Cantàbria és, sens dubte, un lloc encantador i ple de misteris. La seva exuberància i verdor s’uneix a les llegendes d’éssers mitològics que recorren tot el territori. Fades, ogres i bruixes es barregen en contes i rondalles.
Però hi ha una història, tan increïble i fantàstica com les altres, que té com a origen la petita localitat de Liérganes. És la meravellosa i inquietant història de l’home peix de Liérganes, una de les llegendes més estudiades d’Europa.
Francisco de la Vega Casar era una jove d’aquest petit poble càntabre. Era pèl-roig i molt conegut per la seva habilitat a l’aigua, sent el nedador més hàbil de la zona. Les històries més antigues diuen que podia baixar pel riu Miera fins al mar i remuntar-lo per tornar a la vila.
Quan va tindre l’edat, la seva mare l’envià a Bilbao perquè aprengués l’ofici familiar dels millors mestres: la fusteria. Va ser en aquesta imponent ciutat que una nit de Sant Joan de l’any 1674, Francisco va ser engolit per un mar brau i sense clemència.
Els seus amics, coneixent la seva destresa com a nedador, estaven convençuts que el jove tornaria a aparèixer. Però van passar les hores i l’esperança es va dissoldre en l’aigua salada. El mar s’havia endut una altra ànima.
Una trobada insòlita
Cinc anys després, molt lluny d’on s’originà la llegenda, un fet extraordinari va centrar tota l’atenció de la ciutat de Cadis. A les seves costes dos pescadors havien vist un animal aquàtic molt estrany. Tenia forma humana i es movia amb agilitat.
Després de veure’l en diverses ocasions, van començar a deixar esqués amb pa. Amb paciència i moltes hores, els pescadors finalment van capturar amb una xarxa aquella insòlita presa i la van pujar a bord de l’embarcació. El que es van trobar els va glaçar la sang.
La bèstia semblava humana, però no ho era. Segons explica la història, el que abans podia haver estat una persona, ara era mig peix. Tenia la cara deformada, potser per l’atac d’algun animal. El cos estava recobert d’escames des del ventre fins al coll i tota la línia que ressegueix l’espina dorsal. I tenia les mans palmades, com un ànec.
Per descomptat els pescadors van reconèixer en el pobre ésser al mateix diable. Per això el van dur davant l’autoritat eclesiàstica al Convent de San Francisco.
Els monjos van interrogar i exorcitzar l’home peix. Però aquell home fort de llarga cabellera roja no deia res, com si no pogués. De fet, semblava que no hi fos, amb prou feina reaccionava als estímuls. Però després de set llargs dies d’intensos interrogatoris finalment va dir una paraula intel·ligible: Liérganes.
El retorn
Però al Cadis del segle XVII la paraula Liérganes no tenia cap significat. O almenys va ser així fins que un jove treballador del port que venia del nord va reconèixer i situar al mapa la població. Els monjos, encuriosits, van començar a investigar per saber més.
Després d’intercanviar missives amb figures eclesiàstiques i personalitats de Cantàbria, els hi van revelar la història de Francisco de la Vega. El jove, de característiques molt semblants al captiu, havia desaparegut en mig del mar Cantàbric.
Els eclesiàstics no tardaren a organitzar una expedició, i després d’un llarg camí arribaren finalment a Liérganes. Allí, l’home peix que amb prou feines havia donat senyals de vida, s’aixecà per passejar pels carrers de la població. Es va dirigir a una casa i simplement picà a la porta.
Quan la seva mare va obrir la porta i el va veure, va esclafir en plors. Després de cinc anys tornava a tindre al seu fill, a qui creia mort, entre els seus braços. Però l’home mig bèstia no expressava cap sentiment.
Francisco, totalment canviat, es va quedar a viure amb la seva família. No parlava molt, menjava peix cru i era afable. Després d’un temps, més o menys llarg segons la versió, va retornar al mar des del riu Miera. Mai més tornà a terra ferma.
Avui en dia qualsevol que visita la bella localitat de Liérganes hi trobarà una estranya escena. Al costat del riu hi ha una figura, solitària, mirant a l’infinit com si hagués perdut alguna cosa. Als seus peus hi ha una placa:
«La seva proesa travessant l’oceà de nord a sud d’Espanya, si no fou veritat, mereixia ser-ho. Avui la seva major proesa és haver travessat els segles a la memòria dels homes. Veritat o llegenda, Liérganes l’honra aquí i patrocina la seva immortalitat.»
El més curiós de tot és que aquesta és l’única llegenda que Fray Benito Jerónimo de Feijoo considerà real. Aquest monjo benedictí recopilà i desvirtuà gran part de la tradició llegendària d’Espanya, excepte per un cas. El cas de l’home peix de Liérganes.
Però no va ser l’únic. Altres figures escèptiques com Gregorio Marañon van considerar la veracitat del relat. Això podria fer-nos plantejar si, com passa amb moltes llegendes, podria haver-hi certa veritat en aquesta meravellosa història.