Victimisme per a dummies

El llibre 'The Rise of Victimhood Culture', de Bradley Campbell i Jason Manning, exposa que dins dels Estats Units està creixent una nova cultura que situa la víctima al capdamunt de la jerarquia moral. He volgut estudiar fins a quin punt podem observar aquest canvi cultural en la societat catalana i què ens diu tot plegat del moment actual.

Una de les peculiaritats de la vaga universitària, convocada com a protesta contra la sentència del Procés, no és que alguns grups d’estudiants es fessin forts a l’interior o als accessos de les facultats, sinó que reclamessin davant del rectorat un tancament, diguem-ne, “patronal”. Totes les classes lectives s’havien de suspendre per rescabalar-los del greuge sofert. Vaig pensar immediatament en el llibre de Campbell i Manning.

 

Per situar la cultura de la víctima —que també es podria traduir com a cultura del victimisme— en unes coordenades concretes, robaré la definició que el filòsof i escriptor Abel Cutillas utilitza al seu assaig, Desànim de lucre, sobre la cultura de l’època que vivim. Segons Cutillas, després de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial el món intel·lectual es reclou i deixa de produir idees fortes, per por que tornin a provocar un horror similar. 

Francis Fukuyama no la va encertar gaire. | STEPHANE GRANGIER

La postguerra és una època molt concreta, en la qual encara vivim, que repeteix els esquemes d’allò que Nietszche va anomenar ‘la moral del ressentiment’, en què el dèbil és qui dicta els valors que s’han de defensar: la compassió, la humilitat, la resignació, etcètera.

«Després de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial el món intel·lectual es reclou i deixa de produir idees fortes, per por que tornin a provocar un horror similar».

La tesi de Cutillas és com posar un mirall davant de la hipòtesi del final de la història que vaticinava el politòleg Francis Fukuyama a principis dels noranta. Després de la caiguda de la URSS, Fukuyama calculava que la història, entesa com la disputa entre diferents sistemes de creences i de valors, s’havia acabat. El sistema capitalista occidental s’havia imposat i només havíem de seure a mirar com a poc a poc tots els països s’anirien democratitzant a mesura que adoptessin els valors capitalistes.

 

Cutillas diu el mateix però a la inversa. La història, aturada des de 1945, està tornant a engegar justament perquè el sistema de creences occidental torna a enfrontar-se a un enemic prou fort per derrotar-lo. Quan la postguerra finalitza, torna la guerra.

La "nova" víctima

A The Rise of Victimhood Culture, els sociòlegs Manning i Campbell descriuen un xoc entre dues cultures morals que lluiten per imposar-se. La cultura de la dignitat és la que ha dominat la segona part del segle vint i el que portem de vint-i-u, en què els drets humans es consideren inherents a l’ésser humà i la tolerància és la virtut més important.

 

La novetat és la cultura de la víctima, que es caracteritza per no tolerar cap forma d’ofensa verbal. Es parteix de la premissa que les paraules —el que es diu, a més del que es fa— formen part de la violència estructural i que, per tant, deixar passar els insults és una manera d’ampliar el grau d’opressió que pateixen les persones agreujades.

 

Quan li plantejo aquesta tesi a la periodista Marta Roqueta em ve a dir que en tot cas es tractaria d’un victimisme dels privilegiats, que es prenen la pèrdua dels privilegis com una pèrdua de drets. No és casual que quan pensem en víctimes, em comenta, imaginem dones o persones racialitzades. És un error de partida.

La doctora Begoña Román. | Bisbat de Lleida.

Com que el llibre situa l’epicentre d’aquesta nova cultura als campus nord-americans, em desplaço a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, al Raval, per entrevistar la doctora en filosofia Begoña Román, professora d’ètica i de filosofia. El primer que fa és distingir la vida dels campus nord-americans, que conformen un ecosistema singular, de la vida universitària europea.

 

No obstant això, la professora Román sí que veu canvis en la figura de la víctima. El reconeixement i l’admiració que desperta en l'àmbit social respon a diferents causes. Una d’elles és que la ferida —vulnerabilitat en llatí— ha passat a ocupar l’espai públic. En aquest punt Roqueta fa un incís: en la seva opinió, un dels problemes que tenim és que hem creat una societat que només veu com a legítima la vulnerabilitat dels homes.

«La víctima empoderada, capaç de superar el victimisme i de liderar una reivindicació d’estructures per a ella i per a totes les altres víctimes, és objecte d’admiració i no tan sols de compassió».

La violència nihilista d’Estat Islàmic o dels joves occidentals que disparen indiscriminadament contra els ocupants d’escoles i d’edificis religiosos prové també d’una ferida. Per això, em diu Román, la víctima empoderada, capaç de superar el victimisme i de liderar una reivindicació d’estructures per a ella i per a totes les altres víctimes, és objecte d’admiració i no tan sols de compassió. Tal com relata Roqueta, darrere de la idea de víctima sempre hi ha hagut dues maneres de lidiar amb aquesta condició: una és la nihilista i l’altra és la propositiva.

Posi una víctima al seu míting

Robert Manrique és una d’aquestes víctimes que ha fet servir la seva condició per millorar les estructures de suport a la víctima. El 19 juny de 1987 treballava de carnisser a l’Hipercor quan va esclatar una bomba col·locada per ETA. Va patir greus cremades i afectacions hepàtiques. Des d’aleshores, ha dedicat la seva vida a atendre altres víctimes d’atemptats terroristes. A principis de 2018, juntament amb un equip de professionals encapçalat per la psicòloga Sara Bosch, van fundar la Unitat d’Atenció i Valoració per a Afectats pel Terrorisme (UAVAT), per assistir les víctimes dels atemptats del 17 d’agost de 2017, a Barcelona i Cambrils.

 

La seva experiència ensenya que la utilització de la víctima ve de lluny. Moltes persones viuen del nostre dolor, em deixa anar de bon principi. És una frase que li repeteixen moltes víctimes, cansades que les relacionin amb determinades sigles de partits o amb unes ideologies concretes.

 

Ell situa el punt d’inici l’any 1998, amb unes declaracions de l’aleshores president espanyol José Maria Aznar en què, davant d’una treva d’ETA, va dir que serien generosos amb aquells que abandonessin la violència. La Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT) va demanar explicacions al departament de Presidència. En aquell moment, assegura Manrique, el govern del PP i la FAES —fundació que avui presideix el mateix Aznar—, van entendre que les víctimes no eren tan dòcils com es pensaven.

Robert Manrique atèn la premsa. | CatalunyaDiari

Delegat de la secció catalana de la que ell anomena la “vella” AVT entre 1989 i 2002, a Manrique el van expulsar per acusar la junta directiva d’infiltrar una ideologia molt concreta a l’associació. Francisco José Alcaraz, qui en seria el president poc més tard, és avui senador i diputat per Andalusia del partit d’ultradreta Vox. Durant la presidència d’Alcaraz, el període 2004-2008, l’AVT va organitzar diverses manifestacions en contra del govern presidit aleshores per José Luís Rodríguez Zapatero.

 

Manrique posa molta cura en no parlar de “les” víctimes. Quan llegim “les víctimes es manifesten contra tal polític” en poden ser unes quantes, o un sector, però és impossible parlar de “les” víctimes. Per això tantíssimes víctimes estan fora del moviment associatiu, comenta, perquè hi ha una utilització del dolor de les víctimes. Una cosa és ser víctima, una altra és viure de ser víctima i per últim, i això ja és vomitiu, és que sense ser-ho visquis del dolor dels altres. Amb Franco es deia “ponga un pobre en su mesa”, conclou Manrique, ara es podria dir “posi una víctima al seu míting”.

La usurpació de la víctima

Per una banda, tenim una víctima que fa de la seva condició una palanca per exigir canvis en profit de totes les altres. Abans la víctima desapareixia perquè no podia fer un relat de la seva ferida, ara en canvi el seu passat s’explica per evitar que es repeteixi. La vulnerabilitat, un domini abans vedat al nihilisme masculí a parer de Roqueta, ha passat a formar part de la vida quotidiana. Les cures, i amb elles les violències estructurals i simbòliques, esdevenen un concepte central de tota mena de discursos intel·lectuals i polítics.

 

Per l’altra banda, tenim allò que la professora Román anomena la usurpació de la víctima. Com que la nova figura de la víctima gaudeix d’un prestigi —merescut—, guanya popularitat. Algunes persones troben la gràcia en el fet de ser víctima, és la via que tenen per fer-se estimar. El súmmum de la crueltat, rebla Román, és usurpar-li a la víctima la seva condició i fer-la servir per treure’n rèdit.

 

El victimisme cruel, tal com el bateja Román, és un simulacre en què es busca la ferida per alimentar un ressentiment que dona beneficis a qui el promou. Igual que passa amb la instrumentalització de conceptes com el feixisme o la democràcia, el valor de la víctima es desactiva. Sense la resiliència ni el relat sobre el seu passat que li permet superar-lo, de la víctima només en queda la closca.

«Román ho defineix així: les formes de violència cada cop són més sibil·lines».

Manning i Campbell ho expliquen amb uns paràmetres diferents. L’eclosió de la cultura de la víctima es deu a una estructura social en què hi ha prou igualtat perquè les queixes per desigualtat prenguin importància. És a dir, una moral que condemna la desigualtat és més probable que creixi precisament en un entorn en què ja existeix un grau relativament alt d’igualtat. És comprensible que les universitats dels Estats Units compleixin aquests requisits.

 

Considerant que els estudiants de les universitats més prestigioses acostumen a procedir de llars amb rendes i riquesa elevades, una de les contradiccions que enuncien els autors és que sovint els greuges que reben més atenció de l’opinió pública són protagonitzats per persones d’extracció social alta, mentre que els greuges de les classes inferiors passen més desapercebuts perquè no aconsegueixen captar l’atenció de ningú.

 

Segons Manning i Campbell, l’entorn universitari és l’ecosistema ideal pel cultiu de la cultura de la víctima, atès que combina la diversitat ètnica i racial amb l'homogeneïtat ideològica i social. A més, el personal administratiu de les universitats ha crescut de forma considerable les últimes dècades, cosa que ha contribuït a la sobreprotecció dels estudiants que, al seu torn, és un dels factors que expliquen la cultura de la víctima. La confiança en un tercer perquè resolgui els teus problemes és un error que els catalans coneixem prou bé.

Victimisme de trinxera

A The Rise of Victimhood Culture trobem les raons que expliquen per què la cultura de la víctima ha sobrepassat l’àmbit universitari. Tot canvi cultural genera reticències per part d’aquells que defensen la cultura vigent, i l’equiparació del greuge més petit amb la violència física, típica de la cultura de la víctima, és una font de polèmiques i controvèrsia. La reacció contra la cultura de la víctima, no obstant això, de vegades serveix més per alimentar-la que per combatre-la.

 

Els dos sociòlegs relaten que la lluita contra l’anomenada correcció política pot derivar en un suport a posicions provocadores, basades en el dret a l’ofensa, que engreixen la cultura de la víctima. També han detectat que posicionar els homes blancs al capdavall de la jerarquia moral provoca una reacció defensiva. Moviments com l’Alt-Right —una extrema dreta d’estil ianqui— són la prova que els detractors de la cultura de la víctima també poden imitar-ne els mètodes.

«La reacció contra la cultura de la víctima, no obstant això, de vegades serveix més per alimentar-la que per combatre-la».

A Catalunya, la cultura de la víctima té unes connotacions evidents. Només cal pensar en els presos polítics i en com els partits de tot l’espectre els utilitzen pels seus propòsits. Però els partits polítics no estan sols. Pinçar les emocions més profundes a través del ressentiment victimista s’ha convertit en la tònica habitual de qualsevol que vulgui fer avançar la seva agenda política: partits, activistes, moviments socials, ONGs, lobbies, fundacions, mitjans i tota mena de grups de comunicació. És una feina compartida.

El llibre 'The rise of victimhood culture' | CatalunyaDiari Extra

Si el posem amb relació al conflicte que s’intueix darrere de la boira espessa que oculta la realitat geopolítica, el resultat és que el victimisme acaba sent una arma. L’economista Branko Milanovic al seu últim llibre, Capitalism, Alone, diferencia entre el capitalisme liberal meritocràtic representat pels Estats Units i el capitalisme polític que tindria la Xina com a gran referent. La democràcia ja no es pot donar per descomptada. El mite que la industrialització d’un país havia de conduir forçosament a una ampliació en les llibertats civils i polítiques s’ha esvaït.

 

D’acord amb Milanovic, la guerra que ve tindrà a veure amb conquerir les ments i els cors dels països dits en vies de desenvolupament, per convènce’ls d’adoptar un dels dos sistemes capitalistes, el xinès o l’americà. Els valors representats per cadascun dels bàndols són cada cop més díficils de distingir, cosa que significa que el conflicte es produirà, en grans dosis, en terrenys econòmics, tecnològics i culturals —tenint en compte que la Guerra Freda ja es va disputar a bastament en el camp intel·lectual.

Branko Milanovic, una mica mosca. | Extra

L’acumulació cada cop més gran de riquesa i la desigualtat creixent són dos dels defectes més grans del sistema liderat pels EUA. Afecten, a més, a la percepció de la democràcia entre els seus ciutadans, decantada a favor dels interessos dels més rics, o almenys així ho entenen part de les classes mitjanes. Heus aquí els populismes de tota espècie, especialitzats en el negoci del ressentiment.

 

Dit d’altra manera, el victimisme, per molt que l’utilitzin totes les nacions del món, enlloc té la dimensió disruptiva que té en les societats occidentals.

 

La cultura de la víctima té dos vessants. En primer lloc, és un signe dels canvis que hi ha dins de les societats occidentals, on subjectes fins ara subalterns reclamen el dret a posar sobre la taula les seves ferides per restaurar-les. En segon lloc, és el símptoma de la descomposició del poder dels Estats Units i dels seus satèl·lits, que preparen una lluita contra un enemic que no s’ha de preocupar pels greuges que infligeix.

«Les seves societats potser llavors es preguntin fins a quin punt explotar la feblesa enforteix el seu vincle comunitari i les ajuda a enfrontar els problemes».

A mesura que el conflicte s’aproximi, és possible que la cultura de la víctima esdevingui, malgrat la seva puixança, l'última fase de la Postguerra. En moments de dificultat és quan sorgeixen les preguntes crucials i podria ser que l’enaltiment dels valors febles dins d’Occident es comenci a percebre com una falla, com un forat de seguretat per on entren i es propaguen les idees dels seus enemics. Les seves societats potser llavors es preguntin fins a quin punt explotar la feblesa enforteix el seu vincle comunitari i les ajuda a enfrontar els problemes.

 

Al cap i a la fi, aquest cop no és una competició entre dos sistemes diferents sinó entre dues versions del mateix sistema. Ara que no hi ha cap certesa que la democràcia s’escampi automàticament, ningú pot assegurar que el capitalisme polític xinès no sigui la versió guanyadora que s’instal·li per defecte als països que volen pintar alguna cosa en el concert internacional —una advertència que els catalans hauríem de memoritzar.

 

SEGUEIX NAVEGANT