L’estrès és una de les respostes que l’organisme emet per adaptar-se als canvis constants que l’ambient presenta. Vivim en un context de fluctuació i moviment gairebé permanent en què l’evolució es produeix a passos de gegant.
Aquesta evolució es tradueix a canvis i aquests a adaptació, però quan les situacions estressants superen la capacitat que tenen els individus per gestionar-les poden aparèixer problemes importants. A continuació explicarem què és l’estrès, quins són els seus components i quins símptomes causa a nivell psicològic i orgànic. A més a més, parlarem de les fases de la resposta d’estrès i dels dos tipus que existeixen: l’eustrès i el distrès.
Què és l’estrès?
Si bé existeix una gran varietat de teories que expliquen què és l’estrès i fan hipòtesis sobre les seves causes i les seves funcions, una de les més reconegudes i utilitzades entre els professionals de la salut mental és la teoria que va publicar Hans Selye l’any 1936.
Per Selye, l’estrès és una resposta natural i adaptativa que elabora l’organisme quan se li presenten peticions ambientals que ha de superar. L’estrès en gran manera resulta beneficiós per a l’activació fisiològica, però quan s’activa de manera molt freqüent, prolongada i intensa es converteix en una cosa negativa.
Una situació es converteix en estressant quan no es pot predir la seva aparició i és incontrolable. En aquest procés interfereix la quantitat de suport social i el moment de vida en què es troba l’individu. Així, quant menys suport social, més difícil serà gestionar la situació.
Quan una persona interpreta com estressant una situació (és a dir, identifica un estressor) s’activa una resposta inespecífica consistent a l’augment d’activitat del sistema nerviós autònom i del sistema hipotàlem-hipòfisi-suprarenal. Si aquesta activació persisteix de manera prolongada en el temps, es produeix allò que Selye va nomenar ‘Síndrome General d’Adaptació’ (SGA).
L’activació fisiològica té com a objectiu retornar l'homeòstasi o equilibri que l’organisme ha perdut a causa de l’estímul estressant. D’aquesta manera, les reaccions que emet l’organisme serveixen per afrontar i minimitzar els efectes negatius que aquest estímul estressant pot tenir sobre l’individu.
Tipus d’estrès: l’eustrès i el distrès
Com s’ha comentat anteriorment, romandre i funcionar amb un grau mitjà d’estrès potencia la productivitat de l’individu. Així, els nivells moderats d’estrès repercuteixen de manera positiva al rendiment de les persones pel qual es pot dir que resulta beneficiós.
Múltiples factors poden portar que l’estrès es mantingui, com per exemple el fet de viure esdeveniments traumàtics que derivin a estrès posttraumàtic o ritmes de treball molt elevats que donen peu a patir estrès laboral.
El problema sorgeix quan aquests nivells d’estrès són molt elevats i permanents. En aquests casos el rendiment cau en picat i l’organisme no pot gestionar de manera adequada les situacions. En funció del grau d’estrès que l’organisme toleri, s’han de diferenciar dos tipus bàsics d’estrès.
L’eustrès o estrès ‘bo’
El terme ‘eurstrès’ es fa servir per fer referència a l’estrès que possibilita que la persona es mantingui amb un grau de tensió i activació òptimes perquè l’organisme estigui alerta i pugui reaccionar a les peticions de l’ambient. Influeix de manera positiva al rendiment i és necessari per a cada dia.
El distrès o estrès ‘dolent’
D’altra banda robem el ‘distrès’, que consisteix al manteniment d’uns nivells d’estrès molt elevats durant períodes prolongats. En aquest cas, l’organisme adopta una actitud de gestió constant davant dels estressors, el qual es tradueix a un increment de cortisol i per consegüent una acceleració de l’envelliment i de la mort neuronal, entre altres aspectes perjudicials.
La Síndrome General d’Adaptació de Selye
La Síndrome General d’Adaptació (SGA) és sinònim d’estrès prolongat i s’assembla a allò que succeeix quan la persona s’enfronta a una situació estressant a la qual intenta adaptar-se, sigui barallant-se o fugint: la reacció de lluita o fugida, un mecanisme fisiològic molt antic que va afavorir la supervivència de la nostra espècie.
Perquè aquesta adaptació es produeixi l’organisme travessa diferents fases que porten amb si mateix diferents implicacions psicològiques i orgàniques.
1. Reacció d’alarma: el primer impacte
En aquest moment l’organisme acaba de predir i detectat l’estressor i reacciona en dues fases. En un primer moment, immediatament a la detecció de l’estímul estressant, es produeix la fase de xoc. En aquesta fase la persona queda immòbil, paralitzada i és incapaç de reaccionar.
Pocs segons o minuts després es produeix el contraxoc: de sobte, tot l’organisme s’activa. Es produeix una activació de l’amígdala que alhora estimula el sistema cortical gràcies a la secreció de noradrenalina, un neurotransmissor implicat a l’activitat fisiològica en general.
Gràcies a aquesta activació tant de l’escorça suprarenal com del neocòrtex, el nivell de consciència s’incrementa i la lectura del context és molt més detallada. Així, l’individu es prepara per lluitar o fugir.
2. Etapa de resistència
A la fase de resistència les reaccions fisiològiques de l’etapa de contraxoc es mantenen; així, l’organisme està totalment alertat per fer front a l’estressor i assegurar la seva supervivència. Aquesta fase es pot mantenir durant llargs períodes de temps o fins que l’estressor desaparegui.
En cas que l’estressor no desaparegui, l’activació fisiològica pot mantenir-se i generar l’anomenat estrès crònic, que produeix conseqüències molt negatives al metabolisme de l’organisme.
3. Fase d’esgotament
Si l’estímul estressant roman o reapareix de forma molt freqüent, l’organisme, que ja no aguanta més l’estat d’alerta i activació, passa a col·lapsar i a no poder generar ni produir respostes adaptatives. Això pot provocar la mort en cas d’algunes espècies d’animals, o repercutir molt negativament en el cas de les persones.
Quan s’arriba a aquesta etapa els símptomes d’alarma es redueixen, ja que la persona no pot fer front a la situació ni al nivell físic ni psicològic, pel qual es produeix una espècie de rendició davant l’estímul estressant. Allò ideal és que l’organisme pugui resistir i adaptar-se a la situació a la fase de resistència.
Símptomes i repercussions de l’estrès a l’organisme
A nivell simptomàtic els senyals més comuns que es produeixen entre les persones davant d’una situació d’estrès aguda són les següents: de ben entrada, es dona un augment de la freqüència cardíaca i de la pressió arterial, així com la dilatació de les pupil·les, augment de la suor a les extremitats i el front, i signes facials en estat de xoc.
A mesura que va produint-se el salt d’etapes esmentat anteriorment els símptomes van evolucionant, així a la fase de resistència davant l’estressor, són comunes la desaparició dels símptomes, ja que l’organisme es troba plenament preparat i focalitzat a solucionar el problema.
Si l’estressor roman i s’arriba a la fase d’esgotament, els símptomes són més marcats i perjudicials per a la nostra salut. D’aquesta manera és comú sentir ansietat o depressió i abatiment, així com símptomes associats a la segregació de cortisol per part de l’organisme.
Aquests símptomes es relacionen amb problemes digestius, malalties cardíaques o dificultats a l’hora d’agafar el son i també en el seu manteniment, així com l’augment de pes i disminució en el desig i qualitat de la vida sexual.
Estructures cerebrals implicades a la reacció d’estrès
Durant la resposta estressant, a l’organisme es troben activades múltiples estructures cerebrals de manera paral·lela. Aquestes àrees es poden agrupar a l’eix neural, l’eix neuroendocrí i l’eix endocrí. Cadascun activats de manera seqüencial.
D’aquesta manera, en un primer moment, l’eix neural produeix una descàrrega del sistema nerviós simpàtic acompanyada de noradrenalina, així com un increment del to muscular, pics de cortisol i una paralització del cos. Si l’estímul estressant desapareix, l’organisme reprèn la seva homeòstasi natural sense cap mena de conseqüències.
Quan l’estressor roman en el context s’activa l’eix neuroendocrí, l’estructura que participa en la resposta davant de l’esdeveniment estressant. L’organisme s’encarrega d’alliberar adrenalina i noradrenalina gràcies a l’estimulació del sistema límbic. La resposta que genera és més prolongada en el temps que la de l'eix neural.
Com a últim eix d’activació a la seqüència queda l’eix endocrí, que té una naturalesa purament hormonal i només s’activarà quan l’estressor romangui de forma contínua en el temps. En aquest moment s’activa el sistema hipotàlem-hipòfisi-suprarenal; amb l’activació d’aquest eix s’estimulen els nuclis paraventriculars encarregats de segregar l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH).
L’hormona alliberadora de corticotropina actua com activadora de l’adenohipòfisi, l’estructura encarregada de sintetitzar l’adrenocorticotròpic (ACTH) que alhora augmentarà els nivells de cortisol en sang.
(*) Aquesta notícia s'ha traduït originalment del castellà de la pàgina 'EspañaDiario.tips'