampada. Aquesta és la seqüència. Des del primer minut, l’organització va com una seda. Desenes de tendes de campanya sobre l’asfalt, quasi totes Quechua, quasi totes del mateix model, quasi totes verdes o blaves, alguna de gris. «Algunes les ha pagades la gent i d’altres, la caixa de solidaritat». Una taula amb un parell d’urnes del Primer d’Octubre per recaptar fons, un Punt Lila, un espai per cuinar i distribuir el menjar, una mena d’escenari per als concerts i les xerrades, pancartes combatives en llocs estratègics de la plaça. «La lluita del jovent, el futur del nostre poble», «Contra la repressió, totes som Tsunami» i «El preu del raïm, el preu del Penedès».

 

A poc a poc s’arriba a la massa crítica per sostenir la mobilització. Els partits piulen, el públic es reparteix les simpaties, els aplaudiments i les crítiques, i l’engranatge logístic s’adapta al creixement. Molts joves ho deixen tot per adherir-s’hi i la ciutadania s’hi bolca. «La gent ha vingut a donar molts diners, molt material i molt menjar. Almenys per a dos dies, tenim tots els àpats coberts», m’explica una noia. I continua: «jo fa vuit mil anys que no vaig a classe perquè estic mobilitzada». «I això també té sentit perquè servirà per mantenir el que s’ha aconseguit a les universitats», «per poder demanar, ei, fes-me l’avaluació única, jo haig de poder dir, és que soc a plaça Universitat acampant per tal i tal». I m’explica que està contenta perquè «estem sacrificant el semestre, i veure que la gent més gran ajuda va molt bé… anímicament, bueno, enforteix».

«Molts joves ho deixen tot per adherir-s’hi i la ciutadania s’hi bolca».

Des que, arran dels aldarulls que va desencadenar la sentència, es va començar a parlar dels joves enrabiats i frustrats que calaven foc a la brossa, sembla que la lluita sigui exclusivament juvenil. És una deriva que posa en perill la causa i que ve forçada i provocada amb l'objectiu de segmentar la protesta, bandejar-ne els adults i així limitar-ne la capacitat d’impacte. D’entrada, la dinàmica social a l’engròs de l’Acampada ho prova. Els joves no van a classe, els joves fan piquets, els joves cremen, els joves acampen. I els adults hi cooperen.

Kit d'acampada. | Acampada Plaça Universitat

Potser la ràbia juvenil i la vella ràbia tenen colors diferents, però xerro amb gent de totes les edats i les conclusions, la desembocadura política de la còlera, sempre coincideixen. Per què, aleshores, el relat és que uns organitzen i els altres els ajuden? Bé que no era aquesta, la realitat a l’aeroport. Ni l’endemà. Per què, aleshores, fins i tot a efectes pràctics, el relat s’ha imposat a la inèrcia popular? Fins que no hi va haver les Marxes, fins que partits i entitats oficials no va servir en safata una manera de bifurcar la lluita, tot era al mateix voral. L’única explicació és que delegar el risc als joves a molts els va com l’anell al dit per marginar i anul·lar el que passava als carrers fa quatre dies.

«L’única explicació és que delegar el risc als joves a molts els va com l’anell al dit per marginar i anul·lar el que passava als carrers fa quatre dies».

El funcionament de l’Acampada i les reaccions i actituds que propicia són una suma que despulla aquestes contradiccions. Un tret que distingeix inequívocament Urquinaona de l’Acampada és que quan encara no feia, com aquell qui diu, cinc minuts que les tendes eren muntades, Gabriel Rufián va fer un tuit veient-hi el naixement d’un “nou 15-M” i descartava que res tingués massa a veure amb la lluita nacional. «No és només una bandera. És molt més». Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, també s’hi va sumar de seguida. I, més amb comptagotes, la resta de veus polítiques de l’independentisme van fer tres quarts del mateix.

 

Per més que els mateixos manifestants es desmarquin de Rufián («si ve aquí, la gent el fa fora», «no té capacitat d’apropiar-se de res», em diuen), aquest fervor oficial amb una Acampada que tot just acabava de sorgir va fer saltar totes les alarmes. Sobretot perquè venia de veus que feia setmanes que practicaven la criminalització i condemna, i perquè, a més a més, s’hi sumaven des del principi amb una eficiència admirable, un seguiment amplíssim i una aprovació gairebé unànime. La crítica que darrere hi ha els partits, que tot està orquestrat, que és una argúcia per desmobilitzar els joves, es va escampar de seguida. I és una versió en certa manera creïble. L’espontaneïtat i els obstacles inicials d’una Acampada no són gaire compatibles amb com va anar tot plegat. El suport oficialista és, si més no, sospitós. El moment, també. El contingut, també. I les potencials conseqüències, també. Però no és un retrat del tot just.

«A plaça Universitat, res no és homogeni. Ni raons, ni opinions».

A plaça Universitat, res no és homogeni. Ni raons, ni opinions. Però és innegable que hi ha un decalatge notable entre el que en diuen els qui tenen altaveu i els qui són allà. La primera crítica interna que percebo, i que es manifesta amb forma de temor, és que l’esperit de festa major faci perdre el rumb polític de l’Acampada. Sí que ho sembla, una mica, un vespre d’agost. Després d’assemblees, tallers i xerrades, que han ocupat bona part del dia, la gent xerra amb gots de cervesa a la mà, fuma, balla, juga. El guitarrista a l’escenari entona Què volen aquesta gent i La gallineta sense pena ni glòria. Una noia: «ahir la festa va durar fins a les quatre, cinc del matí. I avui a l’assemblea s’ha parlat d’això, sobretot. Que no pot ser que això sembli un festival, que això no és l’Acampada Jove del Jovent [en referència a les joventuts d’ERC], això és un espai principalment polític, no un espai de festa. I per tant s’ha decidit que a les 12 de la nit s’ha d’acabar tot».

Llista de la compra a Telegram. | Acampada Plaça Universitat

Ho consulto amb dos nois i una noia que van amunt i avall. Un d’ells diu que ha dormit fatal però que «el consens és que això ha de ser festiu», «tot i que a la nit potser sí que hi ha massa ambient de festival». La noia ho justifica així, «això és més cansat que les barricades perquè a les manis nocturnes hi vas però després, a no ser que et detinguin, te’n vas a casa i fins a la nit de l’endemà saps que pots reposar; aquí, en canvi, és ser-hi tot el dia, deixar les coses i venir aquí, i passar per casa de tant en tant. I per tant és normal que passi això, sense passar-nos-ho bé seria molt més complicat».

 

El noi que sí que ha dormit bé diu «jo crec que això és un punt de trobada, de confluència, de debat, som un grup de gent que es reuneix i es dona els números de telèfon». «Han tocat els nostres drets, doncs surto al carrer. La gent té ganes de mobilitzar-se i sí un entorn així ho promou, endavant». ¿No patiu per si el cost d’això és que el relat que els partits vulguin imposar sobre l’Acampada passi per davant del que vulguin imposar els acampadors? «Bueno, és que sempre passa que els partits polítics tenen més força. No hi pots fer res».

«Sempre passa que els partits polítics tenen més força. No hi pots fer res».

El segon front de crítiques, i en aquest hi convergeixen les internes i les externes, és més aviat un assumpte tectònic, de fons, que no pas formal. Aturo un grup de tres amigues. Els demano si estan satisfetes amb l’ambient de l’Acampada. «Sí, en general sí». Us preocupa que el format acampada, de tan festiu, acabi adormint el carrer? Una d’elles tanca els ulls i fa que sí amb el cap, com si fos una preocupació molt íntima i seriosa. Les altres se la miren. «Això ahir semblava l’Acampada jove, tio». Però creieu que la gent, en general, té clar que això és un espai polític? I totes fan que no. «Gens». Us satisfà que el manifest prioritzi l’eix social? I totes diuen sí, sí. «Ja era hora». Però no us fa por que, si el debat a l’assemblea i a les comissions continua sent tan generalista i, a més, aparca la independència, l’eix social acabi menjant-se el nacional? «Home, és que fa set anys que passa el contrari».

Demanda de solidaritat popular. | Acampada Plaça Universitat

Hi aprofundeixo quan topo més tard amb un noi que s’identifica com a “comunista i independentista” i abans he sentit que debatia amb vehemència amb uns amics. Està molt enfadat. «Fa molta mandra. Just quan havíem deixat d’anar amb el lliri a la mà i estàvem convencent molta gent que calen formes de lluita noves que ens poden fer avançar a nivell nacional però també a nivell social, ara decidim fer-nos els hippies, deixar els carrers i seure en una plaça com si fossin les festes del barri». «Deixar la lluita al carrer per asseure’ns a parlar d’ecologisme i de drets dels animals mentre oblidem no només la independència, sinó també els problemes amb el lloguer, el preu de l’habitatge, les pensions i l’atur juvenil, és una performance postmoderna».

 

Li demano, si no combregues amb res de tot això, per què ets aquí. «Hi tinc tots els amics». Veu que somric. «No, i a més, ara estic amb el debat intern entre si el que hem de fer és aprofitar l’acampada i canviar-ne els lideratges i el format o passar de tot això. Jo confio una mica que les coses poden canviar». Ell tampoc no creu que l’Acampada sigui purament popular, i suggereix que hi ha una barreja entre gent que hi és perquè vol protestar i gent molt polititzada, sovint vinculada a grups polítics de l’esquerra independentista, que capitaneja la direcció de les decisions. Acaba: «i també sé de molta gent d’aquí que està cremada. Crec que, a llarg termini, aquesta acampada anirà de si ens poden reconduir o no. Que ho volen fer, ja t’ho dic jo».

«No creu que l’Acampada sigui purament popular, i suggereix que hi ha una barreja entre gent que hi és perquè vol protestar i gent molt polititzada».

Però un noi amb qui he xerrat fa unes hores tenia molt clara la jugada, i en distava una mica. «Jo crec que la voluntat també és una mica fer mal als comuns, fer més visibles les seves contradiccions», al·ludeix les declaracions d’aquest matí de Janet Sanz, segona tinent d’alcalde de Barcelona, que ha demanat als Mossos “mediació” [sic] per fer compatible l’acampada amb la mobilitat [sic, sic]. «De moment no faran res, però aquesta plaça és un espai electoral. El dimarts al matí el té reservat JxCat, a la tarda el PP, i el dimecres, Vox, i intuïm que els dos darrers apostaran per fer ús de l’espai tant sí com no, i aquí és on hi començarà a haver merder».

 

Continua. «Ja sabem tots que això derivarà en un Akelarre indepe… el color de l’acampada, si és massa neutral en aquest tema, no ens ha de preocupar gaire, ara». Demà a les sis hi ha desnonaments al Raval, i, «com quan hi hagi manis independentistes, la cosa es veu que serà una mica mantenir un mínim de massa crítica aquí, i la resta que s’hi adhereixi. L’avantatge és que això seduirà gent que no és de perfil indepe i que, gràcies a això, quan hi hagi manis de CDR, s’hi uniran». I sentencia: «els CDR van fer una acampada a Gran Via que era netament indepe i no s’hi va sumar ni Déu».

Parlaments entre els acampants. | Acampada Plaça Universitat

Gairebé a mitjanit, tres noies seuen sobre unes màrfegues esteses a terra com si fessin un foc de camp, però al mig hi ha una estructura de cartró i tot de plats amb menjar. Són veganes les tres. Els demano si, a més, són independentistes. Vacil·len, bufen, titubegen. «No és que no et vulgui dir si ho soc o no, és que per a mi no és important». «La independència de Catalunya serveix perquè com a país és més petit, però si Espanya fos un país de què pogués estar orgullosa…» Parlem de com s’han mobilitzat. «La cosa al carrer ja està més que adormida, ja ho estava abans que comencés l’Acampada. Jo crec que l’objectiu és estar-nos aquí, que ens treguin de mala manera i que això pugui reviure el carrer».

 

Com a peu de pàgina d’un llibre d’Història dels nostres néts, encaixa, és impecable. «I aleshores, per neutralitzar la lluita al carrer, els partits i les entitats van ordir una Acampada estudiantil que van titllar de nou 15M i que va desvirtuar els aldarulls i escombrar de l’ordre del dia el component nacional». És, en bona part, el que està passant. Els aldarulls fan figa, la tensió i la pressió s’esvaneixen a poc a poc, Esquerra i el món convergent estan molt més contents amb els estudiants acampant que amb pires urbanes. I l’aposta per aparcar l’eix nacional de l’ordre del dia pot acabar impedint avenços tant en l’eix nacional com en l’eix social.

«Esquerra i el món convergent estan molt més contents amb els estudiants acampant que amb pires urbanes».

Però llavors resulta que hi vas, ho discuteixes amb els qui fa desenes d’hores que hi són, i no deixes de trobar-te gent que ja n’és conscient, de tot això. Que ja hi ha rumiat, i que tenen respostes. Així com la immediatesa i la fluïdesa no són gaire compatibles amb l’espontaneïtat ni amb un moviment que sigui purament de base, tampoc no és gens fidel a la realitat la contraposició d’un grup crític i aliè a l’Acampada i uns acampadors acrítics i obedients que són allà per servir els interessos del govern. Que, en general, és la caricatura que es deriva del que diuen els crítics amb l’Acampada.

 

La clau és si els estudiants aconseguiran controlar de debò l’Acampada i treure’n un rèdit polític concret i palpable. La voluntat, en molta gent, hi és. La possibilitat, també. Però totes dues conviuen amb una altra voluntat, la de convertir-la en un agent dissuasiu, que disposa de més recursos i de més poder. I hi ha coses a perdre. Si l’Acampada es perllonga un mes, per exemple, i llavors es dissol sense haver provocat cap canvi significatiu, el seu llegat no serà inútil: ho serà només pels qui en volien fer alguna cosa més, perquè hi haurà qui sí que n’haurà tret utilitat. Haurà estat l’enterramorts de les mobilitzacions. I els qui acampen n’han de ser conscients.

 

El llegat de l’Acampada, de moment, és més aviat escàs, i el tou de les crítiques és comprensible i pertinent: plaça Universitat està pacificant el dia a dia, invertint tot el capital polític del carrer en una situació que, fins avui, ha estat de tot menys conflictiva. És clar que els partits i les entitats provaran de frenar els joves com sigui. Amb Urquinaona ja se n’han sortit. I l’Acampada pot ser la morfina definitiva o pot ser la guspira que faci reviure les mobilitzacions al carrer. Així com és temps perdut limitar-se a constatar la desmobilització i assenyalar els agents que la promouen, així com és paternalista i imprecís tractar els estudiants de xais que serveixen l’Estat Major, és una irresponsabilitat desentendre’s del risc que, al capdavall, l’Acampada que promous serveixi només per obeir els qui manen.

 

Com passava a les barricades, només cal baixar a l’arena per adonar-se que el debat no es té només a casa o a Twitter i que les crítiques no vénen només de fora. Per entendre com podem evitar que ens frenin, primer només podem escoltar-nos.