Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Neus Oliveras.

«El Vendrell de Joan Ramon i Soler era una gran capital de comarca, amb molta efervescència»

Entrevista a Neus Oliveras, autora del llibre 'Farmàcia, poesia i societat al Vendrell de Joan Ramon i Soler (1851-1900)'

Neus Oliveras ha publicat recentment ‘Farmàcia, poesia i societat al Vendrell de Joan Ramon i Soler (1851-1900)’. Un detallat estudi sobre aquest farmacèutic i poeta vendrellenc de la segona meitat del segle XIX. El volum ha estat editat pel Departament de Cultura de la Generalitat i l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès.

El llibre també indaga en la societat del Vendrell d’aquella segona meitat del XIX. Uns anys de gran efervescència que van deixar una transformació d’envergadura a la capital del Baix Penedès. N’hem parlat en aquesta entrevista amb la seva autora.

Una constel·lació d'autors

—Per què aquest estudi sobre Joan Ramon i Soler?

—Perquè era un autor del Vendrell desconegut totalment. Jo vaig conèixer la seva existència a través de la Maria Carme Cardó, ja que Joan Ramon i Soler era l’avi del seu marit. Ella va deixar tota la seva documentació a l’Arxiu Comarcal fa 25 anys, però és molt voluminós, i demanava tenir temps per dedicar-s’hi.

Aquí no s’ha donat gens d’importància als Ramon, només se sabia una mica del Jaume Ramon, però bàsicament res més. Jo el 2017 vaig publicar un llibre sobre el Ramon Ramon i després em vaig posar amb el Joan. Són autors molt importants.

—Per quin motiu van ser tan rellevants?

—Van ser fonamentals perquè estaven connectats amb Barcelona i sabien exactament totes les idees que hi havia en aquell moment. Ells són els que reactiven la vida cultural del Vendrell. Van ser uns moments de gran efervescència.

El Joan Ramon era un autor que relacionava tot una constel·lació d’autors. Com Carles Casals —el pare de Pau Casals—, Àngel Guimerà, Josep Aixalà o, evidentment els seus cosins, Jaume Ramon i Ramon Ramon. Inclús arribem al petit Andreu Nin, que va llegir un text a l’homenatge que es va fer el 1903 a Joan i Jaume Ramon. Així que queda tot connectat.

L'autora, amb la directora de l'Arxiu, l'autor del pròleg i la donant del fons de Joan Ramon.
L'autora, amb la directora de l'Arxiu, l'autor del pròleg i la donant del fons de Joan Ramon. | Arxiu Comarcal del Baix Penedès

—Ells eren de famílies benestants, però tenien una inquietud per fer arribar la cultura a la gent, organitzant, per exemple, vetllades literàries.

—Això és molt important. Ells creuen que la cultura és una manera de tirar endavant. Per aquest motiu, un dels aspectes destacats del Joan Ramon és que va ser cofundador del Ateneo Vendrellense de la Clase Obrera.

Ells volien que l’obrer, el menestral, totes aquelles persones que no havien pogut tenir estudis, poguessin anar els vespres a adquirir aquests graus de cultura. O poguessin aprendre a llegir i escriure.

—El treball de documentació per fer el llibre deu haver estat enorme...

—Sí, hi havia deu o onze capses, i més de 1.500 ítems apuntats. Una tasca molt laboriosa que va fer la Nati Castejón[directora de l’Arxiu Comarcal]. Després jo em trobo amb el problema d’encabir tota aquesta informació al llibre i decidir com ho ordeno, on poso cada apartat i cada autor.

A més, s’ha de tenir en compte que això ha d’arribar al lector, amb la qual cosa intento que cada capítol no sigui massa llarg. Que sigui amè.

L'època daurada del Vendrell

—Per què vas decidir incorporar una segona part dedicada al Vendrell de l’època?

—Joan Ramon i Soler va publicar a través de la premsa articles sobre el Vendrell industrial, sobre les petites fàbriques de terrissa, de midó... A mi em semblava que aquests articles s’havien de rescatar i primer vaig pensar de fer un annex amb aquest material. Però després em vaig tirar de cap a la piscina i vaig decidir fer una relació del teixit associatiu del Vendrell d’aquella època.

És una cosa de la qual no hi ha res fet. Vaig acabar compaginant tres capítols. Un sobre el teixit associatiu, un sobre la indústria, i un altre sobre la modernització de la vila, amb tot el que es construeix aquells anys.

—Són anys de gran efervescència al Vendrell. Adjuntes articles de la premsa de Tarragona on destaquen iniciatives com la construcció del Mercat Municipal.

—Sí, el que passava en aquell moment al Vendrell tenia molta importància i sortia molt a la premsa tarragonina. En aquells moments la vila tenia uns 5.500 habitants i es van fer les coses ben fetes. Molt especialment a la dècada dels anys vuitanta del segle XIX.

Es van fer un seguit d’edificis que perdurarien i alhora es van veure unes necessitats que calia satisfer, com la higiènica. Això va portar a la construcció de l’escorxador, l’hospital de beneficència o el mercat

També es van fer infraestructures molt importants, com el Pont de França o una reconstrucció de la plaça Nova. A més, hi va haver l’arribada del gas, que va permetre que es generessin unes indústries. Va ser una transformació general, un moment de gran excel·lència del Vendrell.

—També sobta la quantitat d’entitats i associacions que hi havia aquells anys...

—És que el Vendrell tenia molta importància en aquella època, era una gran capital de comarca. Ara això s’ha perdut, perquè molta gent de l’Arboç va cap a Vilafranca, o de Calafell van a cap Barcelona... però en aquella època no, tothom feia cap aquí.

El Vendrell era la referència pel mercat, per les festes majors o inclús pel Carnaval. A vegades es diu que aquí no hi ha hagut mai Carnaval, doncs jo vaig trobar moltíssimes coses de les festes de Carnaval que muntaven aquestes entitats.

Els canvis de finals de segle

—Fins quan va durar aquesta època daurada? Quan va començar a canviar?

—Això és difícil de saber. Primer arriba una crisi important a finals de segle que és la de la fil·loxera, i que afecta molt. Tots els mercats que arriben del port de Sant Salvador desapareixen.

Després hi ha un tall terrible que és la Guerra Civil i la postguerra. Hi ha molts elements en joc que s’haurien d’estudiar profundament, però potser hi ha un pes decisiu de l’església i de les forces que van manar. Als anys setanta del segle XX comença una altra transformació urbanística, però aquesta ja és d’un altre tipus.

—Hi ha altres personatges com Joan Ramon i Soler que serien susceptibles de recerques com aquesta?

—Sí, per exemple el seu germà Ferran Ramon i Soler. Era un personatge prou interessant per fer-li una biografia, va escriure molts articles a la premsa i tindria una consideració. També Jaume Orpinell, que era escriptor i té un fons considerable de poemes i d’escrits, així com composicions.

—Preparant ja algun altre treball?

—Sí, estic començant un treball sobre la dona al segle XIX. Estic trobant coses molt interessants a través de la premsa i els censos de població. També vull treballar en algun moment el tema de l’escola, fer una recerca sobre els anys anteriors a la república.