Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Menjador d'un pis amb sofà, taula i prestatgeria

Refugiats a Torredembarra: «O fugíem del país o ens mataven aquell mateix dia»

Entrem a l'Hotel Morros, on s'allotgen diverses famílies refugiades polítiques

Passeig marítim de Torredembarra
Una imatge del passeig marítim de Torredembarra aquest dissabte, 23 de febrer, al matí. | Gerard Recasens

 

Com si no fos febrer, com si no fos ple hivern, un sol espectacular presidia aquest dissabte, 23 de febrer, el passeig marítim de Torredembarra. Una autèntica postal climàtica que presentava plenes les terrasses i que lluïa també desenes i desenes de passejants gaudint de la jornada. Canalla corrent amunt i avall, famílies passant les hores a l'arena i una escena marcada per l'alegria típica d'un dissabte de bon temps.

Per arribar a l'Hotel Morros, des del passeig de Colom,  no cal fer més de quaranta passes, endinsant-nos pels carrers de Baix a Mar. Escassos metres que separen una imatge idíl·lica de diverses realitats, diverses històries, capaces de fer posar la pell de gallina a tothom.  Fa tan sols 24 hores que  han desembarcat en aquest establiment 171 persones que es troben a l'Estat espanyol en qualitat de refugiades polítiques i, totes elles, en la primera fase d'un programa d'obtenció d'asil.

Creu Roja es fa càrrec de la seva acollida i els cobreix les necessitats bàsiques. L'estada a l'hotel està prevista per un mes, però molts dels seus ocupants ens ensenyen els resguards dels seus 'check-in' amb la data límit del 9 de març.

Refugiat a Torredembarra
Moltes de les famílies refugiades a Torredembarra arriben acompanyades dels seus fills, de molt curta edat. | Gerard Recasens

Més de 170 refugiats de diverses nacionalitats diferents

Fora de l'Hotel Morros, dissabte a mig matí, hi regna la discreció absoluta. Només un grup de sis homes, d'uns quaranta anys, enraonen discretament en una llengua inintel·ligible. De castellà ni parlar-ne, però en anglès tan sols coneixen algunes paraules. «Rus?», pregunten, fent-se entendre. Parlar-hi, doncs, és molt complicat. Més tard sabrem, per alguns altres refugiats, que es tracta d'un nombrós grup de persones procedents de Geòrgia i d'Ucraïna.

Les hores passen i cau la tarda a Baix a Mar. El hall de l'Hotel Morros s'omple mica en mica. Un grup de refugiats de l'Europa de l'est s'entreté jugant a dòmino i diverses dones peten la xerrada als sofàs mentre la canalla, menuda, aliena a la situació per la qual passen les famílies, juga i corre per l'estança.

Refugiat a Torredembarra
El 'hall' de l'Hotel Morros de Torredembarra, ple aquest dissabte a la tarda. | Gerard Recasens

Ofegats pels crèdits 'gota a gota'

El Jorge és de Colòmbia i seu, sol, en una butaca del vestíbul de l'hotel.  No vol ser fotografiat i li costa, inicialment, donar gaires detalls de la seva història particular. Després d'una estona de xerrada, però, s'obre. «Tenia alguns problemes econòmics i vaig haver de demanar un crèdit 'gota a gota'», explica. Es tracta d'un tipus de préstec molt comú a l'Amèrica Llatina, sovint concedits per màfies, que cal retornar amb una quota diària i amb uns interessos molt elevats, que poden ser de fins al 40%.

«Et persegueixen cada dia per pagar, i quan tens problemes per retornar la quantitat exigida, comencen les amenaces i les extorsions... i nosaltres vam tenir problemes molt grossos», descriu, encara espantat, sense voler ser més explícit. Fa unes setmanes va aterrar a Barcelona amb la seva dona i les seves dues filles, de 17 i 10 anys.

Van enviar-los a un hostal de Badalona on s'estaven fins divendres.  «Amb tren poden arribar a Badalona abans de les nou del matí?», ens pregunta el Jorge, preocupat per si les nenes podran seguir anant a l'escola.

Un militar que fuig de la guerrilla colombiana

A la vora de la conversa amb el Jorge hi ha la Leidy amb els seus dos fills. També colombiana, és reàcia a donar gaires detalls de la seva història. Està casada amb un militar de l'exèrcit nacional. «Vivíem amenaçats per les guerrilles de Colòmbia», explica, «i el meu marit es va haver d'escapar del país el mes de novembre perquè l'haurien matat».

Setmanes després, quan l'economia els ho va permetre, la Leidy va seguir el camí del seu company i, amb els dos fills que comparteixen, van deixar enrere la situació d'inseguretat absoluta viscuda a Colòmbia.  «Intentarem refer la nostra vida aquí pensant sobretot en els nens», explica la Leidy.

Refugiat a Torredembarra
La Mayra és una infermera veneçolana que va haver de veure com li apuntaven el cap amb una arma de foc en una manifestació laboral. | Gerard Recasens

«Un policia em va posar la pistola al cap»

Escales amunt, a la planta 3, s'allotja la Mayra, de Veneçuela, a qui ens creuem pels passadissos. És infermera, té 30 anys, i el passat octubre participava en una manifestació exigint al govern de Nicolás Maduro una millora de les condicions per al seu gremi laboral. «Estava atenent un opositor que havia resultat greument ferit per les càrregues policials. Llavors un policia em va agafar, em va apuntar amb la seva pistola al cap i em va amenaçar, dient-me pel meu nom, cosa que em va confirmar que estava al punt de mira», explica.

Va ser llavors quan va decidir emprendre el camí de l'exili. «Tots els meus germans ja havien hagut d'emigrar a altres països de Llatinoamèrica, però em van recomanar marxar a Europa per guanyar-me millor la vida», explica. Una amiga dels Estats Units va ajudar-la econòmicament i el 15 de novembre va arribar a Espanya.

Quinze dies més tard va entrar a l'actual programa d'asil. «Estic molt agraïda a aquests ajuts humanitaris als quals ens podem acollir en aquesta situació tan delicada i estic desitjant quedar-me per trobar feina i ser autosuficient econòmicament per començar una vida nova», diu la Mayra. És obligat preguntar-li per la situació dels darrers dies a Veneçuela. «Guaidó és esperança, però amb l'ajuda exterior no n'hi ha prou, cal molt de temps per revertir realment la situació», creu.

Refugiat a Torredembarra
El Bryan té 18 anys i va haver de fugir del Salvador amb la seva família amenaçada de mort. | Gerard Recasens

«No podia sortir amb els amics pel carrer, ens podien matar en qualsevol moment»

De nou al vestíbul de l'hotel hi ha el Bryan, amagat tímidament sota la seva gorra amb visera. Està sol i mira a l'horitzó sense fer res. Té 18 anys i va arribar a l'Estat el 27 d'octubre amb els seus pares i la seva germana procedent del Salvador, a Centreamèrica, un país marcat per la inseguretat i l'extrema violència al carrer, dominat per les 'pandillas'. El Salvador està dividit en quatre d'aquests grups paramilitars que burlen la policia i que sovint compten amb complicitats en els estaments polítics i militars, corromputs per interessos econòmics que, alhora, necessiten de l'acció de les 'pandillas'.

«Un membre d'una de les 'pandillas' va identificar-me i va demanar a la meva família que pagués un impost revolucionari. Era elevat, però el vam assumir. Poc després va arribar la petició d'un segon impost, encara més alt», explica el Bryan. La seva família no podia pagar aquella quantitat desorbitada i van començar les extorsions i les amenaces. «Aquí ho denunciaríeu a la policia, però allà molts policies estan comprats per les 'pandillas', et trobes en un carreró sense sortida, de vida o mort», descriu. I en tres setmanes van haver de fugir.

A aquesta angoixant situació  se li suma l'extrema violència al carrer, provocada per aquests enfrontaments. Hi ha desenes de morts cada dia. «Aquí aneu amb el mòbil a la mà pel carrer, allà et pots trobar un 'pandillero' que et dispari un tret a la cara per robar-te'l», diu, ras i curt, com quan recorda que  «no podia sortir pel carrer amb els amics per risc a ser amenaçats o assassinats en qualsevol moment». Allà, el Bryan ho tenia tot: feina, estudis, cotxe propi, entorn... «La situació és insostenible, és insoportable i si volíem sobreviure i viure en pau i llibertat havíem de deixar casa nostra», lamenta.

Refugiats a Torredembarra
Els allotjats a l'Hotel Morros de Torredembarra fan cua a l'espera dels torns per sopar, aquest dissabte a la nit. | Gerard Recasens

Una família de policies salvadorenys que va sobreviure a un atemptat: «O fugíem del país o ens mataven aquell mateix dia»

Una altra família salvadorenya ens explica la seva dramàtica història particular, afectada de ple pel conflicte de les 'pandillas'. Rebutgen cap fotografia, rebutgen fins i tot dir-nos els seus noms de pila. No volen parlar als passadissos i ens fan entrar a la seva habitació de l'Hotel Morros. Són un matrimoni, la seva filla de sis anys, el seu nadó de vuit mesos i el germà de la dona. I allà, en la més absoluta de les discrecions, és on ens ho confessen: els dos membres de la parella són agents de policia. No volen desvelar la seva identitat perquè desconfien dels altres compatriotes de l'hotel i tampoc volen generar-los recels.

Directament perseguits per les 'pandilles' salvadorenyes, que a banda d'un conflicte entre elles actuen, totes, contra la policia, van haver d'abandonar el país amb la més absoluta rapidesa. «Ja ens havien posat un 'poste' i el dia que vam marxar estàvem en situació de 'llum verda'», explica ella. O el que és el mateix: un 'poste' és una marca que es deixa a una casa on hi ha un objectiu a matar, i  la situació de 'llum verda' implica que l'atac és imminent, de qüestió d'hores, informació que van conèixer per part de companys del cos policial.

Marxar era l'única esperança de viure.  Mentre ens expliquen la seva història no poden contenir les llàgrimes. El calvari va començar el setembre de 2017. «Viatjàvem en un bus amb la nostra filla i jo, sense saber-ho encara, estava embarassada», explica la dona. De cop, un assaltant va dirigir-se al matrimoni, sabent que es tractava d'una parella de policies, per matar-los. Des de fora del bus —és el 'modus operandi' habitual en aquesta mena d'atemptats—, els ajudaven tres 'pandilleros' més. L'home va reaccionar a temps: armat com a agent policial les 24 hores, va disparar mortalment l'assaltant del bus. La dona va ferir un dels que es trobaven fora. Els altres dos van fugir.

Una vivència absolutament impactant, davant de la seva filla, els va obligar a prendre la decisió: tan bon punt l'economia els ho permetés, fugirien a Espanya. «Ha estat un any i escatx de calvari.  No sortíem de casa en els dies lliures, no utilitzàvem transport públic, depeníem del cotxe del meu cunyat,  patíem cada cop que una veïna portava la nostra filla a escola, no hem sortit cap dia a un parc o a qualsevol altre lloc amb la nena...», descriu l'home. Una situació límit que va acabar 'in extremis', fa unes setmanes, quan  la 'pandilla' ja els tenia, literalment, al centre de l'objectiu.

«Ho fem per ells», diuen, mirant els seus dos fills, que per sort no són conscients del moment que estan vivint. «No us imagineu el valor que té poder sortir al passeig de Torredembarra, o anar al gronxador que hi ha a la platja, sense estar patint», diu la mare, que plora desconsoladament quan recorda el seu país. «Em pot la nostàlgia, em pot el patiment per la família, que encara és allà, em pot saber que aquest exili serà llarg i que hem deixat enrere tota una vida», explica, envaïda per les llàgrimes.

Torredembarra és per ells i pels 171 refugiats que acull l'Hotel Morros  l'inici d'una nova vida, d'una nova oportunitat. La de viure en pau, lluny de persecucions, la de poder arrelar i viure amb família, cercar i trobar un futur. La Torre és la seva primera ocasió per passar de la foscor a la llum, de l'amenaça a la pau: del gris de la por i la duresa de l'exili a l'esperança d'un futur millor, d'un paisatge vital que s'assembli a aquest passeig marítim, desbordat de Sol, que els ha començat a acollir, en aquest febrer tan agradable que vol ser primavera.

També et pot interessar