D'aquella ciutat només en queda Umpah-Pah

Es compleixen trenta anys del primer concert d’una banda gironina de culte que va protagonitzar una de les aventures musicals més singulars del nostre país. Els membres del grup fan memòria per a Extra d'una època difícilment repetible.

Per a tu, Quim

 

Girona és un avorriment. Ho és ara, ho estat abans i ho serà sempre. La clau de pas del seny català es troba aquí i no crec que el fet mereixi gaire discussió. Treure’n l’entrellat és una cosa ben diferent. Potser el tedi ve donat pel caràcter poc expansiu dels seus conciutadans, per patir una de les burgesies més anodines del país, per la gentrificació absurda del barri vell o per l’absència d’una vida social que sacsegi mínimament la cotilla gironina, aquella barreja inexacta de tradició, circumspecció i bones formes. Una feinada de nassos. Mai passa res a Girona, i quan hi ha una mica d’enrenou tot sembla dirigit a distància pels qui mouen els fils: hi tenim el Temps de Flors (una còpia de les Enramades d’Arbúcies), les Fires de Sant Narcís i el Temporada Alta, un dels pocs esdeveniments que tensionen l’ànima i la cartera amb un cert sentit.

 

Les audàcies, per tant, són mínimes i cal celebrar-les profusament. La ciutat serà com és, però compleix escrupolosament amb l’obligació de donar un heroi per generació: Jaume Vicens Vives, Joan Roca, Josmar o Carles Puigdemont en són brillants testimonis. I Adrià Puntí també podria afegir-se a la llista si no fos que va néixer al Veïnat, un barri de Salt que va intentar autodeterminar-se a cops de roc molt abans que les sedicions es posessin de moda. Els saltencs, en canvi, van tenir més sort i ja fa molts anys que van per lliure.

«La sensació d’oblit s’ha projectat sobre un grup que, vist en perspectiva, potser és qui millor va adaptar la música rock al català».

Cap a finals dels vuitanta, en aquella àrea metropolitana grisa i marcada pels efluvis pestilents de la fàbrica de paper Torras, Umpah-Pah va emetre el primer senyal de fum d’una trajectòria única i irrepetible. Cinc discos, el Premi Nacional de la Música (1993) i el Premi Ondas al millor grup revelació (1994) són algunes de les fites assolides en sis anys molt intensos, un període breu en què van rebre l’elogi pràcticament unànime de la crítica, però un èxit desigual per part del públic. En queda poca cosa de tot allò. La música, evidentment, però la sensació d’oblit s’ha projectat sobre un grup que, vist en perspectiva, potser és qui millor va adaptar la música rock al català.

 

Adrià Puntí (veu), Pau Marquès (guitarra), Jordi Gimbernat (guitarra), Francesc Terrades (teclats), Joan Solà-Morales (baix) i Marc Marquès (bateria) han tingut l’amabilitat de fer memòria d’una època ja passada i difícilment repetible en cap format, ja sigui nostàlgic o purament crematístic.

El grup al complet, el 1992. | Xavier Mercadé

Tornem enrere, a les Fires de Sant Narcís de 1989. Lluís Llach ha omplert dues vegades el Teatre Municipal per presentar Geografia, mentre que Rosendo, Los Rebeldes, Sopa de Cabra i Sui Generis fan el mateix en el desaparegut recinte de les Casernes, espai militar i cultural de referència a la ciutat durant molts anys gràcies a un pati d’armes prou generós com per encabir-hi les primeres espases de la música nacional, en aquells temps, essencialment espanyola. «Ara tenim un auditori i un parell de sales per tocar d’una manera estable, però abans els concerts importants es feien al camp de futbol, a la plaça de toros o al recinte de les Casernes», recorda enriolat en Pau Marquès. Han passat trenta anys de tot allò i també del primer concert d’Umpah-Pah (nom extret del conegut còmic de Goscinny i Uderzo), que durant aquells dies es movia en unes coordenades absolutament diferents a la dels seus il·lustres coetanis.

 

Segons en Jordi Gimbernat, «portàvem quatre mesos d’assaigs i ens vam assabentar que hi havia un concurs de rock en una sala de Girona. Ens hi vam presentar i vam guanyar». «No devien ser gaire bons els altres», afegeix en Pau, però el premi els va permetre comprar un equip de veus i obtenir un cert ressò local que van confirmar poques setmanes després en un gèlid concert a la Plaça de les Botxes del Parc de la Devesa, ja amb en Marc Marquès a la bateria.

 

En el concert seminal a la sala Shock, Sebas Povedano va ocupar la bateria d’Umpah-Pah per primera i única vegada. Povedano era peixater i tenia una furgoneta amb el rètol Peixos Povedano, és a dir, un tipus fiable per a tots els qui posem un accent bucòlico-menestral en els afers quotidians de la vida. En qualsevol cas, no tenia la mateixa connexió amb la resta del grup que el petit dels Marquès, i no va repetir més en l’alineació titular.

«Al voltant del carrer nou del Teatre, heavys, punks, hippies i altres tribus més o menys urbanes es buscaven la vida en bars que, òbviament, ja no existeixen».

No en queda ni rastre del lloc del concert. Cap dels integrants del grup en recorda la ubicació exacta, però sí que quedava molt lluny del seu àmbit d’actuació, el Barri Vell, aleshores l’espai vital del jovent underground gironí. Al voltant del carrer Nou del Teatre, rebatejat amb èxit per Sopa de Cabra com el carrer dels Torrats, heavys, punks, hippies i altres tribus més o menys urbanes es buscaven la vida en bars que, òbviament, ja no existeixen: El Pou, Can Jaume, Enderrock, la Trumfa, Padules, Salsitxa, Freaks… Una ruta nocturna més o menys obligada. Tampoc hi havia res més.

 

«Era un barri decadent, molt diferent al que és ara, més sòrdid que perillós, i amb un atractiu no turístic», rememora Gimbernat. Res a veure amb la postal de disseny en què s’ha acabat convertint, més efectista que humana, més orientada als turistes que a uns veïns i veïnes amb veritables problemes per accedir a un habitatge per l’elevat cost dels pisos. El procés de gentrificació, per tant, queda com un annex indesitjat del pla municipal aprovat al 1982, quan el barri tenia un 35% dels immobles buits i un 65% en mal estat de conservació, per no parlar d’un comerç en decadència. Aquesta situació es va capgirar en els deu anys següents, etapa durant la qual Girona va experimentar diversos canvis urbanístics i socials que van donar-li un nou atractiu. La creació de la Universitat de Girona al 1991 va rejovenir una ciutat adormida, revitalització que en els darrers anys ha anat a càrrec del turisme, amb tots els avantatges i inconvenients que això ha comportat.

El carrer Nou del Teatre de Girona—el carrer dels Torrats—, en l'actualitat net i polit. | BCN Film Comission

Al 1989 no hi havia turistes a Girona. I molt menys al barri vell, zona bohèmia i decadent, tot i que la part més degradada corresponia al barri xino, espai delimitat a unes quantes illes de cases de la part vella, d’ambient suburbial i amb un còctel perillós: veïns empobrits, droga al carrer i prostitució en diversos locals. Li deien “el barri”, l’ànima negra de la ciutat.

 

En aquella Girona preolímpica hi corrien l’Adrià Puntí i l’Eduard Canimas, que feien bolos pels bars versionant a Lou Reed, David Bowie o Pau Riba. En Pau Marquès coneixia en Puntí i els altres membres del grup van sortir de formacions com Swing Sec, Mami Oplins Band, Suburbi 69, Set Jam, Tremperols, Sui Generis i Entremesos Variats, una plèiade de bandes que constaten l’efervescència musical d’una ciutat que en molt poc temps esdevindria la capital musical del rock català. Tot i l’arrelament a Girona, el naixement del grup cal situar-lo a mitja hora d'allà, en el crossroads d’Amer, concretament al Bar Springsteen, on s’hi feien concerts i podia fumar-s’hi una mica de tot, amb tranquil·litat, a recer del far.

 

Divendres, 27 d’abril de 1990. Sopa de Cabra i Umpah-Pah omplen de gom a gom les Casernes de Girona en l’estrena oficial del segon disc de Gerard Quintana i companyia, La Roda, del qual se’n venen 50.000 discos. Un disc d’or de l’època, quan la pirateria era inexistent i treure un àlbum una mena d’ascensor social molt preuat entre els artistes. Umpah-Pah fa de teloner presentant una maqueta que inclou set cançons pròpies i una versió del clàssic de Van Morrison Moondance. El grup causa una bona impressió i moltes mirades es dirigeixen a l’espigat i imprevisible frontman de metre noranta que serpenteja per l’escenari. Adrià Puntí juga amb les paraules d’una manera poc convencional. Les estira i les arronsa, pot escupir-les amb ràbia, fer un falset, tocar l’harmònica com si es cregués Bob Dylan… El grup entusiasma els representants de Salseta Discos, que els contracten per gravar un disc. «Va ser el nostre punt d’inflexió», explica en Marc Marquès. «Treure un disc era una utopia, quelcom impensable, i allà vam veure que sí, que era possible», afegeix Gimbernat.

«Moltes mirades es dirigeixen a l’espigat i imprevisible frontman de metre noranta que serpenteja per l’escenari».

No feia gaire que les discogràfiques havien vist que hi podia haver negoci, en la nova onada de la música catalana. Grups com Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït, Els Pets o Lax’n Busto van passar en poc temps de simples grups locals a convertir-se en fenòmens nacionals, una situació que va agafar la crítica musical barcelonina a contrapeu, com si aquest boom hagués sorgit sense el seu permís. El periodista musical Jordi Bianciotto creu que el possible menysteniment o escepticisme no provenia pel fet que els grups fossin de comarques sinó perquè la seva proposta musical es considerava «una cosa superada». La reivindicació del rock dels anys 70, amb referències òbvies a The Rolling Stones, Led Zeppelin, Eagles o Crosby, Stills, Nash and Young, xocava, segons Bianciotto, amb una realitat global diferent. «El Regne Unit tenia l’escena de Manchester, rock fusionat amb electrònica i cultura de clubs, i als EUA hi havia el rock alternatiu, amb un grunge tot just incipient». El rock català, per tant, va ser considerat per molts crítics com un fenomen anacrònic al que no van prestar gaire atenció fins al concorregut concert del Palau Sant Jordi al 1991, autèntic zènit d’aquell moviment.

 

Els quatre escollits foren Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i Els Pets. Rock, rock dur, pop i els Txarango de l’època. Vistos en bloc, semblaven una mena de catàleg de rock català molt ben definit. Avorrit i previsible, també. Amb Umpah-Pah, la definició no era tan clara perquè fugien d’estudi d’una manera o una altra, tot i que els seus referents també eren extremadament clàssics. Van Morrison, Bob Dylan o Iggy Pop i altres monstres dels anys 70, amb aportacions més contemporànies d’aquella època com The Waterboys o U2 constituïen una part del seu imaginari musical. Eren un grup de rock, en definitiva, però «amb unes propietats més originals, singulars i genuïnes que altres grups. Filtraven millor les seves referències, que eren molt àmplies», afegeix Bianciotto. Tot i crear-se originalment com un grup de soul, en essència se’ls pot definir com una banda de rock amb elements molt marcats de música negra: el mateix soul, elements de funky, esperit reggae… Precisament, l’etiqueta jamaicana els acompanyaria durant la presentació del primer disc, Raons de Pes.

Portada del primer disc dels Umpah-Pah, 'Raons de Pes'. | Extra

La cachimba i els rostolls d’Angelina es va convertir d’un dia per l’altre en l’himne oficial d’Umpah-Pah, un reggae molt reeixit amb una tornada enganxosa, cançó dedicada a una varietat de cannabis molt particular que creixia de manera exclusiva (deien) a la Vall de Sant Daniel. El to festiu contrastava amb una lletra poc habitual per a un grup d’aquella època: «vull córrer entre gladiols morint curull d’esperit de pol·len pres d’un delit sóc desaforat…»

 

El videoclip de la cançó és un dels pocs testimonis visuals del grup. Té la seva història, també. La Generalitat de Catalunya va obrir una línia d’ajudes per fer vídeos (d’aquí parteix la brama que etiqueta el rock català com a subvencionat) i molts grups s’hi van apuntar. Francesc Bellmunt va produir El carrer dels torrats de Sopa de Cabra, que van haver de fer d’actors i gràcies. Alertats del sacrifici, els indis van jugar bé les seves cartes. Si la cançó anava sobre el cannabis, l’únic lloc possible era Jamaica. Unes vacances pagades per Jordi Pujol, quan l’oasi funcionava, no era una possibilitat que es pogués deixar córrer. «Després d’un concert a Constantí amb Els Pets vam fer nit a Barcelona i al cap d’un dia érem a Kingston», recorda orgullós en Marc Marquès. De Constantí a Kingston passant per un pis de l’Eixample. El mestissatge és això i no el que fa Txarango, que consti. Els indis s’hi van quedar una setmana, un parèntesi molt benvingut enmig d’una gira important pel circuit de festes majors arreu del país. Vist en perspectiva, n’ha quedat un document entranyable.

 

 

 

Salt, octubre de 2019. He de trobar en Puntí. És molt esmunyedís, però finalment aconsegueixo el seu telèfon i hi contacto. Ara mateix no està interessat en Umpah-Pah. «Potser més endavant voldré parlar-ne, ja ho veurem. Em sents. M’entens?». Parlem una estona amb un soroll de fons que fa la conversa impracticable. Em vénen al cap els concerts, el devessall de talent, les intenses presències i les llargues absències. És com l’espelma d’Amadeus que crema per ambdues bandes fent una llum molt forta, però que es consumeix en formes fantasmagòriques, massa ràpid com per sentir nostàlgia. En Puntí sempre hi és perquè les cançons han quedat i no marxaran mai. En Quimi Portet, que li ha produït els seus discos en solitari, va explicar fa uns anys que era «el millor lletrista, el millor cantant i, en molts aspectes, el millor compositor que he conegut mai».

«Puntí fa una cosa molt bèstia que ja va fer Pau Riba en el seu moment: agafar la sintaxi de la música rock i portar-la al català de la forma menys previsible».

És per les lletres que Umpah-Pah és un grup irrepetible. I aquestes són gairebé totes d’en Puntí, generador d’un imaginari lingüístic i poètic absolutament singular i intransferible. El domini de l’oralitat de la llengua, la visceralitat del cor i el cervell, un component geogràfic vital molt definit, la malenconia poètica, a vegades nítida, a voltes críptica, però sempre pròpia, són elements que constitueixen un corpus encara no analitzat de manera profunda. Puntí fa una cosa molt bèstia que ja va fer Pau Riba en el seu moment: agafar la sintaxi de la música rock i portar-la al català de la forma menys previsible. Entén que els monosíl·labs i les onomatopeies, tan presents en el nostre idioma, poden ser un viaducte per on canalitzar l’emotivitat de les cançons. «Un pixafred, un cul d’embut, un pèl de cony, un dat pel cul, un orinal, un llepafils ben brut» no deixa de ser una lletania absurda, però l’habilitat de donar significat als sons per si mateixos s’accentua fins al límit de posar en perill la intel·ligibilitat del text. Amb aquest home tot trontolla, sempre. I sobreviu i emociona. Puntí connecta, al mateix temps, amb una tradició oral autèntica molt vinculada a Girona, amb expressions i girs allunyats del català més oficial, si és que això vol dir alguna cosa, una sensibilitat localíssima amb vocació global. Esprem els recursos fonètics perquè sap que són importants per enriquir el contingut i la forma. Arrossega les paraules, les estira, hi juga amb la mateixa intenció visionària que Van Morrison a Hymns to the silence. I el misteri, és clar. Hi ha coses que no s’entenen i d’altres que directament no volen dir res. O potser sí.

 

Com a resum de tot això s’ha d’escoltar el Bamboo Avenue, àlbum indiscutible de la banda, segurament el millor disc en quant a les lletres de les cançons. Hi ha les característiques exposades abans, amor i desamor, al·lusions a la bogeria i un to melancòlic que impregna el disc i d’una manera especial les brillants Carta a Donosti i Sants Innocents.

 

 

 

No s’entén Umpah-Pah sense en Puntí, però és impossible parlar d’Umpah-Pah i no fer-ho de Gimbernat, P. Marquès, M. Marquès, Solà-Morales i Terrades. Són molt més que valuosos secundaris. Les seves aportacions musicals en les cançons, autories incloses, defineixen la personalitat del grup d’una forma molt manifesta, amb execucions cada cop més polides a mida que avancen els discos. En aquest sentit, es fa difícil trobar una base rítmica tan ben compenetrada, tot i les variacions rítmiques que hi ha en molts temes del grup. El baix, a més a més, assumeix un paper melòdic en algunes cançons, acompanyant el mateix Puntí com una segona veu. Parlem d’una banda molt ben encerada, absolutament professional, dedicada en cos i ànima a un projecte hiperactiu que en només sis anys produeix cinc àlbums i un EP, un ritme de treball considerable respecte la gran majoria de grups actuals, que publiquen un disc cada dos o tres anys, i més tenint en compte el caos creatiu d’en Puntí. No és cap secret que el del Veïnat sempre ha donat el millor de si quan ha estat acompanyat de bons músics a l’estudi o dalt d’un escenari.

 

El procés compositiu, per altra banda, va anar variant amb el temps. Les lletres sempre van ser cosa d’en Puntí, però les aportacions musicals, que en un principi es feien de forma més o menys coral, van anar disminuint a mesura que augmentava l’èxit i la professionalització del grup, amb en Puntí imposant un talent i una personalitat que no sempre va ser ben rebuda per tots els integrants.

«No es recorda una actuació tan vibrant, feta per a la devoció del rock, en un escenari tan emblemàtic de la ciutat».

Girona, 11 de novembre de 1994. Umpah-Pah assoleix un èxit incontestable al Teatre Municipal que els confirma com el millor grup català del moment. En un auditori ple a vessar, ofereixen un recital de més de dues hores on presenten les noves cançons del doble disc en català i castellà (Bordell i Triquiñuelas al óleo) davant un públic que els admira. S’abillen per a l’ocasió, primer com a respectuosos beatniks, més tard en un estil més desmenjat, i Puntí exercint de xouman total amb disfresses preparades per a cada ocasió. Fins i tot el seu productor, el malaguanyat Marc Grau, s’afegeix per tocar la versió d’Itoiz, Lau Teilatu, molt roquera i amb un solo de guitarra fenomenal. «Sense precedents», titula en Xevi Planas de El Punt Diari. I no n’hi ha per menys perquè no es recorda una actuació tan vibrant, feta per a la devoció del rock en un escenari tan emblemàtic de la ciutat.

 

És la quarta vegada que els gironins utilitzen Girona per presentar un dels seus treballs. Les escales de la Catedral (molt abans que el festival Strenes ho fes de manera massiva), la Plaça de Sant Domènec, el mateix Municipal i la Plaça dels Jurats són un homenatge del grup al Barri Vell, un espai geogràfic molt concret que coneixen i que reconeixen artísticament. Les fotografies promocionals testimonien, en alguns casos, una ciutat ja inexistent, i també hi ha les cançons, és clar. Novembre és una elegia a les Fires de Sant Narcís i les seves barraques. Es fa difícil ser de Girona i no emocionar-se amb els versos finals: «Ei noi, no cal que espantis mosques, Ei noi, Girona és immortal», l’homenatge musical més directe a la ciutat des de la sardana homònima d’en Ricard Vilarasau. Hi ha més casos, com el recorregut etílic per l’Onyar a Set de Nit o l’amor frustrat amb aires dylanians de Nina ensucrada al bell mig de la carretera de Salt.

Umpah-Pah, el 1994, en una foto promocional. | Avui

 

1994 és el zènit artístic d’Umpah-Pah, el seu millor moment de creativitat i èxit comercial. Pocs dies després recolliran el Premi Ondas a l’artista revelació, i la nova discogràfica, la multinacional RCA, ja els té a punt una gira per l’estat espanyol que no funcionarà del tot bé i que significarà l’inici del declivi del grup. A diferència de Sopa de Cabra amb Mundo Infierno, Umpah-Pah va intentar la jugada amb diplomàcia, publicant dos discos de cop, un en català i un castellà, i fent gala d'una desimboltura total. «Volem abastar com més millor», explicava en Puntí en una entrevista de l’època, una ambició artística i econòmica (per què no?) que no va anar acompanyada de justificacions, però si de projeccions summament equivocades per part de les multinacionals. «Es van pensar que si Sopa de Cabra venia 100.000 discos amb el Ben Endins doncs es multiplicarien per sis les vendes en un mercat com l’espanyol, però no va anar així perquè la música i el mercat no funcionen d’aquesta manera. I en el cas d’Umpah-Pah, que despatxava 10.000 còpies per disc, la seva proposta més alternativa no va arrelar», explica en Xavi Castillón, periodista de El Punt Diari i bon coneixedor de la trajectòria del grup. En definitiva, que no va funcionar. A Sopa de Cabra els van tirar rocs en un concert a Madrid com a teloners de Red Hot Chili Peppers, i també a Catalunya, on van adquirir el prestigiós estatus de traïdors nacionals. Amb Umpah-Pah no hi va haver una violència manifesta, només un desinterès creixent tot i les bones crítiques per part de la premsa especialitzada espanyola.

 

Catalanofòbia, prejudicis, etiqueta de grups subvencionats? Hi ha respostes per a tots els gustos, però la veritat és que hi ha molt poques bandes o artistes que hagin tingut èxit a Espanya cantant en català. Caldria remuntar-se a la generació dels 70, amb artistes com Serrat, Llach o Raimon, per trobar els exemples més il·lustres. La situació social i política de l’època possiblement també era favorable a una percepció diferent a tot allò que era català. Diguin el que diguin, la transició va ser una il·lusió òptica molt ben feta. Però no tot és cosa del passat. Un grup com Manel ha aconseguit liderar les vendes a Catalunya i Espanya en un context de màxima polarització. A les seves innegables virtuts artístiques, potser hi hagi ajudat una neutralitat política que han mantingut de forma inalterada durant els deu anys de trajectòria.

«El grup va anunciar la seva dissolució pocs mesos després d’haver presentat el seu darrer treball, 'La columna de Simeón'».

L’aventura d’Umpah-Pah no va funcionar bé a Espanya, tot i les fogonades en festivals tan concorreguts com l’Espárrago Rock de Granada, al costat de Los Planetas, Negu Gorriak, Los Enemigos i Albert Pla, o amb Iggy Pop i Lou Reed a Escalarre. Dos anys més tard, el grup va anunciar la seva dissolució pocs mesos després d’haver presentat el seu darrer treball, La columna de Simeón. «Teníem un catxet molt alt i les festes majors ja no contractaven com a principis dels noranta. El rock català havia perdut força i ens vam trobar que no teníem gaire concerts», exposa en Pau Marquès. Aquesta situació, unida a nous projectes artístics d’Adrià Puntí, va accelerar un divorci amistós, tot i que durant aquests anys gairebé tots els membres han mantingut un cert contacte, sempre des d’una distància adequada.

 

Ara fa deu anys els van dedicar un homenatge amb una revista monogràfica i un disc de tribut per celebrar el vintè aniversari de la banda. Semblava una ocasió immillorable per reunir el grup al complet per primera vegada des de la separació, però no va ser possible. En el seu lloc, Bunbury, Mishima, Love of Lesbian, Mazoni, Ivan Ferreiro, Refree o Pau Vallvé, entre d’altres, van versionar les seves cançons en un Més raons de pes sincer i reparador, una mostra de reconeixement i respecte en què cada un dels artistes va explicitar l’admiració i alhora la dificultat d’apropar-se a un cançoner únic d'una època irrepetible, allò que el periodista Oriol Rodríguez va definir encertadament com la «cara A de la cara B del rock català». Umpah-Pah eren la punta de llança d'aquesta cara B, amb bandes referencials com Kitsch, Barri Baix, Bars, Utòpics, Tancat per Defunció, Sui Generis o Zitzània.

«La dimensió d’Umpah-Pah cal situar-la en la lliga dels creadors més singulars d’aquestes últimes dècades, al costat de grups com Mishima, Antònia Font o els Surfing Sirles».

La reivindicació i el respecte assolits contrasten amb els discos venuts, 49.000 còpies entre els sis àlbums, unes xifres molt pobres comparades amb les de Sopa de Cabra, Sau, Els Pets o Sangtraït, amb carreres més llargues i un èxit de públic important. «Per sort o per desgràcia som introvertits», digué en Puntí poques setmanes abans de desfer-se el grup. Potser es referia a l’estructura complexa de les cançons, a unes lletres volgudament críptiques. O a ells mateixos, vés a saber. Sis personalitats molt diferents capaces d’unir forces i construir una proposta musical diferent que ha perdurat, això sí, amb tanta o més brillantor que la dels seus il·lustres coetanis. La dimensió d’Umpah-Pah cal situar-la en la lliga dels creadors més singulars d’aquestes últimes dècades, al costat de grups com Mishima, Antònia Font o els Surfing Sirles, bandes que també han utilitzat el llenguatge amb una vocació poètica, evitant la banalitat per adreçar-se al públic i fent-ho sempre en un català molt arrelat a una geografia concreta. I els deixebles? N’hi ha molt pocs i segur que me’n deixo, però Raydibaum i Pau Blanc podrien compartir taula amb els nostres borinots.

 

En una època dominada pel hip hop, el trap, el reggaeton i el calaix de sastre del mestissatge, el rock ha quedat com una música generacional que no interessa als joves, per dir-ho suau. En una societat en crisi permanent i amb un futur més que incert, l’hedonisme i el ball que ofereixen aquests gèneres són molt més estimulants que qualsevol riff de guitarra. Com sempre, però, hi ha excepcions i grups d’abans on mirar. Umpah-Pah són prou lluminosos i poètics com per fer-hi una capbussada aliena a qualsevol nostàlgia. Els àlbums estan descatalogats i no hi ha res previst pels amics del vinil, però Spotify és de gran ajuda i les cançons estan allà, ben vives encara, esperant que algú les desenterri per primera vegada.

 

 

Demà divendres comencen les Fires de Sant Narcís (sense les barraques i els concerts, un càstig de l’Ajuntament a tota la ciutadania, i de manera molt especial al jovent) i hauran passat trenta anys d’aquell primer concert. No hi haurà una nova ràtzia d'Umpah-Pah ni tampoc se l’espera. La introversió, a través del silenci, es mantindrà, però tampoc s'ha de perdre l'esperança. Coses més estranyes s'han vist. Com diuen a les pel·lícules, quan els indis callen, alguna cosa tramen.