Història intel·lectual de l’independentisme a través dels seus mitjans

El sistema de mitjans català es caracteritza per la relació promiscua existent entre els partits de l'arc parlamentari i les empreses periodístiques. Aquest reportatge prova de dilucidar la construcció d'una opinió pública catalana a través dels nostres mitjans i els canvis tecnològics que els travessen.

A Catalunya som més de Pilar Rahola que de la reportera del New York Times experta en gihadisme Rukmini Callimachi: més d’opinió que d'informació. Sí, potser ens excusa parcialment el fet que el nostre sistema de mitjans s’ajusta al que els politòlegs Daniel C. Hallin i Paolo Mancini anomenen 'model mediterrani', un model molt més escorat al comentari que a les hard news. Aquesta dieta informativa tan nostrada ha convertit la columna i la tertúlia en la principal àgora del debat intel·lectual i en el trampolí per fer-se un forat al món editorial amb llibres que poden assolir les súper vendes si s’és prou conegut. El problema, durant molts anys, ha estat que la barrera d’entrada a les tribunes que ho permetien ha estat subjecta a la llei del qui paga mana. I no és que el sistema de mitjans català destaqui per la seva solvència, precisament.

 

A mitjan vuitanta, hom podia llegir al filòsof Manuel Sacristán quan escrivia sobre el realisme de György Lukács a El País, una capçalera la tirada de la qual no parava de créixer a Madrid. Mentrestant, a Catalunya, els diaris de referència patien un retrocés de vendes des de finals dels 70 que culmina amb el tancament d’El Correo Catalán o el Diario de Barcelona, deixant La Vanguardia de Godó i El Periódico de Zeta en una posició hegemònica: dues empreses que no destaquen pel seu compromís nacionalista. El 1982, recorda el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Josep Àngel Guimerà, l’Avui s’erigia com l’únic mitjà en llengua catalana distribuït a tot el Principat. Un any després, el 1983, amb la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya s’inicien les polítiques de suport financer a la llengua que contribueixen a configurar l’anomenat espai català de comunicació.

«La tendència ha estat la següent: a més preferència pels mitjans en català més compromís amb l'independentisme».

Juntament amb la televisió i ràdio públiques, gradualment es bastiria una esfera de discussió diferent de la de Madrid on la llengua actua com un tret diferencial. I la tendència ha estat la següent: a més preferència pels mitjans en català més compromís amb l'independentisme. O com a mínim això es desprenia de les dades de l’informe del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) Perfil mediàtic dels electors dels partits parlamentaris de 2013. Tot i que no és sobrer apuntar que en un context de desavantatge competitiu vers el castellà, les empreses que han prioritzat la llengua catalana sempre s'han trobat molt més exposades pel que fa a necessitat de finançament públic.

 

L’opinió pública i publicada en català s’ha construït en aquest ecosistema. Un ecosistema al qual, abans d'internet, s’hi podia accedir, sobretot, a través de les quotes que els partits imposaven. I en els anys de la dualitat sociovergent la porta d’entrada tenia molt de repartiment, d'equilibris a dos entre les dues grans formacions que han dominat les administracions catalanes. Quelcom que explica el dilema del presoner en què vivim actualment, ara que l'oferta política es troba molt més fragmentada: la creença estesa entre els qui controlen els calés que si hom no prova d'ingerir en les línies editorials dels mitjans ho faran els altres.

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol | CatalunyaDiari.cat

La Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona eren la clau que obria aquesta porta, cosa que s'explicaria, parcialment, pels diners invertits en subvencions i publicitat en uns mitjans que no ho tenien del tot fàcil per competir amb els homòlegs amb seu a Madrid. I fins fa relativament poc, cap dels dos partits que ara es troben a càrrec de repartir diners en concepte de subvencions i publicitat se significava públicament com ho fan actualment pel seu compromís amb la independència. Eren els temps de l'ara no toca de l'expresident Jordi Pujol o dels tripartits on l’opció rupturista quedava diluïda. Aquest reportatge prova de traçar la gènesi de la comunitat de debat sobiranista a través dels mitjans en llengua catalana, del franquisme a la travessa pel desert postolímpic fins l'eclosió actual en temps de Twitter.

Del franquisme a l’omnipotent Pujol

Les primeres temptatives de crear mitjans en llengua catalana que donessin veu a tota l’amalgama de posicions nacionalistes cal buscar-les a les acaballes del franquisme. El 1972 començava a caminar l’Agència Popular Informativa, una iniciativa que pivotava entre els entorns del PSUC i del PSOE. Però un any abans, Miquel Sellarès, Joaquim Ferrer, Oriol Pi de Cabanyes i Raimon Martínez Fraile creaven l’equip informal Catalunya 71, del qual sorgiria el butlletí d’agitació nacionalista Cròniques, dedicat al públic universitari. Una aventura que acabaria sobtadament quan la policia va irrompre a la Fundació Jaume Bofill i hi va trobar la multicopista de la publicació el novembre del mateix any. Cròniques desapareixia, però Catalunya 71 romandria com a instrument amb què imprimir propaganda i els debats del Front Nacional de Catalunya, la Unió Democràtica històrica i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. D’aquesta experiència, el setembre de 1972, naixeria el primer número de l’Avui - Servei d’Informació Català (SIC), una iniciativa finançada, sobretot, per la  Fundació Jaume Bofill i la Banca Catalana de Pujol.

 

  

  

L’equip editorial operava des d’una estructura clandestina, en tres pisos d’un edifici en què hi havia una redacció, un ciclostil i el magatzem de distribució. Més tard es crearia una delegació a Mallorca i al País Valencià en sintonia amb el seu compromís amb els Països Catalans. Aquesta etapa de l’Avui-SIC s’estendria fins al 1976, quatre anys en què el nacionalisme, inclòs l’independentisme, aleshores molt testimonial, tindria en aquest servei una tribuna d’abast relatiu. En democràcia però, el SIC desapareix, l’Avui passa a ser el nom de la capçalera de l’editora Premsa Catalana, fundada el 1973, i Sellarès impulsaria el Centre de Documentació Política (CDP). Durant una dècada, el Centre fou una fundació privada, i després, els altres vint anys, va ser l’estructura que donava serveis de premsa a tot el Govern i grans empreses del país, com la Pegaso o la Catalana d’Assegurances. En la seva primera etapa es finançaven produint dossiers de premsa per aquestes entitats, després passaria a estar controlada majoritàriament per la Generalitat i la Diputació de Barcelona fins que la Sindicatura de Comptes va denunciar presumptes irregularitats comeses i l'associació es va acabar dissolent.

 

Max Cahner, en una imatge dels anys 80. | RTVE

Iniciatives com aquesta o el mateix SIC eren exemples del compromís del que fou el primer conseller de cultura en democràcia, Max Cahner: compromís amb la idea que la societat civil havia de liderar la revifalla del català i articular espais de debat nacionalista. Una proposta, la segona, que el mateix Cahner concretaria en les primeres Jornades sobre el Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX del 1987 a Vic. Aquells anys, recordava Vicenç Villatoro a la revista El Temps, el nacionalisme català es presentava com una cosa anacrònica, de poble i carlina front a la Catalunya cosmopolita representada en l'imaginari del PSC d'aleshores per l’àrea metropolitana. Les jornades de Vic congregarien figures que han tingut un paper cabdal en la modernització dels discursos nacionalistes, personalitats de la talla de Joan B. Culla, els esmentats Pilar Rahola i Villatoro o Salvador Cardús els anys en què Cahner ja no era conseller, congregats, després, en l’anomenat col·lectiu ACTA. El cert és que la relació entre Cahner i Pujol no va ser fàcil, fins al punt que a mig mandat, amb el decret de 5 de juliol de 1982, li treuen les competències sobre els mitjans. Tant Pujol com el secretari de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, advocaven per una intervenció directa sobre l'empresa periodística en detriment de les iniciatives d’empoderament ciutadà que defensava Max Cahner.

«Les jornades de Vic congregarien figures que han tingut un paper cabdal en la modernització dels discursos nacionalistes, personalitats de la talla de Joan B. Culla, els esmentats Pilar Rahola i Villatoro o Salvador Cardús».

Mostra d’aquesta desavinença la trobem en el fet que als participants de les jornades de Vic se’ls anomena des del pujolisme “els nois de Cahner”, un apel·latiu que els aboca circumstancialment a ser expulsats de tribunes com l’Avui, excessivament dependents de l’erari públic. El sociòleg Salvador Cardús rememora l’etapa en què Max Cahner organitza un grup de periodistes per publicar en diferents capçaleres de la premsa local en llengua catalana. Cardús, però també un dels ideòlegs de l’espai català d’informació, Josep Gifreu, o el sociolingüista Isidor Marí van servir-se de la xarxa de premsa de proximitat hereva de la premsa del règim, relativament sòlida i independent de la Generalitat,de la qual destaca el diari Segre. Entre l’abril de 1992 i el desembre del mateix any, aquest grup d’intel·lectuals liderats per l’exconseller de cultura del primer govern català es coordinaria per publicar en aquest nivell editorial quan tenien una certa dificultat per fer-ho a l’Avui. Cardús es refereix a aquest col·lectiu com a «grup de periodistes damnificats de l’Avui, que no podien escriure-hi o que n’havien estat expulsats» pel seu «excés de sobiranisme». Una etapa que recull el llibre D'un temps, d'un país: setze visions sobre la Catalunya del noranta-dos (Curial, 1993).

Miquel Sellarès, un dels grans protagonistes d'aquesta història. | Cedida

Aquesta era la relació d’algunes de les veus més influents en el debat nacionalista dels 90 i primers 2000 i el pujolisme dels anys del peix al cove. Una relació tibant i en un cicle en què la discrecionalitat pel que fa a l’assignació de recursos a mitjans era difícil de justificar. Una discrecionalitat que culminaria en l’etapa de David Madí com a Secretari de Comunicació i Estratègia del Govern de la Generalitat. Mentre això passava, Cahner es dedicava a donar continuïtat a les jornades del 87 buscant ponents, definint el programa, buscant suport i cessions d’espais a alcaldes afins per bastir un programa compartit del catalanisme més sobiranista. Una tasca que continuaria Miquel Sellarès amb l’Opinió Catalana, una plataforma de la qual participarien figures com el politòleg Jordi Muñoz, l’editor i exsecretari de cultura proposat per ERC Eduard Voltas, Josep Rull o l’ara vicepresident Pere Aragonès. Aquesta iniciativa tindria com un dels seus punts àlgids la designació a proposta dels republicans de Miquel Sellarès, que aleshores ja s’havia apartat de Convergència, com a secretari de comunicació del primer tripartit. Un càrrec que ocuparia només un any.

La generació ‘normal’

La derrota olímpica de l’independentisme revolucionari i el trànsit de bona part d’aquest espai polític cap a ERC, incloent-hi personalitats com Josep Lluís Carod-Rovira o Àngel Colom, no fou impediment perquè el 1993 el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) obtingués uns resultats històrics en un bon reguitzell d'universitats catalanes. El llibre La generació de la independència (Gregal, 2017) de l’historiador Francesc Marco-Palau retrata prou bé la importància del BEI en la formació d’una nova generació d’independentistes que es trobaria amb els seus predecessors del col·lectiu ACTA al caliu de l'Opinió Catalana. La directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Marta Rovira, o el propi Eduard Voltas es refereixen a aquests intercanvis com al trànsit de la teoria a la pràctica, com la materialització de les idees dels “nois de Cahner” per part d’una generació «més normal, nacionalment parlant», en paraules de Rovira. Prova d’això en el camp que ens ocupa, el dels mitjans, fou la fundació del grup Cultura 03 per Voltas i altres, després grup SOM, amb l’empresari Oriol Soler al capdavant, o del portal Tribuna Catalana de Sellarès, que reivindicava l’herència de l’Avui-SIC. Iniciatives que sorgien en paral·lel als digitals Vilaweb o Nació Digital, capçaleres a les quals seguirien el diari Ara i la fusió d'El Punt i l'Avui.

 

Són els anys en què l’independentisme pren posicions en les direccions d’aquests nous mitjans i en les columnes d’opinió i les tertúlies, els anys en què es deixa enrere la política de l’etapa Pujol de suport genèric. Una política per la qual qui produïa en català rebia diners, sense tenir massa en compte qüestions qualitatives o dades de consum. I que més enllà de la indústria periodística es traduiria en la impressió i enquadernació de llibres que ningú no llegia o la producció de pel·lícules que no comptaven amb cap espectador. Els del segon tripartit van ser, també, els anys en què el professor de la UAB Joan Manuel Tresserras va provar de condicionar l’aportació pública a certs criteris de qualitat des de la Conselleria de Cultura amb les ajudes a projectes. I el moment en què comença el que els politòlegs Astrid Barrio i Juan Rodríguez-Teruel anomenen una licitació en subhasta entre ERC i Convergència, una competició en sobiranisme que permetria que els perfils més independentistes de CiU i la seva òrbita, inclosos alguns membres de l'aleshores desaparegut grup ACTA, ocupessin un cert espai a mitjans d’ordre com La Vanguardia. Aquest període va assentar les bases per la pugna dels dos grans partits per les tribunes d’opinió que ara malden per liderar el camp independentista mentre consolidaven els seus propis think tanks: CATDem els convergents i la Fundació Irla els republicans.

«Aquest període va assentar les bases per la pugna dels dos grans partits per les tribunes d’opinió que ara malden per liderar el camp independentista».

En paral·lel, molt abans de l’eclosió de les xarxes socials, la creixent blogosfera independentista empenyia per situar a l’agenda qüestions que fins al moment havien romàs als marges. Una història que retrata el llibre de l’ara director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, Sobirania.cat. Una de les persones al capdavant de Reagrupament, una iniciativa que primer neix com a corrent intern d’ERC i després com a partit, explica a qui escriu aquestes línies com es va coordinar aquesta xarxa de blogs sobiranistes amb l’objectiu d’amplificar l’abast de l'independentisme. No s’entén l’eclosió de Solidaritat Catalana per la Independència si no és per aquesta aposta, una estratègia de mobilització a Internet que també va remoure per dins les dues grans formacions en un context favorable a la secessió: anys de desafecció política arreu i de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. La feina prèvia de l’Opinió Catalana, però també la politització que es dona pertot i una presència creixent de l’independentisme més desacomplexat en l’arc parlamentari fa que a mitjan 2000 s’obrin cada cop més escletxes pels discursos sobiranistes en el sistema de mitjans català.

El director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo. | Viquipèdia

També aquells anys, l’esquerra anticapitalista fa un salt qualitatiu advocant per la creació de mitjans propis. L’aposta més reeixida és la creació del Setmanari de Comunicació Directa i la posterior fusió amb la revista Illacrua, ara quinzenal, que encaixa a la perfecció en el que el professor de la UAB Xavier Giró anomena “mitjà complementari”. Això és, la forma amb què referir aquells mitjans que malgrat que no tenen vocació d’explicar la realitat de forma integral complementen els mitjans generalistes amb mirades que els altres no donen. Les columnes i els articles de la Directa van donar un espai a persones com l’exdiputat David Fernández, la sociòloga Iolanda Fresnillo o l’economista Josep Manel Busqueta que amb l’entrada de la CUP al Parlament l’any 2012 farien el salt a les tertúlies i tribunes d’opinió dels mitjans més mainstream. Un procés que aniria en paral·lel a l’extensió de l’ús de xarxes socials com Facebook o Twitter l’any que esclata el moviment 15M, que explica, en part, com un mitjà com la Directa, sorgit de moviments socials amb una capacitat d'influir en política molt relativa, alguns mesos ha arribat a ocupar terceres posicions en el rànquing de digitals en català pel que fa a visites al seu web, segons dades de l’OJD Interactiva.

 

El tercer espai de l’independentisme, el que congrega la CUP, és prou deutor d’aquesta alineació dels astres: una feina prèvia dels moviments als quals prova de donar veu per bastir mitjans propis, canvis pel que fa al consum informatiu que donen més rellevància al suport digital i l’accés dels anticapitalistes al Parlament. Aquesta última condició va permetre que periodistes que simpatitzaven amb aquests nous mitjans i el que representaven, com Mònica Terribas, donessin accés als seus opinadors a les tertúlies. Els governs d’Artur Mas i Junts pel Sí de 2012 i fins al 2017 han conviscut amb aquest sistema de mitjans en llengua catalana que encara avui modela el debat públic nostrat molt influït pels partits amb representació parlamentària. Però tot apunta que hi ha lloc per un nou actor que prova de bastir els seus propis mitjans complementaris.

El post 1 d’octubre i la configuració del quart espai

Hi ha prou consens en afirmar que l'1 d'octubre clou el cicle polític que s'inicia amb la manifestació de l'ANC l'any 2012. Una certa sensació de desconcert i dubtes pel que fa al paper dels partits en la convocatòria del referèndum unilateral permet el sorgiment de posicions crítiques a xarxes com Twitter, que esdevé un instrument privilegiat per fer sentir veus que fins ara o bé no tenien espai a les capçaleres tradicionals o bé es trobaven prou soles predicant al desert. Mesos abans ja havien florit a Catalunya iniciatives que recorden a l'Opinió Catalana però molt més alineades políticament amb postulats polítics concrets, com el think tank liberal Catalans Lliures, ara Institut Ostrom, que prova de treure el cap tímidament en mitjans com el diari Ara o Nació Digital. O iniciatives sorgides mesos després, com les Girlderberg, que aporten una mirada feminista als mitjans. Els dos són col·lectius que es creen en bona part a partir de la interacció en la xarxa de l'ocellet blau i, a un cert nivell, espais en què representants dels partits catalans hi són presents. Els debats intel·lectuals en aquests temps de forta ideologització són prou intensos i tota tribuna és bona per tenir-los: la ràdio pública, el FAQs o una nova fornada de mitjans complementaris que permeten el sorgiment de noves sensibilitats que malden per desfer-se de la tutela partidista. El nostre sistema de mitjans viu en aquests moments un procés de transformació.

Enric Vila, amb les pintures de guerra. | Extra

Prova d'això són els podcasts del Casablanca com l'Avió a Lisboa de Víctor Puig o el Bar d'en Rick d'Enric Vila, anteriorment vinculat amb Prenafeta a la Fundació Catalunya Oberta (FCO), un dels think tanks del nacionalisme català, les columnes de Núvol i els Patreons que diverses personalitats promouen per tal de finançar el contingut que produeixen. O Extra, la mateixa capçalera des de la qual s'escriu aquest reportatge. En aquest cas, la mecànica és la inversa que la dels anticapitalistes: persones vinculades a espais polítics que tenien accés als mitjans del mainstream impulsen els seus propis mitjans un cop que se’n senten expulsats. Tot plegat resulta d'un cercle virtuós: una aparició en una tertúlia radiofònica o televisiva atorga desenes de milers de seguidors als que en participen, els digitals proven d'aprofitar aquesta influència a xarxes socials per donar columnes als que poden accedir a les tertúlies per augmentar la seva audiència, i quan aquestes mateixes persones senten que se les exclou dels mitjans comencen a impulsar iniciatives individuals com les esmentades.

 

La història intel·lectual de l'independentisme a través dels seus mitjans que havíem vist fins ara era una història íntimament lligada a la relació promiscua entre mitjans en llengua catalana necessitats de finançament i partits que actuaven de porters del debat públic. Però també una història d'usos de les noves tecnologies que es remunta als temps del ciclostil, primer, i de la blogosfera després, o del sorgiment de mitjans complementaris autofinançats que ajuden a consolidar un tercer espai, el de l'independentisme revolucionari, que el 1992 semblava periclitat. Tot plegat amb la remor de fons de grups com l'Opinió Catalana, que permeten visibilitzar una opció independentista que passa d'estar reclosa als marges a ser la preferida de gairebé la meitat dels electors. El sistema de mitjans posterior a l'1 d'octubre sembla hereu d'una mica de tot això, i potser d'aquí en pot sorgir un quart espai congregat al voltant del moviment Primàries, amb lideratges que li imprimeixen un fort component liberal que per ara manca com a opció política en el panorama nostrat. En cas de reeixir, seríem davant d'un cas d'estudi prou interessant de com una convergència de factors tecnològics i propis del sistema de mitjans català ha permès que s'engeguin iniciatives que amplien el ventall de l'oferta independentista amb un quart espai, cosa que recorda prou a la preferència per les iniciatives sorgides de la societat civil i la línia de Max Cahner. Només el temps ens dirà si aquesta era una via guanyadora.

 

SEGUEIX NAVEGANT