Els registres indiquen que Europa mai ha estat tan seca com a les últimes dècades. Aquesta sequera té conseqüències directes sobre la nostra vida, entra altres coses perquè amenaça productes alimentaris bàsics com la llet. Recordem que una vaca necessita més de 100 litres d’aigua al dia per produir llet, i que últimament s'han tancat granges incapaces de competir amb les macrogranges a causa dels preus.
Tan desenfrenada és la situació que països com Espanya es veuen obligats a importar llet d’Europa. Però com Europa també travessa fortes sequeres, és probable que acabem important dels EUA i la Xina. Es va veure una situació semblant a l’estiu de l’hemisferi sud a Argentina i Brasil. El problema no és només la sequera sinó també el mercat i la guerra de preus: se’ns va oblidar l’autoconsum i, sens dubte, allò de la sostenibilitat.
Un altre cas cridaner de la ubiqüitat dels impactes de la sequera el trobem a la cervesa. Fa poc, el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, paralitzava la producció de cervesa als estats del nord, que pateixen una greu sequera que afecta especialment a la ciutat de Monterrey. És la segona més poblada del país i la seu d'indústries cerveseres potents. La producció de cervesa requereix grans quantitats d’aigua i al nord de Mèxic està posant en compromís l’aigua d’ús domèstic. Diversos estudis indiquen que el canvi climàtic està amenaçant la indústria cervesera en diversos llocs del món.
Les sequeres més fortes dels últims segles
El canvi climàtic s’accelera i deixa al seu pas tant desolació com confusió. Part d’aquesta confusió la generen unes precipitacions contrastades que en alguns llocs comporten sequeres, mentre que en altres porten inundacions. Fins i tot en algunes zones com Europa, uns anys porta inundacions (per exemple, en 2021) i altres sequeres (2022) pràcticament als mateixos llocs. Això dificulta trobar patrons o tendències clares i dona ales als escèptics i negacionistes del canvi climàtic.
Però sí, malgrat l’aparent contradicció, aquests efectes tan oposats són disparats pel mateix procés: l’escalfament de l’atmosfera per l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Aquest escalfament que incrementa la variabilitat del clima i fa cada vegada més estrany que plogui de manera suau i continuada.
Així, últimament o plou molt menys del normal o plou molt més i de forma torrencial. Les pluges extremes s’han tornat més freqüents i intenses a certes zones d’Europa durant l’últim segle i hi ha evidències que el canvi climàtic d’origen humà n’és el responsable. Els màxims de precipitació s’associen clarament amb les anomalies tèrmiques i amb la tendència sostinguda d’escalfament global.
No oblidem que l’efecte devastador de les pluges i inundacions de juliol del 2021 a Europa es va veure amplificat per l’alteració humana de les conques dels rius, la seva artificialització i la pèrdua de vegetació i sòl natural. Un any després, moltes d’aquestes zones inundades d’Europa han patit la sequera més intensa des de l’edat mitjana.
Els fonaments d’Holanda es podreixen
Les cases holandeses, construïdes sobre pilots de fusta, s’estan podrint després de les greus sequeres. El famós Rijksmuseum d’Amsterdam s’ha enfonsat més de 15 centímetres. Com molts edificis construïts abans del 1970 en aquest país pantanós, el museu es recolza en uns 8 000 pals de fusta que són els seus fonaments.
Es deu al fet que els estius secs fan minvar el nivell de les aigües subterrànies, els pals queden exposats i els fongs, que necessiten oxigen per sobreviure, van podrint els fonaments. En aquest cas és l’escassetat d’aigua, i no l'excés, el que causa el desastre.
En un moment en què Europa està patint la pitjor sequera dels últims 500 anys, és possible que aquest problema no es limiti als Països Baixos, ja que els fonaments de fusta també s’utilitzen en algunes zones de Suècia, Alemanya i, sobre manera, a la ciutat italiana de Venècia.
Els holandesos han de replantejar-se la seva estratègia de gestió de l’aigua. Potser hauran de tancar les aigües subterrànies en lloc de mantenir el mar fora. Si no prenen mesures, les cases podrien esfondrar-se en una dècada. Sense suport governamental per a aquests macroriscs climàtics, les empreses de segurs no poden assumir les despeses que de moment recauen en els propietaris.
Tenim mala memòria o realment ens enfrontem a una sequera extrema?
El fet que no hi hagi dos dies, ni dos mesos, ni dos anys que siguin climàticament iguals ens fa perdre la perspectiva del que passa.
Tot i la gran variabilitat de les precipitacions en el nou clima induït pels éssers humans, és possible trobar alguns patrons gràcies a l’estadística i a la investigació multidisciplinària que permeten reconstruir sèries temporals llargues de temperatura i precipitació en zones i moments en els quals no hi ha o no hi va haver registre instrumental.
Un estudi recentment portat a terme per l’investigador de la Universitat de Cambridge Ulf Büntgen i col·laboradors enllaça sèries climàtiques extretes dels anells dels arbres europeus, combinant dades de creixement i dades isotòpiques d’arbres vius i morts, tant intactes com transformats en mobles o peces històriques o arqueològiques. Tot això permet entendre les grans fluctuacions climàtiques al llarg de les diferents èpoques i permet concloure que, malgrat les sequeres de diversos períodes històrics, Europa pateix ara les sequeres més fortes dels últims 2 110 anys de la seva història.
Un anticicló de les Açores cada vegada més intens
Però, què hi ha darrere de la creixent sequera a Europa? Es tracta de l’anticicló de les Açores que, conjuntament amb la zona de baixes pressions d’Islàndia, determina els patrons de vent i pluja a l’Atlàntic nord.
L’anticicló de les Açores influeix molt en el clima de bona part d’Europa, sobretot la pluja hivernal en la meitat occidental del continent. L’investigador de la Institució Oceanogràfica Woods Hole (EUA) Nathaniel Creswell-Clay i col·laboradors han trobat que a partir de l’era industrial l’extensió d’aquest anticicló ha anat augmentant en concordança amb el canvi climàtic d’origen humà.
Aquesta expansió de l’anticicló de les Açores està generant unes sequeres sense precedents en els últims 1 200 anys. Les altes pressions són significativament més comunes en l’era industrial (des del 1850) que en l’època preindustrial, el que dona lloc a condicions anormalment seques al Mediterrani occidental, inclosa la península Ibèrica. Les simulacions de l’últim mil·lenni indiquen que l'expansió de l’anticicló de les Açores en l’era industrial no té precedents en l’últim mil·lenni (des de l’any 850 de l’era cristiana), el que concorda amb les dades dels indicadors de precipitació a Portugal. L’expansió de l’anticicló de les Açores sorgeix després del 1850 i es reforça en el segle XX, el que és coherent amb un escalfament d’origen antropogènic.
Parlant clar
És precís parlar clar. Però no sempre és possible. A vegades no es tenen les coses clares i altres vegades perquè fa por fer-ho. La connexió dels esdeveniments climàtics extrems com sequeres, onades de calor o tempestes extraordinàries amb el canvi climàtic és científicament evident. D’aquesta banda resulta fàcil parlar clar.
No obstant això, com analitzen els investigadors Zuhad Hai i Rebecca L. Perlman, a molts polítics els hi costa fer aquestes vinculacions en públic pel temor a la reacció dels votants. S’ha de treballar per una ciutadania informada, capaç de fer suport als qui facin aquestes connexions tan evidents per a la ciència. No hi ha marge per missatges tebis i polítiques climàtiques fluixes.
Aquesta notícia és una traducció de l'article originalment publicat en castellà al portal TheConversation.com.