ÚLTIMA HORA

Reunió sorpresa entre Torra i Puigdemont

Mites i pactes de silenci: Les propostes dels partits en impostos i pensions a les eleccions

Ens llegim les 285 pàgines dels programes electorals
El debat de candidats catalans de TV3 a les eleccions del 10 de novembre | CatalunyaDiari

Si a les eleccions del passat mes d’abril la sostenibilitat del sistema de pensions havia irromput amb força en una campanya electoral que deixava gran marge a les qüestions econòmiques, l’actual context de bloqueig polític i la conflictivitat a Catalunya arran de la sentència inculpatòria del Tribunal Suprem han reduït aquesta campanya a grans soflames, eslògans reduccionistes, atacs al rival i soroll, molt soroll.

En una de les eleccions més disputades que es recorden, amb l’arc parlamentari més fragmentat que mai i una lluita a la desesperada per afiançar l’electorat, queixalar l’espai dels altres i atraure els indecisos, la campanya bruta, els gestos de marketing i la capitalizació de la qüestió catalana del debat electoral deixen poc marge a les propostes econòmiques malgrat que ens trobem, segons els experts, a les portes d’una nova recessió.

A Catalunya, els partits independentistes afronten l’oportunitat històrica de ser majoria en unes nacionals escenificant, al mateix temps, la insalvable divisió del sobiranisme. A nivell estatal, sabem que Pedro Sánchez, llançat a la caça del votant de centre espanyolista, vol prohibir els referèndums per llei i retornar Puigdemont a Espanya, mentre els tres partits de la dreta, en una competència voraç, malden per rentabilitzar la qüestió nacional esgrimint llambordes, 155 i llei de seguretat nacional. Però, sabem què volen fer amb els impostos i les pensions?

Els debats televisius s’han convertit en un aparador d’aquesta competència ferotge i han quedat lluny d’esclarir les grans qüestions econòmiques mentre l’elector, convertit en espectador d’aquest espectacle, es pregunta què passarà amb les pensions i amb quin política fiscal vol afrontar el nou govern sorgit de les urnes la crisi econòmica que se’ns ve a sobre.

Per treure’n l’entrellat no queda altre remei que acudir a les 285 pàgines dels programes dels cinc partits estatals (més els tres partits catalans). Done-m’hi doncs un cop d’ull.

 

Els candidats a president del Govern Espanyol el 10 de novembre al debat televisiu | CatalunyaDiari

Les pensions: el gran pacte de silenci

El 23 de setembre van arrancar desde Bilbao i desde Cádiz dues columnes de pensionistes en una marxa a peu fins el Congrés dels Diputats, a Madrid, per exigir l’increment de les pensions a l’IPC i una prestació mínima de 1.084 euros. La mobilització va ser encara més massiva tres setmanes després, el 16 d’octubre, però el debat ja va quedar molt eclipsat per l’esclat dels aldarulls a Catalunya com a resposta a la sentència.

La situació és alarmant. La combinació de la feblesa dels comptes públics amb un envelliment progressiu i imparable de la població posa en risc el sistema públic de pensions de cara a les properes generacions. 

La realitat, no obstant, es tradueix en dos fenòmens contradictoris: les dades assenyalen un gran interès per part de l’electorat en la qüestió de les pensions al mateix temps que els partits, a diferència dels comicis de l’abril, opten per un discurs superficial i forgen un pacte de silenci sobre els sacrificis econòmics d’un eventual increment de les pensions.

Pel què ha trascendendit en els debats, l’esquerra dóna més èmfasi que la dreta a aquesta qüestió: Pedro Sánchez va prometre dilluns augmentar les pensions a l’IPC, mentre que Pablo Iglesias anunciava, fins i tot, un augment més generós. 

Els socialistes es comprometen en el seu programa electoral a una revalorització i “redefinir els plans de finançament”, mentre que Unidas Podemos proposa un Ingrés Bàsic Garantit d’almenys 600 euros i augmentar les pensions de viudedat, a més de trencar amb el principi de sostenibilitat que vincula les retribucions de les pensions al número d’afiliats de la seguretat social i l’estabilitat del mercat laboral.

La dreta, en una competència ferotge pel seu target electoral, ha desplegat en els debats tot el seu arsenal de retòrica patriòtica sacrificant les qüestions més pràctiques en matèria econòmica. 

El PP ofereix en el seu programa una revalorització de les pensions ajustada a l’IPC que faci compatible el manteniment del poder adquisitiu amb l’equilibri fiscal i la sostenibilitat, a més d’implementar plans d’empresa i plans privats de pensions. 

El programa de Ciutadans, el més superficial de tots en aquesta matèria, es compromet a recuperar el Pacte de Toledo per “acabar amb els enganys polítics i que les persones puguin treballar i cobrar la pensió completa al mateix temps” fent especial èmfasi al foment de la natalitat. 

Un punt, aquest últim, que coincideix amb el programa de VOX, que vol reduir la despesa pública i optimitzar-la amb incentius a les famílies i mesures pronatalitat. A més, la formació d’extrema dreta planteja un model mixt i que les pensiones estiguin exemptes de l’IRPF.

Pel que fa als partits catalans, ERC analitza el col·lapse del sistema de les pensions com un símptoma de l’esgotament del sistema de benestar a l’estat espanyol i ofereix com a alternativa “la república del benestar” on entre d’altres mesures econòmiques es proposa el blindatge del sistema de pensions en favor de la cohesió social.

Junts per Catalunya, per la seva banda, recorda al seu programa electoral que la Seguretat Social és més forta a Catalunya que Espanya i que, per tant, Catalunya té capacitat per garantir i millorar les pensions dels catalans. Es compromet així a “garantir l’autonomia personal de la gent gran a través de pensions suficients per viure dignament”.

Considerant que l’estat espanyol és irreformable i amb l’estratègica de fer ingovernable la política al Congrés, la CUP es presenta per primera vegada a unes eleccions a Espanya amb un programa escuet sense rastre de propostes concretes sobre el sistema de pensions. Inclou, això sí, un compromís general: “Lluitem contra la feminització de la pobresa, per unes condicions laborals i unes pensions dignes”.

 

Mites i llocs comuns a l’entorn dels impostos

Malgrat que en aquestes eleccions el tema estrella de la fiscalitat ha quedat en un segon pla, el PP ha irromput en els últims dies anunciat una baixada històrica d’impostos que s’entén desde la dreta com una autèntica revolució fiscal i desde l’esquerra com un brindis al sol. En el debat dels impostos es confronten de nou els dos grans mites: la dreta vincula la baixada d’impostos a un augment de la capacitat adquisitiva que es tradueix en una dinamització de l’economia generada per l’increment del consum, mentre que l’esquerra recorre un cop més a la idea d’augmentar impostos a les classes més altes i acabar amb el frau fiscal.

El PSOE presenta un programa superficial en aquesta qüestió, més enllà d’anunciar una “reforma fiscal necessària” i el compromís de “no augmentar impostos a les classes mitges i treballadores”. Però en canvi, és prou incisiu quan promet una major càrrega impositiva a les grans corporacions, el sector financer i les tecnològiques.

Unidas Podemos, que ha fiat la seva campanya precisament a les qüestions econòmiques, anuncia un increment als que més guanyen i nous trams per amunt, amb nous tipus del 47% per fortunes superiors al 100.000 euros anuals i del 55.000 per més de 300.000. També es compromet a reduir el mínim del 19% al 18%.

El PP, en canvi, promet rebaixar el tipus máxim per sota del 40% i una baixada històrica dels impostos que, segons el seu líder Pablo Casado, es traduïrà en un estalvi de 700 euros per al contribuent. Ni Ciutadans arriba tan lluny: el partir d’Albert Rivera es compromet a baixar impostos però d’una forma responsable, i porta en el seu programa una reducció del tipus màxim al 44%. El programa de VOX, de marcat perfil liberal en l’apartat econòmic, ofereix una rebaixa dràstica i la reducció de la base impositiva a dos trams: un tipus únic fixe del 20% fins a 60.000 euros i del 30% per sobre d’aquesta quantitat.

ERC denuncia la injusticia fiscal i els privilegis de les grans fortunes d’un sistema corrupte i un marc esgotat com el de l’estat espanyol, i ofereix com a alternativa implantar una fiscalitat justa i eficient que garanteixi l’estat del benestar i la funció redistributiva. Entre les mesures del programa troben una reducció de l’IVA en productes bàsics (bolquers, higiene íntima femenina i productes veterinaris) i la “reducció dels impostos de la renda provinents del treball, especialment en els trams més baixos”.

Junts per Catalunya porta en el seu programa la reducció de la tributació de col·lectius amb una contractació més elàstica i l’adaptació del sistema fiscal a l’economia i els models productius del segle XXI. Aquestes mesures s’acompanyen d’un especial èmfasi en el “suport absolut a l’emprenedoria, la creació d’empreses i la generació d’ocupació i riquesa”, per exemple fent cotitzar els autònoms de manera progressiva i en funció dels ingressos obtinguts.

La CUP, per la seva banda, presenta una esmena a la totalitat del sistema econòmic espanyol i proposa un model basat en l’eliminació dels privilegis fiscals i els oligopolis i la implementació d’un model socialista en el que “lluitem per la redistribució de la riquesa mitjançant mesures impositives i recursos públics”.