Avui fa 32 anys. Una de les empremtes que el grup terrorista ETA va deixar a Catalunya va ser la nit del 12 de juny de 1987, amb la col·locació d'una bomba al rack d'Enpetrol, a la zona del polígon petroquímic. Avui recordem una nit negra que molts tarragonins no trauran mai de les seves retines. La nit que el pànic es va imposar a Tarragona.
La ciutat ja dormia, després d'un dijous més. Tarragona encarava el divendres i, amb ell, l'arribada d'un cap de setmana amb les primeres calors, les de finals de primavera i inicis d'estiu. Però no: aquella nit, res no seria normal. Aquella nit no tocava dormir. Aquella matinada —ja era divendres, 12 de juny de 1987— Tarragona seria l'escenari del pànic més absolut i deixaria escenes que han quedat marcades a la memòria de la ciutat i de la seva gent.
[predef]tarragona-digital-app-180[/predef]
Dues explosions
Va ser llavors. Just llavors. Passaven 31 minuts de la mitjanit quan una fortíssima explosió va trencar el silenci a Tarragona. Instants després, una segona. I tot seguit, diversos esclats més, d'intensitat més baixa, que van ser el preludi de flames ingents, de més de 50 metres d'alçada. Acabaven d'explotar 54 quilos d'amonal, un explosiu que ETA havia utilitzat en diversos atemptats previs a Barcelona.
L'endemà, la reivindicació de la banda terrorista a través de trucades a tres ràdios tarragonines, seria el filó per, passat l'estiu, acabar detenint Domingo Troitiño i Josefa Mercedes Ernaga com a autors d'aquest i d'altres atemptats.
Aquella nit, a Tarragona, no es va haver de lamentar ni un sol ferit. L'impacte, la por i el panorama dantesc, però, són del tot inesborrables de la ment de molts tarragonins. La Biblioteca Hemeroteca de la ciutat recollia, en un documental elaborat per Vera Llombart, els testimonis de diverses persones que van viure en primera línia la nit del 12 de juny de 1987. La fugida va ser massiva i més de 25.000 persones, una quarta part de la població, va abandonar casa seva pel temor de l'espectacularitat de les imatges i el record recent de catàstrofes com la de Txernòbil, que es va produir tot just un any i escatx abans.
Èxode massiu
Reus es va col·lapsar per la quantitat de cotxes procedents de Tarragona, que també van envair Valls o el Vendrell. Moltes famílies, en fugir, van arribar molt més lluny, vençudes per la por: el testimoni d'alguns veïns detalla haver arribat fins a Barcelona, Lleida o fins i tot Saragossa. La imatge de la plaça Imperial Tàrraco absolutament col·lapsada, amb cotxes plens, carregats amb matalassos, mantes i altres objectes domèstics; com si s'estigués produint un èxode massiu, reposa també en el record de molts tarragonins que van sentir de prop el pànic aquell 12 de juny.
Un dels drames principals es va viure al punt més proper a la zona de l'explosió: a la Universitat Laboral, aquella nit, hi havia un miler d'estudiants. Just en època d'exàmens, molts d'ells es trobaven estudiant, entretenint-se o descansant quan, a uns 500 metres, es van produir els terribles esclats. Va ser llavors quan va començar la fugida, a peu, vorejant el litoral i en direcció a la Pineda, on hores després se'ls situaria en allotjaments del nucli. La fugida va ser la tònica de la nit, si bé és cert que el governador civil de Tarragona, va advertir a través de la ràdio que la crema no era sobre productes tòxics i que, per tant, no era necessari abandonar els habitatges i ni tan sols confinar-s'hi.
La ràdio va ser un dels elements clau aquella matinada. Els cotxes, replets de gent —molts d'ells, molt per sobre de la càrrega habitual de persones— se servien de les emissores locals per conèixer amb detall les informacions oficials que arribaven des del rack. Va ser a partir de les quatre de la matinada, amb els primers detalls tranquil·litzadors, quan molts tarragonins van tornar cap a la ciutat.
Més d'una setmana per a l'extinció
L'espectacularitat de les flames va posar en alerta desenes i desenes d'equips d'emergències i les autoritats, que van treballar més d'una setmana fins que es van extingir completament. Un dels grans perills en les primeres hores era la proximitat del punt de l'explosió amb els dipòsits esfèrics de propilè que encara avui hi ha a la zona. L'escalfor del foc podia fer-los esclatar i originar —llavors sí— una autèntica catàstrofe en tractar-se d'un producte altament tòxic i de perill ingent. La feina dels bombers, remullant constantment els dipòsits per mantenir-ne la frescor, va ser clau.
Els fets van servir, però, per posar en alerta Tarragona i el sector petroquímic del perill potencial que hi havia. Des de llavors, s'ha endurit el PLASEQTA —el pla de seguretat del sector químic a Tarragona— i el Camp de Tarragona compta amb una cobertura de sirenes molt completa, a banda de la pedagogia que s'ha assolit gràcies a la realització de simulacres periòdics. Una manifestació, dies més tard, al centre de la ciutat, va servir per reclamar la fi del terrorisme, però també l'enduriment del control sobre el sector químic.
L'atemptat a l'Hipercor, set dies després
Només set dies després de l'atemptat d'Enpetrol, la banda armada perpetrava l'atac a l'Hipercor de Barcelona. Era l'època de la socialització del dolor: l'atac indiscriminat a població civil, també a Catalunya, que acabaria de posicionar la societat civil del país en contra de la lluita armada.
A Tarragona, trenta-dos anys després, el record de l'atemptat d'Enpetrol es manté en perpetuïtat. Les imatges dantesques formen part d'un passat llunyà que, en dies com avui, afloren amb tota mena de detall a causa del gran impacte que van generar. Tarragona va viure en pròpia pell la nit del pànic. La matinada en què la ciutat va sentir de molt, de massa a prop, l'alè de la catàstrofe.