Fernando Alcaraz era el petit de nou germans i havia complert el seu somni: ser àrbitre. El 30 de maig va morir mentre escalfava abans d'un partit de primera regional, a Múrcia. Els seus pares, Mercedes i Emilio, el recorden ara a 'El Espanyol'.
Fernando havia començat una carrera molt prometedora al món de l'arbitratge. Un dels seus grans suports era el seu pare. Quan l'insultaven als camps de futbol, ell li deia: «A tu que et diguin el que vulguin, que l'únic que cobrarà quan s'acabi el partit ets tu».
Emilio i Mercedes van rebre el seu fill petit «com un regal per a alegrar-nos la vida». Viuen a la localitat murciana de La Unión i recorden el seu fill Fernando com «un nen molt maco i especial».
La mort de Fernando no només ha consternat els seus familiars. El món de l'esport s'ha bolcat en el record a aquest jove, que va morir fent el que més li agradava. Personalitats com Luis Rubiales, Velasco Carballo i Mateu Lahoz l'han recordat.
Va rebre tants missatges que els seus pares van haver de crear un correu especial, recuerdosdefernando@gmail.com, on arriben totes les condolences. Cada vegada que arriba un nou missatge, la seva família respon enviant una foto on es veu Fernando en una platja, perquè el surf era la seva altra gran passió. Tenia amics fins i tot a Noruega, on va fer un curs d'intercanvi. «Ens ha fet molt feliços tots aquests anys», assegura la seva mare.
L'onada de solidaritat ha ajudat la família a encaixar aquest cop tan dur. «Se m'ha trencat l'ànima, i al mateix temps em sento consolada, confortada, sabent que ara és al cel i Déu ens ajuda», explica Mercedes.
Tractant de superar la pèrdua
La família de Fernando forma part del moviment catòlic Camino Neocatecumenal. Aquesta fe els està ajudant a superar la mort del seu fill. La mateixa fe que professava el mateix Fernando, que era membre d'una comunitat de la parròquia Nuestra Señora del Rosario de La Unión.
«Tenim una fortalesa que ve de dalt. Sabem que Fernando és amb Déu, al cel», explica la seva mare. Agraeix que Déu li hagi «deixat gaudir d'aquest afecte, d'aquesta dolçor tan especial durant 19 anys».
Diu que «si penso en com d'especial era i en que no tornaré a veure aquest somriure, em venen ganes de morir-me». Per això prefereix mirar al cel, a Déu. Els seus pares el defineixen com inquiet, rialler, ordenat, estudiós i esportista.
Entre les fotos que tenen de Fernando, n'hi ha una d'ell quan era petit subjectant la copa de la Champions del FC Barcelona al Camp Nou. El seu pare, merengue declarat, exclama: «Em va sortir culer!». De fet, dels nou germans, vuit són del Reial Madrid.
'Fer', com li deien els seus amics, guardava amb molt d'afecte un autògraf d'Andrés Iniesta. El futbol era la seva gran passió, i d'aquí li va venir l'amor per l'arbitratge. Una afició que el va portar a una mort tràgica fa tot just dues setmanes.
L'últim partit de Fernando
El diumenge 30 de maig havien de jugar el Montecasillas i el Sant Ginés de la Jara, dos equips de la primera regional murciana. El partit era a tres quarts de cinc de la tarda a l'estadi Sánchez Luengo, a El Algar. Era el dia del seu sant i ho celebrarien després del partit.
Però a l'escalfament va caure desplomat a terra i el van intentar reanimar amb un desfibril·lador, sense èxit. El 2016, el seu germà Nacho havia hagut de lidiar amb la mateixa situació quan un futbolista de 20 anys es va desplomar en ple partit.
Aquell noi va tenir sort i va salvar la vida, però no va ser el cas de Fernando. Tot i comptar amb material sanitari i desfibril·lador, no van poder fer res per salvar-lo.
Abans del partit, Fernando va anar a casa del seu avi, Esteban Bernal, perquè feia dies que no el veia. Bernal havia sigut alcalde de La Unión i fundador del festival de flamenc Cante de las Minas, que se celebra cada any en aquesta localitat. Avi i net estaven units per un vincle molt especial.
Aquell mateix dia, el seu pare li havia preparat el seu plat preferit, arròs amb pollastre. «Sempre el portava en cotxe als partits, però aquell diumenge anava de linier i el va recollir l'àrbitre. Abans de marxar em va dir: "Gràcies per l'arròs, guapi"», recorda el seu pare amb tendresa.
El dia que el van enterrar, van haver de portar tres cotxes fúnebres només per a portar les corones de flors fins al cementiri. El funeral es recordarà com el més multitudinari de la història a La Unión. 'Fer' era, definitivament, una persona especial.
L'autòpsia va revelar que Fernando havia patit un infart. Patia una malaltia congènita com la d'Antonio Puerta, futbolista del Sevilla que va morir de manera similar.
La fe i l'esport, les seves grans passions
La seva mare, Mercedes, té 63 anys, està prejubilada i ha fet una carrera molt meritòria a Howden. I el seu pare, Emilio, està jubilat i havia treballat de guia turístic al Museu Miner. Es coneixen des que petits.
Fernando era aficionat a la història i als programes culturals. Un dia fins i tot va arribar a comunicar-se amb Alfonso Arteseros, presentador del programa 'España en la memoria' d'Intereconomía TV.
Era un estudiant excel·lent. Va rebre matrícula d'honor del batxillerat i es va decantar per la carrera de Dret a la Universitat de Múrcia. Vivia amb estudiants com ell i mai va abandonar la labor que feia a la parròquia de La Unión.
Va fer el Camí de Santiago i col·laborava amb l'Agrupación de Jesús Nazareno per a organitzar la Setmana Santa. Els seus pares expliquen que era un noi sa i fort i que el que més l'apassionava era l'esport, com al seu germà Nacho.
Quan tenia 14 anys li van assignar el seu primer partit com a àrbitre, al camp de futbol de Torre Pacheco. Sempre anava als partits amb el seu pare, perquè se sentia més segur. I amb els diners que guanyava es va pagar el carnet de conduir i una taula de surf.
Ara se'l recorda a tots els camps i a tots els equips de futbol. Fernando ha rebut homenatges en molts llocs. Tot són mostres d'afecte per a un àrbitre prometedor i una persona que va deixar empremta.