Tot just quan comença el mes de desembre, i obrim qualsevol de les plataformes de cinema i sèries sota demanda, ens trobem amb anuncis de pel·lícules en les quals destaquen els tons verds i vermells, títols que juguen amb les paraules Santa o Reis, i escenaris nadalencs amb famílies unides o mal avingudes i parelles que es retroben.
Però el cinema nadalenc no és tant un gènere com una categoria particular en la qual hi entren clàssics, estrenes «ad hoc» i clàssics moderns de diferents registres; comèdies, aventures o drames (des de Que bonic que és viure a Sol a casa, passant per Love Actually o Die Hard). Tots, quan ens trobem a casa nostra, tenim una pel·lícula preferida de Nadal. Per als espectadors amb ganes d’innovar i afegir nous títols en aquella llista d’imprescindibles, hem demanat a diversos experts que ens recomanin pel·lícules que surten de la fórmula més comercial; més convencionalment reconeguda com a «nadalenca»:
1. El dia de la bèstia (Álex de la Iglesia, 1995)
Recomanada per Sara Valenzuela Monreal, de la Universidad Loyola Andalucía.
La pel·lícula té lloc durant Nadal, però Álex de la Iglesia ja explicava que la gent estava farta de «tant de Bambi i d’esperit nadalenc chorra» i, per aquest motiu, la seva proposta per aquestes dates té acció, humor i aquella estètica a vegades inclús gore que caracteritza al director. El dia de la bèstia és una comèdia negra satírica, castissa i fantàstica que recorre els carrers del Madrid de l’explosió urbanística a les dates nadalenques. Però fins aquí arriben les nadales (si no comptem el disc de grups com Extremoduro o Def con Dos que donen lloc a la seva banda sonora).
Els seus personatges, escrits amb Jorge Guerricaechevarría, són la barreja perfecta entre l’esperpèntic i la quotidianitat. Els tres herois que formen l’equip per salvar el món són el pare Berriatua, un sacerdot basc que es trasllada a Madrid per tal d’evitar l’arribada de l’Anticrist el dia de Nadal i que ha d’acumular males accions per enfrontar-se a ell (interpretat amb innocència i convenciment a parts iguals per Álex Angulo); José María, un heavy de Carabanchel que decideix ajudar-lo (gràcies al qual Santiago Segura es va emportar el Goya a millor Actor Revelació); i un presentador de programes de misteri (Armando de Razza) que serveix d’excusa per reflectir l’època de l’arribada de les televisions privades a Espanya.
Álex de la Iglesia va guanyar un merescudíssim Goya a Millor Director per aquesta pel·lícula, la segona de la seva filmografia, que, a més, va ser un èxit de taquilla, tot i que en un primer moment el seu finançament fos difícil d’aconseguir. De fet, el 2021 es va reestrenar als cinemes d’Espanya amb motiu del seu 25 aniversari. Però, sobretot, aquesta pel·lícula va marcar el retorn del cinema de terror i fantàstic a Espanya i als Hereus de la bèstia (com va anomenar-se el seu documental), grans directors del país admeten estar influïts per aquest llargmetratge, com Jaume Balagueró o Paco Plaza.
2. Spencer (Pablo Larraín, 2021)
Recomanada per Mercedes Ontoria Peña, de la Universidad Nebrija
Nadal com a moment excepcional d’unió familiar i d’harmonia és sovint una llegenda tan enganyosa com el mite de la princesa feliç. Potser per aquesta coincidència, el director xilè Pablo Larraín va decidir rodar un film sobre l'angoixós Nadal de Diana de Gal·les durant un hivern fictici als anys 90. La vida de la princesa s’ha portat al cinema i a la pantalla petita sense descans des de la seva desaparició, però Spencer no indaga entorn dels secrets de Lady Di o la seva figura com a icona. La pel·lícula de Larraín és i no és una antifaula nadalenca.
La princesa ha d’assistir a les festes tradicionals de Nadal al castell de Sandringham. La voluptuositat dels plats i la delicadesa dels vestits de festa li causen vòmits i ansietat a Diana. La dolçor i proximitat humana són tan absents a Nadal dins del castell com la calor a les cambres reials. Aquesta no és la història d’una princesa afortunada, ni d’un esperit nadalenc que porti la bondat universal.
I malgrat tot, com al típic conte, Nadal té un fantasma salvador: el d’una reina del segle XVI, víctima de feminicidi. Hi ha gestos de fraternitat amb el servei que derroquen jerarquies i compensen l’allunyament familiar. Hi ha objectes esparracats i memòries de la infància que rescaten la princesa d’ofegar-se al palau. Per fi, hi ha una lliçó d’amor. No només el d’una mare especial –que es construeix amb jocs, confessions i la tendra espontaneïtat de Diana amb els seus fills–, sinó que també un altre d’inesperat. Un amor alliberador que no compromet, però retorna a la princesa l’impuls per a recuperar el seu veritable nom. Spencer ens porta un Nadal que rescata els vincles sincers i que acaba amb els sentiments protocol·laris.
3. Klaus (Sergio pablos, 2019)
Recomanada per Marta de Miguel Zamora, de la Universitat Rey Juan Carlos
Per a passar una tarda de cinema nadalenc en família recomano dues pel·lícules espanyoles que han estat nominades als premis Oscar.
A la sobretaula, Klaus, una pel·lícula d’animació que recull els típics elements nadalencs. Apareixen les cartes, els jocs, els rens, el trineu, Santa Claus, els ajudants i la bondat com a clixés, però ho fan eliminant tot element màgic o fantasiós que caracteritza les pel·lícules d’aquesta temàtica.
Klaus és una animació amb tints realistes que narra com va començar la llegenda de Santa Claus mitjançant les aventures de Jesper, un carter maldestre i egoista, que durant el seu viatge al cercle polar àrtic aprèn que «un veritable acte de bondat sempre en provoca un altre».
4. Plácido (Luis García Berlanga, 1961)
Recomanada per Marta de Miguel Zamora, de la Universitat Rey Juan Carlos.
I, per a continuar amb la bondat, a mitja tarda el trineu de Santa Claus es transforma en el motocarro de Plácido, un vehicle adornat amb una estrella fugaç del qual ha de pagar la primera lletra. Per liquidar el seu deute, Plácido passa la nit de Nadal treballant. Condueix amunt i avall per al senyor Quintanilla, l’encarregat dels esdeveniments de la campanya d’adopció de pobres per al sopar de la nit de Nadal de les classes privilegiades. De cop i volta, Plácido es converteix en un Santa Claus molt particular amb un motocarro carregat de denúncia social i embolicada en sàtira. Una pel·lícula que donarà molt de joc a les converses del sopar familiar.
5. L’Apartament (Billy Wilder, 1960)
Recomanada per Ana Isabel Cea Navas, de la Universitat de Valladolid.
Billy Wilder va escollir l’època nadalenca per crear una de les seves obres més admirades i reconegudes. És una emotiva història en què el drama i l’humor es fonen, a més de comptar amb un divertit joc de contraposicions: la veritat i la mentida, l’ètica i d'immoralitat, el poder i la submissió, l’amor i la repulsió, la solitud i l’aglomeració, l’èxit i el fracàs.
Un relat magistralment interpretat per Jack Lemmon i Shirley MacLaine als papers de C.C. Baxter i Fran, que descriu la vida d’un empleat d’una asseguradora (Baxter) que, arrossegat pel sistema capitalista, intenta ascendir d’una forma humiliant i indigna: facilitant als seus caps la clau del seu apartament perquè aquests puguin mantenir relacions extraconjugals amb les secretàries de la colossal oficina en la qual treballen, mentre ell roman al carrer a la intempèrie. Però tot canvia quan Baxter es fixa en una de les ascensoristes, Fran, una de les tantes preses d’aquests directius, concretament del senyor J.D. Sheldrake (Fred Mac Murray) qui proporciona l’ascens a Baxter.
L’Apartament és una pel·lícula per gaudir a qualsevol moment de l’any, tot i que és especialment apropada per veure’s a Nadal, atès que és a les dates clau d’aquest període (el dia de Nadal i Cap d’Any) on es produiran els girs de l’acció narrativa i un dels millors finals de la història del cinema.
6. Les aventures del príncep Achmed (Lotte Reininger, 1926)
Recomanada per Valeria Camporesi, de la Universitad Autónoma de Madrid
Nadal és un moment que identifico amb ritmes pausats, temps per a dedicar a les persones a les quals s’estima i a les tasques que la quotidianitat aixafa. I el millor cinema per a acompanyar i deixar-se emportar per aquella sensació ha de ser suggerent, proposar nivells de lectura diferents, desunir a l’espectador de la impacient espera del desenllaç.
Les aventures del príncep Achmed és una pel·lícula d’animació molt singular realitzada (per una dona) amb siluetes retallades. Més enllà de la seva importància històrica, l'assenyalo perquè no tan sols relata una història fascinant basada en Les mil i una nits, sinó que és capaç d’inspirar les emocions del teatre d’ombres.
7. Gloria (John Cassavetes, 1980)
Recomanada per Valeria Camporesi, de la Universidad Autónoma de Madrid
Aparentment, Gloria és una obra d’acció, però la força, la humanitat, i la intensitat de la protagonista, interpretada per la gran Gena Rowlands, trenca amb tots els esquemes, i ens arrossega a un món on les emocions es col·loquen a primera posició.
8. Paterson (Jim Jarmusch, 2016)
Recomanada per Valeria Camporesi, de la Universidad Autónoma de Madrid
Aquí el protagonista és un conductor d’autobús que escriu poesia; la seva manera de ser al món, la delicadesa que la seva petita història retrata, releguen a un segon pla els mínims esdeveniments que arruguen la seva vida. Ens quedem amb els seus gestos, les imatges i les persones que l’acompanyen i l’inspiren.
9. L’Olivera (Icíar Bollaín, 2016)
Recomanada per Javier Lozano Delmar, de la Universidad Loyola Andalucía
Tot i que L’Olivera no parla de Nadal, ni es desenvolupa a un paisatge nevat (de fet té lloc a Castelló, a una zona de l’Espanya més rural) ens parla d’un tema que sí que està present d’una forma o altra als relats nadalencs: la família. I, a més, parla de l’herència, la transferència entre generacions i de la terra. Un tema que també s’ha repetit molt a pel·lícules guardonades els últims anys com Alcarràs (i també Estiu 1993) de Carla Simón o Cinco Lobitos d’Alauda Ruiz de Azúa.
La història està escrita per Paul Laverty, figura rellevant del cinema social i de denúncia i col·laborador habitual d’un altre dels grans: Ken Loach. La pel·lícula és un viatge de descobriment que porta als tres protagonistes a recórrer tota Espanya i part d’Europa fins a arribar a Düsseldorf buscant una olivera. Anna Castillo, que interpreta a l'Alma, aportarà tota l’espontaneïtat, joventut, tendresa i complexitat que només ella aconsegueix traslladar als seus personatges. L’acompanyen durant el viatge Javier Gutiérrez i Pep Ambròs. Els tres, en una aventura d’allò més quixotesca, decideixen sortir corrents a buscar l’olivera preferida de l’avi de l’Alma, que la seva família ha decidit vendre a una empresa alemanya per a liquidar deutes. L’olivera són els ulls i l’ímpetu de l’Alma explicant a la generació dels seus pares que la terra i els avis són les autèntiques arrels de la família. L’olivera és una metàfora de la importància de tenir cura d’allò nostre.
10. Remember the night (Mitchell Leisen, 1940)
Recomanada per Celestino Deleyto Alcalá, de la Universidad de Zaragoza
L’època daurada de Hollywood cada vegada ens queda més lluny. Per a molts joves nascuts al segle XXI, el cinema clàssic dels anys trenta i quaranta del segle XX no és ja ni el cinema dels seus pares, ni tan sols, en la majoria dels casos, el dels seus avis. És un cinema remot i fins i tot estrany, difícil d’apreciar, avorrit.
Darrerament, entre les pel·lícules de Nadal que ens ofereixen les diferents plataformes, és difícil trobar més d’una o dues produccions del període clàssic. Que bonic que és viure (Frank Capra, 1946) continua sent, any rere any, dècada rere dècada, la més coneguda i la més repetida. En molts casos, l’única.
Remember the night potser no seria inclosa dins d’una llista de les millors pel·lícules de Mitchell Leisen i, no obstant això, es tracta d’una de les millors pel·lícules entorn de Nadal i l’esperit nadalenc. A més, és un exemple paradigmàtic del funcionament del cinema de gènere al període clàssic, així com de la combinació de grans talents que va caracteritzar el cinema de Hollywood d’aquelles dècades.
Amb el guió de Preston Sturges (a qui va impulsar a dedicar-se a la direcció perquè va quedar decebut amb els canvis a la història fets per Leisen), i els grans Barbara Stanwyck i Fred MacMurray com a protagonistes, explica la història de Lee Leander, una lladre sense pena ni glòria que viu a Nova York i acaba davant un jutge i un jurat per Nadal. El jove i brillant fiscal John Sargent (MacMurray) té pressa per acabar i marxar per passar les festes amb la seva família a Wabash, Indiana.
Com la majoria de les pel·lícules de Nadal, Remember the night és una història sobre la importància de la família i, com en els millors exemples del gènere, les famílies tenen tantes ombres com llums.
A causa dels seus canvis dràstics de registre (es mou de comèdia romàntica, a l’humor racista d’una breu escena amb el criat negre, passant pel cinema de carretera, el gòtic i el melodrama), Remember the night va caure a l’oblit. Tanmateix, són precisament les seves imperfeccions, el contrast entre cinisme i sentimentalisme, la seva quasi permanent obscuritat tot i les llums nadalenques, i la forta ambivalència cap a la institució familiar, el que fan d’ella una pel·lícula digna de ser revisada i, per a qui escriu, una de les millors representants del gènere.
11. Chavalas (Carol Rodríguez Colás, 2021)
Recomanada per Sara Valenzuela Monreal, de la Universidad Loyola Andalucía
El retorn a casa, al barri, amb la família i amb els amics de sempre. Chavalas no és una pel·lícula nadalenca, però molts joves espanyols se sentiran més identificats amb aquest llargmetratge durant aquestes dates que amb els grans clàssics. En aquesta pel·lícula es posa de manifest aquesta sensació agredolça de tornar a un lloc en el qual se’ns coneix millor que a qualsevol altre i que, per tant, ens força a fer autocrítica i mirar cap al futur, gairebé com per establir els objectius inabastables de cada any nou.
Nadal és un període per a reconnectar amb una cosa que en moltes ocasions deixem en segon pla durant l’any: la nostra casa. Carol Rodríguez (la directora de Chavalas) i la seva germana Marina (la guionista) volien parlar dels vincles que es formen amb les persones amb qui creixes. I, amb la mirada d’aquesta nova fornada de creadores, reflecteixen la recerca de la felicitat (no hi ha res que sigui més nadalenc) per a una generació que es titlla de perduda.
Ens ensenyen aquesta història quatre grans actius joves espanyoles, que ens han donat i continuaran regalant grans papers, com són Vicky Luengo (Antidisturbios), Carolina Yuste (Carmen y Lola), Elisabet Casanovas (Merlí) i Ángela Cervantes. Les quatre formen una colla que podria ser la nostra de tota la vida i uns personatges femenins que reflecteixen el drama de molts joves, però des de la comèdia. Són espontànies, divertides i molt properes. I, com a bona pel·lícula per al moment, no podia mancar l’escena musical com a exponent d’aquesta naturalitat, però aquesta vegada a cop de Seguretat Social. Chavalas narra el moment d’estar amb la colla i fer autocrítica tornant a casa, com el torró.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.