El món sindical treu múscul en una històrica jornada de vaga a la petroquímica de Tarragona
Els sindicats aconsegueixen una aturada de prop del 100% | La manifestació de la tarda a Tarragona es preveu massiva
19/02/2020 14:55h
|
19-F, és dimecres. Dues opcions per a sindicalistes i periodistes, ser matiners o ser molt matiners. No hi ha alternativa. Des de primer(íssim)a hora del matí, el sector petroquímic de Tarragona està en vaga per recordar que les cicatrius d'IQOXE es mantenen tendres, tendríssimes, un mes i cinc dies després d'una explosió que forma ja part de la història del Camp de Tarragona. «Més seguretat, i menys precarietat!», es va escoltant repetidament.
Són quarts de cinc del matí quan els primers manifestants es fan forts als polígons Nord i Sud. Barricades a terra, trànsit tallat, pneumàtics repartits per la via i «Nuestras vidas están por encima de sus beneficios!», pancarta textual. Banda i banda del polígon Nord tallada. Només entren els qui mostren el paper que els acredita com a 'serveis mínims', ho fan generalment sense problema. Hi ha excepcions, però des de la nostra posició es veuen poques.
|
El panorama es repeteix al Polígon Sud. «Avui és el dia, avui ho aturem tot!», clama un sindicalista. Desenes de caps i banderes seguiran barrant el pas al complex durant hores. 19 de febrer, la primera vaga general a la indústria química del territori. Els treballadors del torn de nit surten a poc a poc, els serveis mínims van entrant amb comptagotes. Alguns ho fan en un autocar especial, degudament assenyalat. No serà un dimecres normal. I quina 'rasca'.
L'aturada d'aquest dimecres afecta prop del 100% de la indústria petroquímica de Tarragona
Si el Nord és un desert entre dos taps humans a rotonda i rotonda, el polígon Sud és un pla seqüència d'entrades taponades, de piquets i més piquets, i de múscul sindical. L'objectiu és clar: al canvi de torn del matí, aconseguir que només hi entrin els serveis mínims que garantiran el funcionament de les empreses en condicions de seguretat. Ningú més. «Ens hi juguem moltíssim, ens ho estem jugant tot. Sense una millor seguretat no som res», ens explica, encara amb son, un alt càrrec sindical abans que arribin càmeres i micròfons.
|
A les set del matí, els màxims representants de Comissions Obreres (Javier Pacheco, José Antonio Hernández, José Manuel Martín) celebren que «l'inici de la vaga està sent un èxit» i apunten a què el seguiment podria fregar el 100%. Se'ls veu satisfets. Cap símptoma d'eufòria, però visiblement satisfets. Cap incidència destacable, a més. Una hora més tard, serà l'UGT qui confirmi els números a l'entrada de la BASF del polígon Sud. «Un èxit pràcticament del 100%», certifiquen el Joan Llort i el Camil Ros. La petroquímica de Tarragona està aturada.
19-F, una vaga trista: el record a les víctimes d'IQOXE marca una jornada històrica a Tarragona
Hi aniran arribant treballadors, veïns, polítics i anònims per sumar-se a la jornada de protesta. El Jaume talla un accés amb els ulls vermells. «L'Òscar era amic meu, saps? I ja ens deia que això passaria algun dia. Ja ens ho deia», es lamenta. Parla de l'Òscar Atance, l'operador de planta d'IQOXE que es va confirmar com la tercera víctima mortal de l'accident del 14 de gener. «Som aquí perquè les polítiques de retallades comporten sempre menys seguretat, més perill, i no permetrem que pugui tornar a passar una desgràcia similar», s'afegeix un altre company. Se'ls veu tocadíssims. És una vaga trista. Una vaga molt trista.
La nota de color la posen les desenes de cotxes que passen per l'N-340 de Vila-seca i la Canonja, la carretera que alimenta el polígon Sud, i que fan sonar el claxon en suport als manifestants. Això aixeca els ànims. Els entrepans i els cafès, doncs també. Però res a veure amb les vagues festives que hem vist tants cops i que també us hem anat explicant des del TarragonaDigital. No, no. Hi ha tres morts a la motxilla i aquesta vaga és diferent. És calmada, això sí.
La manifestació central de les 19.00 hores es preveu massiva a la Imperial Tarraco
|
Alguns manifestants es confessen indignats, d'altres no poden amagar la seva ràbia. D'altres, callats, valen més pel que callen que pel que xerren. Fan pinya. I, quan el rellotge toca a les onze del matí, el múscul sindical es reivindica i els accessos a IQOXE esdevenen, de cop, una marea humana de centenars de persones disposades a clamar «prou». Els portaveus prenen la paraula i els treballadors les banderes.
Cares conegudes de la política com els diputats Carles Castillo (PSC) o Jéssica Albiach (Comuns) es deixen veure entre la gent. Discrets, en segon pla i gairebé silenciosos. De ben segur que em deixo d'altres, que no se m'enfadin. En cap cas és personal: amb prou feines he aconseguit identificar amb èxit als dos esmentats entre la marea.
|
Tothom coincideix, això sí, a vaticinar que a la tarda se'ns ve a sobre una grossa. Que els veïns de Ponent sortiran en processó a partir de les 18.00 hores, els piquets sindicals es faran sentir a les 18.30 hores a les portes d'una AEQT que ha volgut mantenir un perfil baix durant tota la jornada i que a les 19.00 hores els dos rius han d'unir-se a la plaça Imperial Tarraco per combinar le múscul sindical amb el veïnal per exigir «més i millor» seguretat. Tot apunta a què els assistents es comptaran per milers. La marxa acabarà amb un manifest a les portes de la Delegació del Govern de la Generalitat, al carrer de Sant Francesc.
La marxa del matí ha acabat amb un minut de silenci a les entranyes d'IQOXE
I quan la concentració, ja multitudinària, sembla dissoldre's, la capçalera canvia de rumb. Cap a dins: direcció IQOXE. Els accessos es revelen insuficients per als manifestants i la marea comença a endinsar-se en la carretera interior fins a les portes d'una desèrtica fàbrica d'òxid d'etilè que mai podrà deslligar-se dels fets del gener. Sembla fantasma. Encerto a veure un únic cotxe al seu aparcament. Silenci. Arriba la marxa i es planta a la tanca. «Més seguretat, i menys precarietat!», insisteixen. Després dels clams, el silenci. Un minut, en record als qui avui no es poden manifestar per força major, i tant major. Alguns amics i companys cedeixen a l'emoció. No és un dia normal a la petroquímica de Tarragona.
|
El 'leitmotiv' dels líders sindicals en les darreres setmanes, on anunciaven que «l'explosió d'IQOXE serà un punt d'inflexió» per al sector i per als veïns del territori, va camí d'esdevenir una realitat òbvia. Ha canviat la percepció d'una Tarragona que ja no se sap segura, que dubta i pateix, i ha canviat els ànims d'uns treballadors que se senten més vulnerables que mai després de perdre tres companys en un instant. Asseguren que «volem la química, però la volem segura». I es tornen a emocionar.
La jornada ha començat intensa a les barricades i desèrtica a les empreses; i la manifestació de la tarda serà el termòmetre definitiu per valorar la magnitud d'un dia que, passi el que passi en le spròximes hores, és ja històric. El dia de la vaga trista, el dia en què el gegant de l'economia de Tarragona va veure com els fils que el sustenten van plantar-li cara per exigir que el plàstic es torni acer. Que, si han de seguir mantenint el gegant en peu, ha de ser en condicions més segures.
Si el 15 de gener van ser 'les hores en què Tarragona va assumir, a poc a poc, l'accident químic més greu dels darrers 30 anys', el 19 de febrer són les hores en què el sector va treure múscul i va alçar la veu amb un seguiment gairebé absolut als dos grans polígons. Diuen des de l'epicentre de la protesta que «avui no acaba res, avui comença tot». L'aposta és ferma i el camí apunta a llarg. «Ni un pas enrere, ni un mort més», reclamen. Un mes i cinc dies després, el món sembla haver canviat per sempre.
