Notícia de Catalunya: del seny a la rauxa

Us oferim avui un fragment de 'Els ressorts psicològics col·lectius', l'últim capítol de 'Notícia de Catalunya', on Jaume Vicens Vives condensava —en edició ampliada de 1960— les idees i conclusions d'aquesta obra clàssica de la història i el pensament catalans.

Les contradiccions psicològiques

No cal rumiar massa sobre el pregon sentit dels fets que acabem d'analitzar en aquestes planes —actituds socials dels catalans, pactisme, comunitarisme, intervencionisme hispànic, relacions amb el Minotaure i descabdellament dels fenòmens revolucionaris— perquè ressurti amb esclat la paradoxa que informa l'experiència històrica de Catalunya. Aquesta experiència de dissociacions externes i contradiccions internes ha acabat per constituir-se en ressort psicològic del comportament col·lectiu.

 

D'una banda, si ens examinem nosaltres mateixos des d'un punt de vista favorable, som homes feiners, constructius, reposats, previsors, capaços de trobar fórmules adequades al bon desenvolupament de les relacions privades i públiques. Ningú no ens podrà negar el nostre sentit social, ni tampoc l'excel·lència d'algunes de les solucions que hem aplicat als problemes eterns de l'home en societat. Esprement la quinta essència de la catalanitat, Josep Ferrater i Mora ha cisellat magistralment, en termes de la més bona època orsiana, les característiques de les nostres formes de vida. Recordem-les. De bon antuvi, la continuïtat o sigui el sentit de la pervivència, motivat doblement per l'arrelament a Europa —consciència històrica— i per l'acostament a Castella —permanència ètica fora de tota contingència. Segonament, el seny, rebaixat de graduació coma factor psicològic, però encara situant-nos al bell mig de la nostra vida i perfeccionable per la prossecució del que és just, convenient i correcte. Després, la mesura, com a actitud individual que retruca sobre el seny, en fa viables les manifestacions i ensems determina la tendencialitat del català cap a realitats concretes, eficaces i profundes. I en darrer lloc, la ironia, forma vital que permet els redreçaments i anul·la la gangrena de la passió i el fanatisme. El seny, la mesura i la ironia es troben al servei de la continuïtat, expressada en la fórmula «que tot el que ha passat no ha passat immotivadament, i que tot el que s'ha esdevingut haurà d'ésser incorporat d'alguna manera, sense perdre res d'essencial, al futur».

«Tot el que ha passat no ha passat immotivadament, i que tot el que s'ha esdevingut haurà d'ésser incorporat d'alguna manera, sense perdre res d'essencial, al futur».

D'altra banda, comprovem com, de sobte, aquestes qualitats semblen frenades, i encara són capgirades, per una actitud en què es barregen l'exasperació i el sentimentalisme, l'arrauxament i la rebentada. En tals instants perdem el sentit de la continuïtat, la visió de la justa proporció de les coses o l'exigència de la nostra responsabilitat en tant que poble que porta un missatge. No aguantem, com seria la nostra obligació; amollem. D'ací que la nostra vida col·lectiva sigui teixida per un encalçament de redreços i decadències; que abaltim en poques hores el treball d'anys de reconstrucció. I després, a començar de bell nou, planyent-nos de l'ensopegada, però sense rumiar-hi, evitant de plantejar-nos l'anàlisi política, social i espiritual dels fets, gairebé disposats a perdonar-nos-en o bé enlairar-los en nom d'un patriotisme mal entès. Gairebé diríem —si això no fos desmentit per la nostra actuació quotidiana— que ens plau de tenir aquesta història tempestejada, espaordir els estranys amb la suposada força erosiva de les nostres accions. Però tots sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col·lectives que proclamem, si no vencem d'arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme els dies de responsabilitat suprema.

«No aguantem, com seria la nostra obligació; amollem».

S'han cercat algunes explicacions primàries a la paradoxa que comentem, a la contradicció evident entre aquestes dues cares d'un mateix poble. Algun dels més il·lustres escriptors actuals, que fa de la ironia el fuet de la mesura, recorre fins i tot a la meteorologia, i explica que són els vents del mar els que tenen la culpa de les jornades atziagues de la nostra història. Mentre la tramuntana asseca i trempa, el garbí humiteja i desferma els nervis i els predisposa a tota acció delirant. En aquesta visió irònica hi ha un gran fons de veritat, i no pel rejoc de vents, sinó perquè la marina de Catalunya ha estat la que sempre ha marcat el punt en els moments decisius. I els homes del litoral, com ja hem dit abans, comporten molts processos antropològics dissociadors, com és ara el mestissatge, un terrer on fàcilment arrelen les contradiccions internes, les actituds del mesell i del pinxo. No obstant això, ni la meteorologia ni l'hibridisme no ens poden dur gaire lluny pel camí de la veritat. El mestissatge no crea valors propis; el que fa és polaritzar-ne els defectes, enravenar els extremismes dels acords dissonants, aprofundir les escletxes en el cos espiritual del país. Si els gascons del segle XVI contribuïren a donar vigoria al camp català, però ensems nodriren el bandolerisme, no s'ha de concloure que ells afavorissin ni l'esperit feiner ni la versió extremista del sentimentalisme català. L'un i l'altre, netament indígenes, havien florit esponerosos abans que posessin llur petja a casa nostra.

 

Tampoc no podem admetre el criteri dels qui examinen aquesta qüestió amb una òptica absolutament històrica. Per a aquests la manca de normalitat en el comportament psicològic col·lectiu és per causa de les circumstàncies del desenvolupament de Catalunya, que ens haurien convertit en un poble penalitzat i, per tant, subjecte a inevitables deformacions mentals. La desorientació caracteriològica —o sigui la dissociació de què estem parlant— provindria del ressentiment contra la tirania forastera, que crearia un ventall de tendencialitats espirituals defectuoses: l'individualisme, la dissimulació, la insociabilitat, els complexos d'inferioritat i d'apàtrida, l'extremisme i la rebel·lia permanent. No negaré que alguns esdeveniments de la nostra història poc adients amb el nostre tarannà específic, assenyat i compromissari, poden ésser esclarits per aquest pressupòsit. Certes actituds personals —la de famílies que des del segle XVII han lluitat contra qualsevol poder constituït—, certes agitacions populars, no s'expliquen sinó per l'esclat davant d'una pressió contínua i injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia forastera no es justifica per aquesta mateixa demagògia, sinó per la nostra predisposició subconscient a admetre el reflex de les actituds aïrades.

«El fet que siguem víctimes propícies de la demagògia forastera no es justifica per aquesta mateixa demagògia».

Hem d'anar, doncs, a raure a capes molt més pregones del nostre caràcter col·lectiu si volem treure l'entrellat del nostre comportament històric. Josep Ferrater i Mora ha escrit que la supèrbia tenia la responsabilitat de malmenar un poble «que s'orienta vers la claredat i la consciència»; perquè la supèrbia escampa el verí del ressentiment, «intoxicació de l'esperit quan es nega a reconèixer la realitat que l'envolta». És possible que l'encastellament dels catalans en l'egoisme de llurs pròpies persones o en l'autosuficiència de llur col·lectivitat ens hagi portat a la superficialitat i a la presumpció del gest, a la degeneració de l'esperit de la mesura a través de la tendència a les formes concretes. Però, bo i admetent que aquesta actitud d'orgull plana sobre molts replecs de l'ànima i de la vida de Catalunya, no podem pas admetre-la com a definitivament pronunciadora de les contradiccions catalanes. La supèrbia és la contrapartida del ressentiment, i així ens trobaríem encarats a admetre un reflex negatiu en la darrera palanca del món espiritual català. La qual cosa no és certa, segons abans ha palesat el mateix il·lustre amic.

Punts cardinals del temperament català

Per tant, hem de procedir a més recerques. I una de les que ens ha semblat més prometedora és la intuïda per Jordi Pérez i Ballestar, en plena jovenesa intel·lectual, cap allà l'any 1953. En un esforç per plantejar-se la meditació sobre la grandesa i la servitud de Catalunya i conspirar cap a una caracterització progressiva del que és «el català típic», el nostre autor establia «les quatre possibilitats de l'actitud típicament catalana davant la realitat», uns punts cardinals que cobrien les diverses variants de la nostra rosa dels temperaments. Seny, embadaliment, rebentada i tot o res, eren les tiges mestres de la seva concepció. Partint d'aquestes dades hom podia arribar a conclusions ben satisfactòries des d'un punt de vista rigorosament científic.

 

De bon antuvi, el seny. Situem-lo, no en un dels punts cardinals sinó ben al centre de la rosa temperamental catalana, amb la mateixa intenció inicial de Ferrater i Mora quan assevera que «escolliríem aquesta paraula com l'única que ens permet de situar-nos al bell mig de la vida catalana». En la meva visió històrico-psicològica importa més la realitat objectivada que no l'abstracció filosòfica, i per tant, per bé que reconegui que és molt cert d'afirmar que el seny és la capacitat per a fer-se càrrec de situacions concretes i es manifesta en el judici correcte i en l'acció eficaç sobre aquestes situacions, i també que s'ajusta a la mesura d'or dels pensadors mediterranis, no em deixo arravatar per l'enlairament d'aquests mots i prefereixo l'observació del que s'ha esdevingut i s'esdevé. I així, planyent-me'n, m'haig d'esllavissar cap a una definició menys falaguera del seny que la que s'acostuma.

«M'haig d'esllavissar cap a una definició menys falaguera del seny que la que s'acostuma».

El seny, l'hem adquirit a través de la possessió d'una terra aspra i de la perfecció de l'eina de treball. És fruit d'una experiència secularment transmesa i heretada en la difícil conquesta de la riquesa, sobretot en els moments cabdals del segle XVIII, quan ens redreçàrem, amb un gest titànic, de la nostra misèria física i espiritual. Per això el seny no pot ser la mesura d'or, ni l'exacta apreciació de les coses, ni l'audàcia calmosa. Ferrater i Mora l'ha desviat immediatament cap al bastiment de la continuïtat en la mesura, desempallegant-se'n com ha pogut, perquè s'abocava, en contemplar-lo com a sentit comú, a una tendència irreprimible vers la vulgarització, la supressió de l'esperit, l'eliminació de l'ideal i el rebaixament col·lectiu. Per a mi, només l'experiència històrica assegura al seny català una vàlua transcendental. Malgrat això, és la reducció de la realitat de la vida als nostres interessos immediats; és apamar la terra abans de trepitjar-la; és abstenir-se d'aprofitar les ocasions favorables per la temença d'allargar més el braç que la màniga; és repetir-se adesiara que no es pot dir blat que no sigui segat, garbellat i al sac; és fugir de cabòries que enerven i d'entelèquies que flamegen. Per això el seny no dóna una lògica d'acord amb el món real, que evidentment copsa, sinó una tendència al compromís, amb perill de derivar cap al cofoisme conformista. Retenim avarament les nostres emocions, àdhuc les més fines, per no comprometre les possibilitats més immediates de pau o prosperitat. «No t'hi emboliquis» —aquesta sembla ésser la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital. I, per no embolicar-nos-hi, tanquem amb pany i forrellat les portes exteriors i ens complaem en una insociabilitat aparent, esquerpa i sorruda, mentre casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats.

«'No t'hi emboliquis' —aquesta sembla ésser la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital».

És així, per aquest viarany, que anem a parar a una relació directa entre el seny i la sensualitat. Ens plauen el món, la vida que fem en aquest món, el nostre paisatge humà i mediterrani, els colors del cel i la bona taula. Assaborim el nostre petit terrer amb la impudícia del dionisíac. La forma, el color, la llum, tot entra dintre nostre, amb un baf deliciós, que ens emplena els sentits. Com perdre tot això? ¿Com capficar-se per causes perseverants i que volen una tensió i que potser faran córrer un risc? Si no es treu un català de polleguera —la qual cosa, com veurem immediatament, no és pas difícil—, adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable, el seu egoisme d'ésser privilegiat per la natura. L'estètica, en aquests moments, ens ofega.

 

Ben poca cosa hauríem dit al món si el seny ens hagués oprimit d'aquesta manera, si haguéssim d'ésser esclaus del panxacontentisme i de la sensualitat. Però el seny actuant en funció de l'experiència històrica —o sigui el seny que persegueix la claredat i la correcció a través de la mesura— provoca una realitat vital: la tendència que hom es captingui bé. El just capteniment és la nostra fórmula d'or, el nord dels catalans en els nostres afers públics i privats. És el seny més la mesura, que asseguren la continuïtat de la terra. En això el català és l'hereu directe de l'home antic. Captenir-se bé és desitjar que les coses rutllin amb harmonia, sense entrebancs, i si pot ésser amb un mecanisme gairebé previst; que tots, xics i grans, tinguin el que els pertoca i, sobretot, que ho sàpiguen. És, també, purificar-se del llast de prevencions que arrossega el seny. És marxar d'acord amb una realitat precisa, gairebé lineal, sense fer trontollar la terra amb injustícies ni travar la vida amb obstacles. És sentir-se responsable de tot el que s'ha esdevingut, comprendre-ho, refermar les amistats i evitar els odis. El just capteniment ha donat dies de glòria a Catalunya, perquè la seva història ha estat pastada amb molts jornals de suor i no solament amb quatre efemèrides de sang.

«El just capteniment és la nostra fórmula d'or, el nord dels catalans en els nostres afers públics i privats».

En l'eix ideal de la mentalitat catalana, a l'extrem oposat del bon capteniment hi ha l'arrauxament. Tot pol positiu en comporta un altre de negatiu, i la rauxa s'oposa simultàniament al seny i a la mesura. En la parla popular és l'antítesi de la prudència i del seny; i així ha recollit el mot la verba culta. «Vanitosa, arrauxada i traçuda», així Maragall qualifica Barcelona, en l'Oda Nova; i després hi torna: «passada l'estona i el dia i la rauxa, i el vent de la disbauxa». Ésser arrauxat és, precisament, estar mancat de seny, obeir els impulsos emocionals, actuar segons determinacions sobtades. En aquestes circumstàncies ens deixem portar per la passió, sense sospesar les realitats ni mesurar-ne les conseqüències. Llavors som els homes de la flamarada i de les actituds extremistes. El nostre sentit d'ironia falla, i sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental. Totes les precaucions del seny, totes les temences del «no t'hi emboliquis», cedeixen davant la resolució de fer alguna cosa, de palesar que s'és home i que es dominen les circumstàncies exteriors —malgrat que la processó vagi per dintre—. Perquè la rauxa no és un atac de follia —hi ha rauxes de boig específiques—, sinó una claudicació de l'esperit de mesura davant el fanatisme i la passió sense límits. L'arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes, la justificació històrica del tot o res, la negació de l'ideal de compromís i pacte dictat pel seny col·lectiu.

 

Les rauxes, però, són transitòries. Són com el vent de disbauxa maragallià, que també passa enmig d'un decebut «desdir-se'n». Després de la riuada, canalitzem les aigües i refem els horts. Sortosament, les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació.

 

 

Notícia de Catalunya. © EDITORIAL VICENS VIVES S.A., 2010. Pàgines 207-219. Agraïm als Hereus de Vicens Vives la cessió gratuïta dels drets i la seva amabilitat.