«He juzgado por conveniente abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros y privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia, siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla». Era el dijous 29 de juny de 1707, dia de Sant Pere. Potser feia un dia radiant d’aquell estiu acabat de començar, però uns immensos núvols negres enfosquiren sobtadament el futur dels valencians: el reial decret signat per Felip V posava fi al sistema político-institucional, el model de govern i l’ordenament jurídic públic i privat que havia regit la seua vida col·lectiva durant vora cinc segles. De la nit al matí desapareixia el Regne de València i el seu virrei, la seua Audiència, les Corts, les Juntes d’Estaments, la Diputació del General, els Consells municipals, les maneres de jutjar i de fer testaments, matrimonis, compravendes o tuteles, que havien de ser substituïts per una administració brutalment militaritzada –encara en plena guerra de Successió, que s’allargaria fins a la caiguda de Mallorca i Eivissa el juliol de 1715– i unes estructures normatives de tota mena importades directament de Castella, «por justo derecho de conquista».
La nova dinastia borbònica, procedent del model absolutista per excel·lència, el del Regne de França de Lluís XIV, el Rei Sol, feia així realitat l’antic somni dels anteriors reis austríacs de la Monarquia Hispànica instal·lats a Madrid des de la dècada de 1560, segons havia expressat a la perfecció el noble andalús Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, en el seu memorial enviat a Felip III l’any 1624: «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse Rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo». Espanya i la Corona serien més grans si es castellanitzaven per complet, atés que les lleis castellanes eren molt més favorables a la concentració de l’autoritat règia. A més Castella més Espanya, i més poder i glòria per al rei i la nació, una equació de llarg recorregut.
Amb tot, el resultat immediat de l’abolició jurídico-institucional va ser el d’un caos absolut: inseguretat jurídica, desorganització, incertesa, desgovern, desafecció, torbacions, dissidència, etc. En conseqüència, quan el Regne d’Aragó –després de tornar breument a la causa austriacista el 1710– va ser sotmés de nou a l’obediència borbònica rebé una providència per tal d’observar els furs aragonesos a l’hora de «juzgar los pleitos civiles», és a dir, que el seu dret civil d’arrel històrica i parlamentària s’hi mantingué. Així mateix, quan la Cambra de Castella –una vegada finalitzada la guerra entre 1714 i 1715– va plantejar els Decrets de Nova Planta de Catalunya i Mallorca les postures radicalment abolicionistes no van triomfar, atesa l’experiència prèvia, i s’hi van respectar totes les lleis pròpies relatives als afers penals, processals, mercantils i civils del dret privat. Eixa és la raó, de fet, per la qual en l’actualitat tant els aragonesos com els catalans i els balears continuen tenint competència legislativa en matèria civil i codis propis que regulen moltes de les relacions personals: l’adquisició i extinció de la personalitat, les majories d’edat, els contractes, les obligacions, els drets de propietat i possessió, el dret de família i successions, etc.
«Eixa és la raó, de fet, per la qual en l’actualitat tant els aragonesos com els catalans i els balears continuen tenint competència legislativa en matèria civil i codis propis que regulen moltes de les relacions personals».
A València, per contra, no hi hagué cap canvi d’opinió i, malgrat el caos i les dificultats, tot l’esforç de la terrible postguerra es va esmerçar en què «las leyes y costumbres de Castilla se establezcan y arraiguen mejor». Governadors militars, capitans generals, corregidors, alcaldes i jutges, molts jutges, hi arribaren de terres castellanes per tal de dominar el país, fins al punt que el prevere borbònic Isidre Planes va anotar en el seu dietari que «goviernan expóticamente los castellanos y harán trastornar todo lo político para acabar esta ciudad y reyno». Igualment, els notaris i els advocats van ser purgats i vigilats de prop, de manera que només van poder continuar exercint el seu ofici «los buenos vasallos del rey», sempre que ho feren, a més a més, «en lengua castellana» i previ jurament «de arreglarse en los derechos a las leyes de Castilla». Així, encara en 1723 l’administració reial feu una «visita» a tots els notaris del regne, població per població, per tal de comprovar que ningú continuara fent documents davant de notari seguint les antigues normes forals que els valencians havien modelat i emprat durant segles.
No debades, els mateixos valencians van reclamar de manera insistent a Felip V el retorn de les lleis civils valencianes: en 1707, 1710, 1712, 1716, 1719, 1721, 1731, 1734 i 1739. I encara van fer una darrera temptativa amb el seu fill Carles III, en 1760, quan ja havia passat mig segle de l’abolició foral: «el rey quiso que en lo civil se guardasen las leyes municipales de los Reinos de Aragón, Cataluña, y Mallorca, no alcanzándose la razón por la que esta providencia no ha de extenderse al Reino de Valencia, que también tenía sus propias leyes». Tot va ser sense profit i, de fet, el resultat va ser el d’una clara castellanització de les elits del territori i la marginació política, social i també lingüística de tot allò vinculat a la valencianitat històrica. Com constatava un escolapi català de finals del segle XVIII «en Valencia, aunque entre la plebe suena su vulgar lengua, la gente culta y distinguida apenas usa otro idioma que el castellano», una observació que confirmava per complet el prelat valencià Ascensi Sales, que en accedir al bisbat de Barcelona copsà de manera meridiana el contrast amb el cas català: «El desamor a la lengua del país es mayor en Valencia que aquí, pues muchos padres no permiten que sus hijos, aun privadamente, hablen una palabra en valenciano, diciendo que eso es cosa de labradores o rústicos. Dentro de pocos años no se sabrán leer las escrituras valencianas de los archivos».
No obstant això, evidentment no totes, però una part de les elits sempre mantingué l’antiga memòria foral de les institucions i l’autogovern propis, especialment dins dels corrents ideològics més tradicionalistes. Així, per exemple, en encetar-se el debat per a crear un nou Estat liberal en les Corts de Cadis de 1810 el jurista Francesc Xavier Borrull advocà novament per recuperar els furs dels valencians, atés que estaven «acomodados a sus particulares circunstancias», puix que no debades les diferències en el «clima, situación, qualidad del terreno, necesidades, modo de vivir, inclinaciones y costumbres» obligava a variar les lleis de cada territori. No només això, sinó que el prevere Bartomeu Ribelles plantejà fins i tot aquella recuperació foral per al conjunt d’Espanya, ja que d’eixa manera es podria «mejorar la legislación, desterrar abusos, administrar sin dilapidaciones las rentas de la provincia y del Estado y sostener un exército respetable y una marina poderosa», amb un corol·lari evident: «renacería la felicidad de los valencianos y aún de todos los españoles».
Així les coses, les primeres defenses de la descentralització al llarg del segle XIX no es van fer només des de posicions progressistes, sinó també des de les més conservadores. D’un costat, el 1855 l’escriptor i seguidor del Partit Demòcrata Josep Maria Bonilla afirmava que «en España, més que’en ninguna nasió del món, cada provínsia és tan diferent en tot, com en traches y costums, que cada una pareix una nacsió, y si no, achunten vostés en Madrit un llauraor valencià, un atre aragonés y un atre català, un atre andalús, un atre gallego y que diguen els ministres absulututs y els gabulistes constitusioneros si no encontren una gran diferència», alhora que l’historiador progressista Vicent Boix anunciava la lluita per l’organització territorial del poder que caracteritzaria la història espanyola contemporània: «Desde que Madrid lo absorbe todo, desde que allí se nos cree poco menos que salvajes, desde que la riqueza de España constituye el monopolio de una docena de especuladores y desde que el despotismo de la centralización, como toda tiranía, encuentra resistencias por todas partes[...]se ha entablado una lucha somera entre las provincias y la metrópoli[...]que será larga y sostenida, mientras el gobierno no respete más el carácter, las costumbres, la tradición y la historia de los pueblos que vinieron a engrandecer la Corona de Castilla».
Així mateix, d’un altre costat, també els carlistes neocatòlics i reaccionaris alçaven la veu en defensa dels interessos valencians. En aquella mateixa dècada de 1850, per exemple, Antoni Aparisi i Guijarro i Miquel Vicente clamaven per les impossibilitats ministerials a la fundació d’un banc propi, amb diners i interessos valencians: «Solo en un país donde la centralización administrativa se haya absurdamente exagerada pudiera acontecer que el gobierno presentase obstáculos a la egecucion de útiles proyectos que nada cuestan al Estado. Solo en un país donde todo ande trastornado pudiera acontecer que se impusiesen contribuciones a una provincia considerándola de primera clase, al propio tiempo que se le negaran los medios de acrecentar su prosperidad. Somos valencianos, amamos a nuestro país, ¿cómo fuera posible que no alentásemos a los que por su bien se interesan?». Igualment, en estiu de 1872, a l’inici de la Tercera Guerra Carlina, el pretendent Carles VII, tot i que fora només de manera simbòlica, proclamà la restauració de les lleis històriques dels pobles de la Corona d’Aragó: «Catalanes, aragoneses, valencianos, yo os devuelvo vuestros fueros, porque soy el mantenedor de todas las justicias y para hacerlo, como los años no transcurren en vano, os llamaré y de común acuerdo podremos adaptarlos a las exigencias de nuestros tiempos».
«De fet, també els primers moviments del valencianisme polític organitzat entorn de l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, tot i comptar amb republicans de base, van estar dirigits per líders conservadors».
No és estrany, doncs, que en la primera gran empresa de la Renaixença valenciana, la fundació el 1878 de l’associació cultural Lo Rat Penat, al costat de republicans federalistes com Constantí Llombart i progressistes com Jacint Labaila hi haguera també de manera preeminent moderats com Ciril Amorós i conservadors monàrquics com Teodor Llorente o el baró d’Alcalalí Josep Maria Ruiz de Lihory. De fet, també els primers moviments del valencianisme polític organitzat entorn de l’Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, tot i comptar amb republicans de base, van estar dirigits per líders conservadors, com els catolicistes Faustí Barberà i Rafel Criado o l’integrista Josep Maria Settier. Igualment, el primer Aplec del Puig, de 1915 es va fer per iniciativa del periodista i polític carlí Joan Pérez Lucia i entre els promotors de la Declaració Valencianista de 1918 destacaven noms provinents de sectors catòlics i dretans, com ara Ignasi Villalonga, Maximilià Thous, Eduard Martínez Sabater o Salvador Ferrandis. Consegüentment, també durant la Segona República hi hagué nombrosos partits valencianistes de dreta, com la Unió Valencianista Regional, Acció Nacionalista Valenciana, l’Agrupació Valencianista de Dreta o la Dreta Regional Valenciana, una barreja de tradicionalistes i socialcristians, com Manuel Simó i Lluís Lúcia, que esdevingué partit de masses i col·laborà activament en les campanyes frustrades per un Estatut d’autonomia valencià.
Tanmateix, la Guerra Civil i la dictadura posterior arrasaren amb tot allò i els valencianistes de dretes es reubicaren en els engranatges del nou règim franquista. Certament alguns resistiren de manera clandestina en les seues postures, com ara en Lo Rat Penat o el Grup Torre, on Joan Fuster va rebre les seues primeres orientacions valencianistes de la mà de Xavier Casp i Miquel Adlert, dos antics membres d’Acció Nacionalista Valenciana. Però si alguna opció hi havia de recuperar aquella línia de valencianisme conservador dins del franquisme, prompte va quedar aniquilada pel mateix règim i superada per les noves formulacions valencianistes, de caràcter esquerrà i pancatalanista, realitzades precisament per Joan Fuster a partir de 1962, amb el seu fundacional Nosaltres, els valencians. Eren modernes, atractives, intel·lectualment brillants i antifranquistes, de manera que les noves bases del valencianisme s’adheriren molt majoritàriament a elles. Ningú no feu cas, per exemple, de la publicació en aquelles mateixes dates d’El tradicionalismo de un republicano, una obra en què Martí Domínguez, antic membre de la Dreta Regional Valenciana, feia una aferrissada defensa de la personalitat històrica dels valencians des de posicions tradicionalistes. Fuster, de fet, se’n lamentaria més tard: «al llibre de Domínguez no se li va prestar l’atenció que mereixia, en part, encara que involuntàriament, per culpa meua».
També ho remarca així l’escriptor Guillermo Colomer, qui acaba de publicarL’últim dels valencians, una novel·la que ficciona què hauria passat si des de la Transició cap ací haguera aparegut entre la dreta valenciana el «bon polític, hàbil i convincent» que el mateix Joan Fuster reclamava per tal de dirigir el poble valencià, a través de polítiques pròpies, «a un destí més digne». Però evidentment no va aparéixer –les societats no es transformen de la nit al matí per l’acció d’individualitats excepcionals– i si bé uns sectors minoritaris de la dreta van optar pel valencianisme fusterià de filiació catalanista amb partits com la Unió Democràtica del País Valencià, que va fracassar en les primeres eleccions de 1977, els sectors majoritaris se sumaren a partits d’àmbit estatal, com la Unión de Centro Democrático i Alianza Popular, i feren de l’antifusterianisme un dels ariets que encara no han abandonat. Així, davant l’evident miopia històrica de pretendre que els valencians foren catalans, aquella dreta aprofità per fer de l’anticatalanisme un dels seus arguments estructurals. Si en 1974 Manuel Broseta, un dels líders polítics destacats que acabaria ingressant en la UCD, apostava fermament en Las Provincias per l’ensenyament en valencià i l’enfortiment de «la personalidad propia del País Valenciano», només quatre anys després constatava en el mateix diari que la seua principal preocupació eren unes declaracions fetes per Jordi Pujol sobre el «pancatalanismo» i «els Països Catalans».
A partir d’aleshores, de fet, la dreta valenciana majoritària ha estat invariablement anticatalanista i alhora antivalencianista, ja que no ha fet una altra cosa que potenciar la situació de domini del centralisme, divisió provincial i preeminència del castellà que du a l’erosió progressiva dels elements nuclears que sostenen la valencianitat històrica i la projecten cap al futur. I durant molts anys, especialment els de l’hegemonia del Partit Popular, va poder actuar així davall el camuflatge de la defensa de les essències valencianes, però eixe temps sembla que ha acabat. No debades, en el nou ecosistema de partits de la dreta format durant els darrers anys ni Ciudadanos ni VOX tenen cap interés ja a mostrar-se com a protectors dels interessos particulars de la col·lectivitat valenciana, sinó que aposten sense embuts per la culminació d’aquella Espanya castellana uniforme que entronca amb l’esperit del comte-duc d’Olivares i Felip V de Borbó. Són els únics dos partits, així, que han votat en contra de la proposició no de llei aprovada recentment en les Corts Valencianes per tal de recuperar la competència legislativa en dret civil perduda en la guerra de Successió, a través d’una lleu modificació constitucional en el moment que la Carta Magna espanyola haja de ser reformada.
«Ni Ciudadanos ni VOX tenen cap interés ja a mostrar-se com a protectors dels interessos particulars de la col·lectivitat valenciana, sinó que aposten sense embuts per la culminació d’aquella Espanya castellana uniforme que entronca amb l’esperit del comte-duc d’Olivares i Felip V de Borbó».
La decisió no pot ser més significativa: més de la mitat de la dreta valenciana confirma en 2019 que se suma amb entusiasme al procés decidit de castellanització que es va iniciar en 1707. Però i l’altra mitat? El Partit Popular, per contra, ha donat ple suport a la proposició no de llei favorable a la reforma constitucional. És, de fet, un dels pocs elements en què troba consensos de defensa de la valencianitat amb els partits de l’esquerra, amb l’enorme valor que això té per al cas valencià. No debades, entre 2004 i 2015 el mateix Partit Popular va ser el principal impulsor de la recuperació del dret civil propi –en part com a herència d’aquella llarga tradició foralista que sempre havia estat present entre els conservadors– i ara ha obrat en conseqüència. Però al mateix temps no té problemes a l’hora de posar totes les dificultats possibles a qualsevol intent d’avanç de la valencianitat i el valencià, per exemple, acceptant submisament els plantejaments recentralitzadors formulats pel seu partit des de Madrid, coquetejant de nou amb el secessionisme lingüístic, rebutjant tota mena de requisits lingüístics i atacant l’ensenyament en valencià, els diaris en valencià, la radiotelevisió pública en valencià o les subvencions a l’ús del valencià.
Valencians o castellans? La dreta valenciana ha d’escollir: el vestit de camuflatge ja no servix. Una part, la de Ciudadanos i VOX, ha triat clarament. L’altra, la del Partit Popular, pareix que encara dubta. Si finalment opta per la castellanitat per complet, segons sembla, pot no tornar a recuperar mai la posició hegemònica que un dia tingué, com encara la manté, per exemple, el Partit Popular de Galícia amb posicions més properes al centrisme i el galleguisme. De fet, una nova posició de castellanisme sense embuts de la dreta valenciana podria donar pas a un període de domini d’aquells partits que es mostren proclius a la defensa de la valencianitat i els interessos col·lectius valencians. Les xifres electorals són ajustades, però cap ací semblen voler avançar certs dirigents del PSPV, amb «La via valenciana» com a lema, i del BLOC, amb una possible i propera refundació. Igualment, també hi pot deixar espai, a llarg termini, per a projectes de centredreta valencianista com Demòcrates Valencians, encara a les beceroles i amb moltes vacil·lacions. Valencians o castellans? Què contesta la dreta? Què contesta la història?