Destruir el búnquer del català

Des de 2003, la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) elabora una enquesta d’usos lingüístics que publica cada cinc anys. El juliol passat va presentar-se l'última edició, de 2018, i un cop més el futur de la llengua catalana va centrar, per pocs dies, el debat públic. Les posicions són tan distants que mentre alguns auguren —i des de fa molts anys— que la desaparició de la llengua es produirà en una generació, d’altres en destaquen les dades positives com a signe de la seva bona salut.

Des de 2003, la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) elabora una enquesta d’usos lingüístics que publica cada cinc anys. El juliol passat va presentar-se l'última edició, de 2018, i un cop més el futur de la llengua catalana va centrar, per pocs dies, el debat públic. Les posicions són tan distants que mentre que alguns auguren —i des de fa molts anys— que la desaparició de la llengua es produirà en una generació, d’altres en destaquen les dades positives com a signe de la seva bona salut. El meu editor em demana que posi en clar aquest assumpte que, a voltes, resulta tan soporífer com conversar amb una torradora.

L’extinció del català

El punt mínim d’entesa hauria de ser que, efectivament, el català es troba en una cruïlla. Tal com indica l'última enquesta, el percentatge de parlants que l’utilitzen com a llengua inicial és del 31,5 per cent de la població. Ha baixat gairebé 5 punts respecte de 2003. Alguns experts veuen el català ficat en un procés de substitució lingüística —el nom tècnic que descriu l’extinció d’una llengua—, però fins i tot en les pitjors previsions sempre reconeixen que el procés, en aquests moments, encara és reversible.

 

Em poso en contacte amb el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), la investigadora més coneguda del qual, Carme Junyent, ha estat guardonada enguany amb la Creu de Sant Jordi. L’any 1999 va publicar a la Revista d’Igualada l’article “El català: una llengua en perill d’extinció?”, que recollia el guant de Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich, autors d’uns articles recollits al volum titulat El futur de la llengua catalana, que ja a cavall dels vuitanta i els noranta vaticinaven la desaparició del català en un futur més o menys proper.

 

Sempre que visito l’edifici vell de la Universitat de Barcelona recordo quan n’era estudiant i com em vaig arribar a avorrir en aquelles aules. Hi feia fred, a més. Però els dos patis interiors i el jardí eren, com ho són ara, un escenari privilegiat per a qualsevol espectador àvid de gaudir de la comèdia humana. El conjunt de l’anada i vinguda d’estudiants, les converses fugisseres, els solitaris, les parelles incipients formen un diorama que, si ja a peu de terra val la pena, quan el mires des d’una de les finestres que s’hi aboquen és molt més instructiu que la majoria de classes que hi tenen lloc —em va salvar moltes tardes.

Carme Junyent, al seu despatx de la Universitat de Barcelona. | Josep Asensio

Carme Junyent em rep al seu despatx, a l’edifici Josep Carner, abillada amb un llarg vestit de petites flors vermelles, grogues i blaves. Quan li demano de fer-li una foto es posa vermella. Com que compartim l’enrojolament de galtes, és un detall que em guanya. La tarda s’apaga a Barcelona i parlem del seu article de 1999 i del de 2019, publicat també a la Revista d’Igualada per commemorar els vint anys del primer. M’explica succintament les tres fases del procés d’extinció d’una llengua: la fase primària, la fase de decadència i la mort. El català està en la primera fase, em diu, que és quan apareixen els primers símptomes. Un d’ells és el bilingüisme. «El bilingüisme no és la causa de la mort d’una llengua, però és la condició imprescindible».

«El bilingüisme no és la causa de la mort d’una llengua, però és la condició imprescindible».

Cal entendre que Junyent és entesa en llengües africanes i en conseqüència ha estudiat molts processos de substitució lingüística. Per això remarca que la desaparició de llengües és un procés global. Al món hi ha més d’un 10 per cent de llengües que estan en l'última fase. Després hi ha un 40 per cent de llengües que estan en la segona fase, que és quan s’interromp la transmissió intergeneracional. Per últim, hi ha un 40 per cent més que estarien en la primera fase, entre les quals el català. En funció de si comptabilitzen o no aquest grup, el còmput de llengües amenaçades puja fins al 95 per cent del total de llengües que poblen el planeta.

El català, llengua burgesa

En trec dues idees principals. Per un cantó, el context global en què la diversitat lingüística s’estreny cada cop més. Per l’altre, que preservar una llengua —la llengua catalana— és guanyar un espai de llibertat. Això em fa pensar en una cita de Frédéric Mistral que Junyent ha esmentat en diverses entrevistes: «Quan un poble és esclavitzat, si conserva la llengua, és com si tingués les claus de la presó». És una frase que fa trempar fins que recordes que l’occità, per bé que hi ha intents tímids de recuperació, està tocat de mort.

«Quan un poble és esclavitzat, si conserva la llengua, és com si tingués les claus de la presó».

Per contrastar la informació que m’ha donat Carme Junyent, parlo amb el Natxo Sorolla, doctorat Cum Laude en Sociologia per la Universitat de Barcelona, autor d’una tesi sobre la tria de llengües a la Franja i coordinador de l’informe sobre la situació de la llengua catalana des de l’any 2005. Sorolla considera que la llengua catalana, en termes generals, no és una llengua amenaçada. A la vegada, em recorda que a l’Alguer i a la Catalunya Nord està en procés d’extinció i a la Franja ja se la pot considerar una llengua amenaçada. La discrepància amb Junyent és clara, per bé que és una diferència que cau en el camp de l’experiència. La lingüista em deia que els símptomes que cada vegada perceben més persones (que no les entenen pel carrer, que els diuen que no parlin en català…) ja hi eren fa molts anys, si hi paraves atenció. Als seus articles explica que una de les característiques de les llengües extingides és que els seus parlants no s’adonen que estan desapareixent fins que ja no hi ha cap remei.

El sociolingüista Natxo Sorolla, a la universitat | diaridelallengua.cat

De tota manera, Junyent i Sorolla coincideixen en un aspecte que quan llegeixes una mica sobre el tema tothom posa en primer pla. La llengua catalana és “singular”. Junyent m’ho expressava dient que en efecte el català ha tingut més oportunitats, cosa que al seu parer ha jugat en contra seva, perquè això ha donat confiança als seus parlants, fent-los creure que no hi havia cap problema. Sorolla, per la seva banda, diu que el català és una de les excepcions que hi ha al llarg del món, que hi ha poques llengües sense estat que no estiguin en procés de substitució. Això ho atribueix a un component de classe social.

 

A diferència de ciutats com València o Alacant, on els estudis de Brauli Montoya, entre d’altres, assenyalen que les classes socials altes van ser les primeres en iniciar el procés de substitució lingüística cap a la llengua castellana per tal d’assimilar-se a les elits de l’estat, a Catalunya això no ha passat ben bé així. Moltes famílies de les elits catalanes —eminentment barcelonines— també van iniciar el procés de substitució, adoptant la castellana fins i tot com a llengua familiar. Però d’alguna forma, apunta Sorolla, aquest procés es va interrompre amb moments històrics com la Renaixença. Els Jocs Florals s’haurien de veure, així, com un signe de distinció de la burgesia catalana enfront de les elits castellanes. La llengua, diu Sorolla, ha estat útil a les elits principatines per definir una identitat i singularitzar-se, cosa que ha possibilitat la seva recuperació mitjançant mecanismes d’ascens social. 

La versió oficial

Ester Franquesa, Directora General de Política Lingüística, em recorda el context internacional de competència ferotge entre llengües per defensar, com no podia ser d’altra manera, el seu negociat. Em rep el matí després de la primera nit en què les flames han il·luminat els carrers de Barcelona. L’entrevista estava concertada des de feia dies i la senyora Franquesa manté la cita. És una dona alta, elegant, que em fa una encaixada de mans enèrgica. Al seu despatx hi pengen els retrats dels presidents Torra i Puigdemont, l’un al costat de l’altre. És una política amb experiència i sap de memòria totes les dades que donen suport al seu discurs.

 

És possible que preguntar-li sobre l’extinció de la llengua que el seu departament promociona no sigui un enfocament gaire intel·ligent per part meva, però finalment, després d’obligar-me a fer un llarg circumloqui per sortejar un munt de mines en forma d’estadístiques, obtinc la resposta. No, la DGPL no contempla l’escenari de la substitució lingüística en la confecció de les seves polítiques.

«La DGPL no contempla l’escenari de la substitució lingüística en la confecció de les seves polítiques».  

Tenim una petita batalla, civilitzada, de dades creuades. Quan li comento la preocupant baixada, tant en números absoluts com relatius, de parlants que tenen el català com a llengua inicial i com a llengua d’identificació —aquesta última, la que hom sent més propera, havia arribat a igualar pràcticament el castellà el 2003 i ara està deu punts per sota—, la Directora General ho atribueix a les onades migratòries que, remarca, tenen un pes important en la composició demogràfica. Ella, per la seva banda, destaca les xifres del nombre de parlants que tenen el català com a llengua d’ús, com per exemple a la universitat, que és d’un 75 per cent. No hi ha cap llengua en procés de substitució lingüística que tingui aquestes xifres, opina.

 

Quan li pregunto per què creu que els catalanoparlants canvien de llengua a la mínima ocasió, diu que els motius habituals que se solen al·legar, l’educació o el costum, s’han de lligar als 300 anys de dominació de la llengua. És una frase que repeteix en altres termes quan explica que la principal diferència entre el català i les altres llengües mitjanes europees, com el danès o el suec, és que no té un estat que protegeixi els seus interessos.

Esther Franquesa, al seu despatx (fa un mesos, amb la foto del M.H. @KRLS penjada). | R.G.A — diaridelallengua.cat

 

Els índexs de transmissió intergeneracional són favorables al català, conclou. És una perspectiva força optimista, que no coincideix gens amb la visió de Junyent. A mi, igual que a la Directora General, m’interessa una dada: el nivell de coneixement del català és molt alt. A la pràctica, vol dir que un percentatge altíssim de la població, fregant el 95 per cent, l’entén i a més, com m’assenyala, els estudis demostren que si en una conversa no canvies de llengua, la llengua que es manté és la catalana. Em confessa que sóc el primer que li pregunta si no creu que s’haurien de reduir o directament eliminar les hores de castellà a l’escola. Polidament, observa que l’objectiu del sistema educatiu és que els alumnes, quan acabin l’escolarització, tinguin competència en totes les llengües oficials del territori.

El búnquer

Hi ha un llibre —sempre hi ha un llibre— esplèndid de Lluís Vicent Aracil, Dir la realitat, publicat l’any 1983, que connecta els punts cecs que m’han quedat després de parlar amb Sorolla, Franquesa i Junyent. El llibre aborda moltes qüestions però la que m’interessa aquí és la tesi que trobem al principi. Diu així: «Escriure en català és hic et nunc situar-se sota un doble confinament: una relegació opressiva exterior i una autoreclusió defensiva interior —perquè la Renaixença va construir un refugi dins una presó. L’obtusitat i la intolerància són màximes dins el Cercle Familiar de la “Cultura Catalana”, que perpetua les fantasies escapistes de la Renaixença, ara escenificades intensivament en forma de celebracions rituals i d’efusions gregàries —celebracions i efusions essencialment diferents d’un discurs públic». Les paraules d’Aracil se‘m van aparèixer com el passadís de llumetes que veu un avió abans d’aterrar.

 

Que la Renaixença va construir un refugi dins una presó és una manera de dir que el regionalisme català va fortificar el seu poder, un poder subsidiari, dintre dels murs de la presó espanyola. Per conservar-lo va instituir amb robes d’oficialitat una subcultura jocfloralesca, enravenada, sobre l’acord implícit que la fantasia del refugi només duraria en tant que tots els interessats s’oblidessin de la veritat, això és, que continuaven vivint en una presó. 

«Que la Renaixença va construir un refugi dins una presó és una manera de dir que el regionalisme català va fortificar el seu poder dintre dels murs de la presó espanyola».

Aquí apareix el concepte double bind, observat per l’antropòleg Gregory Bateson i el seu equip, que Aracil tradueix com a doble lligam. És la situació per la qual en una relació intensa, típicament familiar, reps dues ordres aparentment contradictòries que no es poden resoldre perquè hi ha un veto previ reconegut per les parts, però no explícit. Pren sentit aquí l’expressió “tu ja m’entens”. Tots sabem que vivim en un refugi, però fem veure que no. M’hi van fer pensar les declaracions de l’alcaldessa gironina, Marta Madrenas, l'endemà dels aldarulls a la seva ciutat, afirmant que a Girona tothom es coneix i que no havien vist mai les cares dels responsables dels incidents. Vaig mirar a la Viquipèdia. Girona té noranta-sis mil set-cents vint-i-dos habitants.

Lluís V. Aracil, pare de la sociolingüística catalana, amb un gat. | Xarxes Socials i Llengües

Vist des del pensament d’Aracil, allò que m’explicava Sorolla que la llengua catalana ha mantingut el prestigi dins de gran part de les classes altes catalanes, significa que, a través de moviments políticoculturals, com són la Renaixença, el Noucentisme i més darrerament la Normalització, aquestes classes socials altes han transformat la llengua catalana en una mena de codi d’accés al refugi —una contrasenya. Els presidiaris russos també tenen el seu propi llenguatge, el Fenya, pel qual poden identificar-se i fer tractes entre ells. La llengua catalana seria, així, la marca que distingeix els presos dels carcellers, però no qualsevol pres —la presó espanyola és molt ampla—, sinó aquells que es refugien en el búnquer construït per les elits regionalistes catalanes. Suposo que per això un dia a Sants un rodamón que em demanava uns euros, quan li vaig respondre sincerament que no duïa res amb el meu català més bonhomiós, em va etzibar que era un pijo de merda. El joc mental dels nàufrags d’Iniciativa per Catalunya és similar.

«Aquestes classes socials altes han transformat la llengua catalana en una mena de codi d’accés al refugi —una contrasenya».

Per tant, la dificultat no radica en aconseguir que els presos que viuen fora del refugi estimin el català, ni tampoc consisteix en adoptar tots plegats la llengua dels carcellers, com insisteixen els ideòlegs d’Esquerra i afins. Hi ha dues coses a fer. Primer, tirar el refugi a terra. I segon, escapar de la presó. És un programa polític. Les implicacions per la llengua són òbvies: guanyar la llibertat també és alliberar la llengua catalana, com deia Mistral, i treure-la dels confins del refugi on la van tancar els capitostos de la Renaixença. La jugada té risc perquè ningú t’assegura que, un cop esfondrat el refugi, podràs escapar de la presó. Qualsevol alt càrrec de la Generalitat pot quantificar aquest risc cada mes quan cobra la nòmina.

Dissidents

«Comencem a comprendre que les vindicacions renaixentistes del català han estat (im)possibilistes —perquè temien entrar en conflicte amb els fets acomplerts i els drets adquirits d’un Ordre Establert. […] La ironia més cruel és que la fidelitat a la Causa reforça l’Ordre Establert tot reprimint la subversió. En definitiva, és fidel al Poder exterior i superior». Amb aquestes idees, s’entén perquè Aracil, al cap d’uns anys, va sortir de la vida pública catalana de forma abrupta. De ser un dels pares de la sociolingüística catalana a l’ostracisme més absolut.

 

La llista d’empestats a la societat catalana és generosa. Una lectura possible és que el “catalanisme”, entès com el poder autonòmic conformat per aquelles classes socials altes, a través dels seus canals —mitjans públics i concertats, indústries culturals, universitats, etc— aixeca una barrera contra aquells que no opinen com és degut. És la teoria de l’espiral del silenci, segons la qual a Catalunya ser contrari als postulats d’aquest poder autonòmic és sinònim de la mort civil: que et desterrin fora de la vida pública. Això és el que els agrada creure als fundadors de Ciutadans. Però ells mateixos són la prova que es pot viure la mar de bé fora d’aquest poder de joguina, sempre que abracis el poder real. Boadella és un cas típic.

«La seva actitud ha estat reprovada pel gros de la classe dirigent que representa aquest poder».

L’altra teoria és la del dissident. A Catalunya, la característica que tenen els dissidents és que no només posen en perill l’Ordre Establert, sinó que són un perill tant per als carcellers de la presó com per als defensors del refugi. L’exemple és ben clar. Els joves que aixecaven llambordins a mitjan octubre són uns dissidents respecte del poder autonòmic. La seva actitud ha estat reprovada pel gros de la classe dirigent que representa aquest poder. L’abandonament d’aquests nanos és un cas més d’un esquema que quan s’individualitza pot tenir forma d’ostracisme laboral, social, intel·lectual i polític. Les causes adduïdes per expulsar el cos estrany també són diverses: et poden tractar de boig, de fanàtic, de violent. Depèn del moment i del context et poden titllar d’invertit o d’homòfob; de racista o d’estranger; de feixista o de políticament correcte; d’avariciós o d’antisemita. Les etiquetes, infinites, són un pretext per aïllar i anul·lar qualsevol veu dissident.

Els nois de La Sotana, després d'un programa amb l'expresident del Barça Joan Laporta. | La Sotana

 

Per entendre com funciona tot plegat, agafem el programa radiofònic La Sotana. Amb l’excusa del futbol se’n foten del mort i de qui el vetlla. Els van fer fora de Barcelona Televisió per fer broma d’un paralític, però també els haurien pogut fer fora per fer bromes masclistes o racistes. Pensar que quan expulsen algú el motiu és important seria una ingenuïtat. Com que són molt bons i tenen un públic fidel, van establir un mètode de pagament per subscripció per continuar fent el programa amb plena llibertat. Ara, tres dels quatre protagonistes de La Sotana han estat contractats per diferents produccions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És una prova de foc. Hauran captat el missatge que els van llançar amb l’expulsió de BTV? Es convertiran en epígons de l’humor infantil de la factoria Toni Soler? Veurem.

La fórmula guanyadora

En resum, la llengua catalana es troba en un punt crucial. El context planetari és de desaparició de les llengües, en paral·lel a l’amenaça que pateixen les nombroses espècies que estan en perill d’extinció. La supervivència del català va vinculada a l’ecosistema en què es desenvolupa i en aquest sentit el conflicte polític és el camp de batalla on es decidirà la seva sort.

 

Per una banda, és imprescindible protegir els nostres dissidents. Que en català es pugui dir tot, que sigui una arma de guerra, depèn de la cobertura que els habitants del búnquer donem a les veus que s’atreveixen a dir que el rei va despullat. Això es fa de moltes maneres. Aprenent a distingir les acusacions reals de les que són un pretext per silenciar els dissidents. Defensant la seva posició i atacant amb intel·ligència les fonts de poder que intenten anul·lar-los. Afavorint nous canals de difusió d’aquestes veus, per molt extravagants que ens semblin. Només vull recordar que Xirinacs, presentat avui com un far de la desobediència civil, durant la seva vida va passar per moltes èpoques en què se’l tractava com un dement.

«Que en català es pugui dir tot, que sigui una arma de guerra, depèn de la cobertura que els habitants del búnquer donem a les veus que s’atreveixen a dir que el rei va despullat».

Per altra banda, obstinar-se amb la llengua. En el seu últim llibre Nassim N. Taleb explica l’existència d’una regla de la minoria. Posem que en una família de quatre hi ha un celíac. Es produeix una asimetria per la qual hi ha tres membres que poden menjar de tot i un membre que només pot menjar aliments sense gluten. La solució serà que en aquella casa s’hi cuinarà amb aliments sense gluten. Si traslladem això a un espectre més ampli, entenem perquè les dietes sense gluten s’han estès molt més enllà del percentatge de celíacs.

 

A partir d’aquí Taleb elabora la seva teoria de la minoria, que en síntesi ve a dir que una minoria intransigent, si està repartida de forma proporcional entre la població, pot acabar imposant el seu criteri. Els catalanoparlants hem de ser com els intolerants al gluten. Basant-nos en les dades, a Catalunya tothom o pràcticament tothom entén el català i, a més, sabem que si aguantem la llengua hi ha molts números que sigui l’interlocutor qui l’acabi canviant.

 

Una llengua que doni abric als dissidents serà més rica en la qualitat i diversitat dels missatges que emet, i això la farà més atractiva. Una llengua que doni joc als nous parlants en lloc de fer-los sentir ciutadans de segona esdevindrà necessària. Obertura pel que fa a totes les veus dissidents i bel·ligerància pel que fa a l’ús de la llengua: és la fórmula que assegura la supervivència del català.