Per a una gran majoria de catalans aquest pintor, montblanquí de naixement, és un gran desconegut. I això que Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921 – 2000) se significa entre els grans pintors del nostre país, tot i que potser ha quedat en un discret –massa discret– segon terme. Certament, Palau Ferré per ara no ressona entre els noms pomposos de Dalí, Miró, Picasso (català d’adopció), Tàpies, Casas, Mir..., però aquesta circumstància en part és per la manca de promoció interna i externa que el nostre país encara no li ha donat. No obstant, des de fa un temps que les coses estan canviant. Cal recordar que gràcies a un conveni entre la Fundació d’Art Palau Ferré (inaugurada el 2001) i l’Ajuntament de Montblanc, es pot visitar gratuïtament el museu (de dues plantes) situat a la vila natal del pintor, al carrer Riber número 17 (tel. 619907758). Els visitants podran gaudir de prop d’un centenar d’obres que inclouen quadres pictòrics i, en menor mesura, ceràmica i escultures.
Tot aquest esforç s’ha d’agrair sobretot a la família del pintor, entre els quals l’historiador i membre de l’Executiva de la Plataforma per la Llengua Francesc Marco-Palau, que molt probablement n’acabarà escrivint la biografia, i la seva germana Rosa de les Neus.
Palau Ferré ja destacà, de ben petit i sense cap mestre a prop, com a dibuixant. La Fundació conserva alguns esbossos, a llapis, d’un xiquet adolescent que ja apuntava maneres. El jove Palau Ferré deia que de gran volia ser pintor. I així va ser, ja que va poder viure tota la vida del seu ofici. Per sorpresa de tothom, aquell noiet s’encaminà cap a Barcelona a estudiar Belles Arts a l’Escola de Sant Jordi i, més tard, el govern francès li concedí fins a tres vegades una beca per poder ampliar els estudis a París durant els anys 1957-1963. Allí conegué Pablo Picasso i amb el temps la projecció de la seva obra s’internacionalitzà.
L’obra de Palau Ferré és “d’estil figuratiu, expressionista i constructiu amb les característiques del cubisme, fauvisme i grafisme”, segons afirma la Fundació. I d’un gran colorit, amb quadres pintats a l’oli (alguns tenen un ressò picassià) o amb tinta xinesa, i amb la defensa dels valors de la llibertat, la pau i la solidaritat. Abans que Tim Burton ens obsequiés amb impactants escenografies gòtiques de les seves pel·lícules, Palau Ferré ja pintava deliciosos quadres amb belles dones idealitzades (segur que es va inspirar amb alguna musa montblanquina) que ens recorden a algun personatge femení de Burton. O, més ben dit, alguns dels personatges de Burton ens recorden a les muses de Palau Ferré.
El pintor, que fou company d’estudis de l’escultor Josep Maria Subirachs als anys quaranta fou víctima de la seva excessiva bondat. Un contracte amb un marxant d’art va limitar de manera important la seva creació artística. Perquè el pintor pogués desvincular-se del contracte que havia segellat innocentment, el 1974 el Tribunal Suprem va resoldre amb una sentència ben particular: Palau Ferré havia de saldar el deute amb el seu marxant pintant 42 metres quadrats d’obres a l’oli. El pintor, ferit i decebut amb un món mancat de valors, complí la sentència i entre el 1974 i el 1989 canvià el seu rumb artístic i s’entotsolà: a partir d’aleshores les obres que ell creava només les gaudiria ell sol. Palau Ferré pintava un quadre de dia i el cremava de nit. I aquella decisió tant coherent com estrambòtica encara el va fer, contra la seva voluntat, més famós. Així que es convertí amb “el pintor que cremava els seus quadres”, i durant anys revistes com Hola! o Destino i diaris diversos es feren eco d’aquell modus operandi. Fins i tot s’hi van interessar mitjans de comunicació nord-americans, francesos, holandesos... A partir de 1989 el pintor de Montblanc permeté que la seva obra es tornés a exposar a museus i galeries, però sense fins comercials.
Home generós, Maties Palau Ferré va tenir una vida de pel·lícula. La Fundació està catalogant l’obra conservada i es prepara el centenari del naixement del pintor, que tindrà lloc el 2021.
Montblanc és un municipi que pot presumir de tenir una quantitat considerable de museus importants, entre els quals comptem el Museu Comarcal, el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, el Museu d’Art Frederic Marès, el Museu dels Molins de la Vila, el Museu del Vi (a Prenafeta), el Museu del Pessebre de Catalunya i, lògicament, el ja consolidat Museu d’Art Palau Ferré.
Jordi Manent és filòleg i historiador