Durant dècades, la jubilació ha estat una etapa esperada, recolzada per un sistema que oferia una certa garantia econòmica després d'anys de feina. Tanmateix, els senyals d'esgotament d'aquest model comencen a fer-se més visibles, i alguns experts ho expressen sense embuts.
L'economista Santiago Niño Becerra, conegut per les seves anàlisis directes i sense filtres, ha tornat a posar el focus sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions. En una recent entrevista concedida al mitjà Noticias Trabajo, va llançar un missatge que no deixa espai per a interpretacions suaus. Les seves paraules dibuixen un escenari que contrasta amb l'optimisme polític habitual.
Becerra considera que el sistema de pensions no és capaç de respondre a la nova realitat social, econòmica i tecnològica. “Ja no funciona perquè les condicions que el van fer possible han desaparegut”, sosté. Segons explica, el disseny actual es basa en paràmetres que formaven part d'una societat que ja no existeix: feina estable, sous creixents i jubilació seguida de pocs anys de vida.
Avui, aquest equilibri s'ha trencat. L'esperança de vida és molt més alta, la feina és inestable i els salaris amb prou feines permeten cobrir les despeses bàsiques. Aquests factors, sumats a una baixa natalitat i a l'envelliment de la població, deixen al descobert una estructura que acumula més despeses que ingressos.
La proporció de treballadors per cada jubilat, que en altres temps garantia el funcionament del sistema, s'ha reduït de manera alarmant. Les previsions apunten que el 2050 hi haurà poc més d'un cotitzant per cada pensió. Becerra assenyala que aquesta situació fa inviable qualsevol sostenibilitat financera, per molt que s'insisteixi en reformes o ajustos parcials.
Més enllà dels números, l'economista destaca un fenomen que afegeix pressió al sistema: moltes pensions s'han convertit en el suport principal de llars senceres. En una de cada tres llars on hi ha un pensionista, part d'aquest ingrés es destina a ajudar altres membres de la família. Això converteix la pensió en un recurs col·lectiu i no només individual.
Niño Becerra i el futur de les pensions
Davant d'aquesta realitat, Becerra critica amb duresa el discurs oficial que insisteix que les pensions estan garantides. Al seu parer, s'està evitant deliberadament el debat real: d'on sortiran els diners en les pròximes dècades. Augmentar impostos, reduir altres partides socials o recórrer al deute són, segons ell, camins limitats o insostenibles a mitjà termini.
L'economista planteja que el model actual ha entrat en una fase terminal. No descarta que d'aquí a uns anys, com ja passa en altres països europeus, l'edat de jubilació es retardi fins als 70 anys. També esmenta que comencen a sorgir propostes que podrien substituir les pensions tradicionals, com la renda bàsica, tot i que matisa que no compleixen la mateixa funció ni ofereixen les mateixes garanties.
En el cas dels joves, la seva anàlisi és encara més contundent. Adverteix que no han de comptar amb una pensió pública com la que avui reben els seus avis o pares. El sistema, afirma, està en ple procés de transformació, i com més aviat s'assumeixi aquesta veritat incòmoda, més possibilitats hi haurà de construir alternatives realistes.
El missatge de Niño Becerra, més que una predicció, sona a diagnòstic. I obliga a una reflexió col·lectiva sobre el futur d'un dret que semblava intocable.