Ens han robat el Rusiñol que teníem a la sala noble del Centre de Lectura de Reus. Passa el President Pérez i poso el crit al cel. Es veu que se l’han endut a no sé quina exposició itinerant de la Fundació Vila Casas. Espero que torni, exigeixo, i obtinc una garantia vacil·lant. Sota la paret que ara ha quedat blanquíssima, faig seure un reusenc i soci il·lustre de l’entitat, el professor Josep Murgades, que està a punt d’impartir, avui divendres, la seva última classe i jubilar-se. L’he convocat per parlar-ne i es presenta puntual i amb ganes de conversa llarga, esquitxada per les aparicions entranyables de les patums de l’ateneu reusenc.
M’han xerrat que Murgades, després de publicar l’obra completa d’Eugeni d’Ors a Quaderns Crema es va mig barallar amb Jaume Vallcorba. «És un estalinista», es veu que deia l’exquisit editor. I no sé si fins a aquest extrem, però sí que transmet la imatge d’un socialista dels anys setanta, amb jaqueta de pana i tot. Com l’he sentit afirmar, l’ha ajudat a ser una eminència en el camp de l’estudi del Noucentisme no combregar-hi gaire i ser més aviat de l’altra corda.
El perfil de Jordi Manent: «Josep Murgades, un filòleg en estat pur»
Josep Murgades és un conversador excel·lent i tots els que han tingut la sort de ser alumnes seus tenen les seves classes en un gran record, sempre esquitxades per algun estirabot. Com glossa Jordi Manent en aquest perfil d’homenatge, un professor sempre ha de fer una mica de teatre, per mantenir l’atenció desperta. Estem més de dues hores repassant la seva carrera acadèmica, que ara s’acaba, fins que la seva dona el ve a rescatar de les urpes dels mitjans i se l’emporta a dinar.
—M’han dit que has fet setanta anys i que t’obliguen a jubilar-te. Però encara hauràs d’aguantar metxa fins al trenta de setembre.
—Anys enrere, el mateix dia que complies l’edat havies d’estar jubilat. Però ara si t’agafa l’aniversari a mig curs doncs has d’aguantar, si ho acceptes. Hauré de complir amb els exàmens de juny i els de recuperació.
—Però deus tenir bons alumnes pels quals no et deu saber greu haver de fer aquesta pròrroga.
—Hi ha de tot, esclar. Els que són bons et compensen dels que no ho són tant. Mira una cosa: tret dels quatre anys que vaig viure a Alemanya, m’he passat tota la vida anant a fer classes a la universitat. Primer a Lleida i després a Barcelona. Sempre he viscut aquí a Reus i sóc un dels grans damnificats de la RENFE. Però des de fa més d’un any tot ho faig telemàticament. Tot just divendres passat vaig agafar el tren i vaig tornar després d’un any a Barcelona. I bé, doncs potser ja n’hi ha prou. Aquí des de casa veig el Montsant.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
—Hi tornarem, a aquest adeu a la universitat, però anem més enrere. Hi ha una constant germanòfila en la teva trajectòria.
—El mateix dia que em matriculo a la Universitat Autònoma, el 1968, em vaig matricular també al Goethe-Institut de Barcelona i a l’estiu següent me’n vaig a Munic. D’aquí que quan busquen un lector a la universitat de Ratisbona, també a Baviera, reuneixi els requisits i ja sabés alemany. Això va ser el 1978. Pensa que llavors m’havia llicenciat en Literatura Hispànica, amb una ‘mención en catalán’. Tinc, sí, des de ben aviat, interès en l’alemany, però no perquè fos la moda del moment. Hi ha una evolució en l’ensenyament de les llengües estrangeres, naturalment. Pensa que en el primer franquisme, del 39 al 45, el que s’ensenyava al batxillerat era alemany o italià. Els dropos s’apuntaven a italià i els molt pencaires o molt nazis a alemany. Però clar, el 1945 hi ha una embeinada cultural general i tot això ho desplaça el francès. Tinc l’anècdota, amb un company d’estudis del Goethe, que un dia ens van aturar sortint de classe amb els llibres d’alemany i ens van prendre per nazis. Ens van dir que si ja ens sabíem el Mein Kampf i els vam haver de respondre que sabent alemany també et pots aprendre Das Kapital. Una cosa destacable: el Goethe-Institut sempre ha depès del ministeri d’Afers Estrangers, no del de Cultura, perquè els alemanys tenen claríssim que la cultura és abans que res un instrument de promoció exterior.
—Feies proselitisme catalanista a la Universitat de Ratisbona?
—Bé, jo feia classes d’espanyol, que és el que em tocava. Però sortint de classe, a les tertúlies, a les converses, clar que parlàvem dels temes de la catalanística. És una ciutat bonica, de les poques que va aguantar dreta després de la guerra, i la universitat era nova quan hi vaig anar jo, una mica com l’Autònoma nostra. Una universitat no és únicament ciència i cultura. És també una indústria i centre d’atracció econòmic. El sud d’Alemanya ha fet un gran progrés des d’aquella època.
—La cultura catalana s’ha allunyat de la cultura alemanya?
—A veure. Encara que molts dels noucentistes fossin, individualment, germanòfils, la tradició cultural catalana i espanyola era francòfila. Però, clar, a començaments de segle hi ha una divisió absoluta entre les dues faccions culturals. Es pot dir que el món dual de la Primera Guerra Mundial es dissol en el domini de l’anglès després la victòria aliada a la Segona. I fins avui, ara tot és anglès.
—Tornes d’Alemanya, te’n vas a fer classes a l’Estudi General de Lleida —que encara formava part de la Universitat de Barcelona— i comences a traduir. Era vocacional això de traduir literatura alemanya al català?
—En un moment donat, als mitjans dels vuitanta, estava traduint Kafka, Goethe o Bernhard. De fet, vaig estar molt temptat de deixar la universitat i dedicar-me només a fer traduccions. M’hi va temptar molt l’editor d’Empúries, Xavier Folch. Vaig dubtar molt. Però vaig fer el càlcul i, suposo que com ara, per guanyar-se la vida traduint també ho has de fer en espanyol, i ja no em va fer tanta gràcia.
—Però per un posicionament diguem-ne polític o perquè no sabies prou espanyol?
—No, no. D’espanyol en sabia prou. Si m’havia llicenciat en hispàniques! A més a Ratisbona les assignatures més gratificants per a mi eren les de traducció alemany-espanyol, directa i indirecta. En vaig aprendre un niu. No era això, és que no en tenia ganes. En aquella època, recordo, amb trenta-cinc o trenta-sis anys vaig tenir una altra temptació que podia fer que m’allunyés de la vida acadèmica: es va dir que al Montsant hi farien un Parc Nacional i a mi ja m’agradava molt la muntanya. Vaig pensar si no presentar-me a alguna oposició de guarda forestal i retirar-me a la vida contemplativa a la natura. Però el Parc no es va fer i tampoc vaig fer el pas cap a la dedicació plena a la traducció. Així que, després d’aquesta dècada de vacil·lacions, el 1991 vaig fer cap a la Universitat de Barcelona. Al 93 vaig presentar la tesi doctoral[sobre Eugeni d’Ors], el 95 em fan professor titular i el 2003 catedràtic.
—Quina mena de professor has estat?
—De manera natural, potser sí que professionalment em sento més còmode amb la recerca filològica i amb la traducció, que són activitats més individuals i que no requereixen tracte amb els altres. Però no he tingut mai cap problema amb la docència i amb relacionar-me amb els alumnes. Tots coneixem professors que tenen veritables traumes quan arriben a classe, ratllant la sociopatia. No és el meu cas. M’agrada fer les classes amb enfocaments pràctics i que hi hagi interactuació, però clar, tu n’has de saber més sempre que els teus alumnes.
—I el nivell dels estudiants, venen sense vocació?
—Ja no és que vinguin amb vocació o sense, o que entrin a les carreres de lletres perquè no han pogut entrar a cap altra. El problema és que han llegit poquíssim. Et trobes a la universitat gent que amb prou feines s’ha llegit les lectures obligatòries del batxillerat. És que no s’han llegit ni els Harry Potter! Que són com els Juli Vernes de la meva època. Ja ho va profetitzar, suposo que sense voler, Borges en aquella narració d’aquell home que tenia accés a tota la informació, però sense capacitat de síntesi ni d’abstracció. Estem aquí, aquí ens ha portat, de moment, internet. També m’hi he hagut d’adaptar. També conec ja tots els ‘rincons del vago’ i similars. Però bé, miro de seleccionar llibres contemporanis i amb representativitat territorial i de gènere, per veure si així es van enganxant a l’hàbit de la lectura curiosa. Allò de dir “a veure què ha escrit aquell”, que sempre funciona.
—Això pel que fa al nivell dels alumnes. I el nivell dels textos? Com està la literatura catalana contemporània?
—Primer de tot, de manera paradoxal, la literatura catalana té molt més bona salut que la llengua. I hi ha una altra paradoxa: algú que vulgui fer carrera d’escriptor a Catalunya ho tindrà més fàcil si escriu en català que si es vol obrir camí al mercat hispanoparlant, que és enorme i té una competència ferotge. Jo no ho critico, però com fan molts, pots començar en català i després, si la cosa va bé, passar-te a l’espanyol i si ‘te he visto no me acuerdo’. Això ho propicia el sistema cultural. Si et poses a escriure en castellà des de ‘províncies’, feina rai.
—La llengua. Podríem afirmar que hi ha tres moments clau en el teu posicionament sociolingüístic, que en essència no ha variat en quaranta anys des del manifest d’Els Marges “Una nació sense llengua, una llengua sense estat”. El primer és aquest manifest, el segon el manifest de Koiné de 2016 i el tercer el segon manifest d’Els Marges, d’ara fa poc.
—Una cosa, Miquel. Amb Koiné, jo em vaig limitar a subscriure-ho, i quan es va presentar a la Universitat de Barcelona, com a representant de la casa i del rector que no hi era, vaig fer d’amfitrió. Però més enllà d’això no hi tenia més vinculació. Sí que és veritat que moltes de les idees que hi suraven venien del Manifest d’Els Marges de 1978, que aquest sí que el vaig redactar jo. De fet, ho vaig poder fer perquè era a l’exili de Ratisbona i tenia menys pressió. Llavors ens van dir de tot: lerrouxistes, racistes, antipatriotes. Sempre que es fan públiques aquestes idees sobre la situació social del català surten les mateixes acusacions.
—Ara que sembla que això de la independència no va de debò, creus que si assumíssim la nostra espanyolitat el català tindria el futur garantit.
No. Sempre he combatut la idea que més poder polític o autonomia s’ha de traduir automàticament en més salut per a la llengua. Mira el cas d’Irlanda o el d’Andorra, sense anar més lluny. Però això no vol dir que el cas contrari, de menys poder polític, ens hagi d’afavorir des d’aquest punt de vista, perquè la història demostra el contrari.
—Llavors com ho fem.
—Cal un esforç de voluntat col·lectiva, deslligat d’una hipotètica independència. Política decidida i quotidiana. Objecció de llengua, que en dic jo. El català el salvarem parlant-lo. Trobes tot d’indepes que perquè es troben algú amb la pell fosca els parlen espanyol. Això passa, avui, cada dia. La llengua és cosa de tothom i no hi ha cap imperatiu ni necessitat que m’obligui a parlar en castellà.
—Això pel que fa a termes quantitatius. Pel que fa als termes qualitatius hi ha alguna manera de combatre el pidgin en què s’està convertint el català en molts llocs?
—Si ens refiem dels mitjans de comunicació catalans, malament[riu]. Jo no miro gaire televisió ni sèries, però la qualitat de la llengua de TV3, si hi vaig a parar fent zàping, és penosíssima. Mira, hi ha un camp degradadíssim de la llengua normal i corrent que és el de l’erotisme i la sexualitat. Aquí teníem un llenguatge groller, bast, barroer que s’ha perdut completament, en molt pocs anys. Fa poc em vaig trobar en una novel·la actual, la de la Marta Orriols de les plantes, un calc de l’expressió ‘tirar los tejos’ que em vaig posar les mans al cap. D’això, quan començaves a festejar, en dèiem ‘fer l’aleta’. Fa dècades que no ho sento. És només un exemple. Els registres estripats que té tota llengua els hem perdut. Durant segles no teníem registres cultes, i el Noucentisme va tenir molta fixació en fer del català una llengua apta en aquests camps científics i de cultura. Ara s’ha capgirat: qui més qui menys pot articular un discurs en registre alt, però en els àmbits domèstics i col·loquials està tot castellanitzat, innecessàriament castellanitzat.
—Ha passat molt de pressa, això, en poques generacions.
—Tinc un col·lega a la Universitat de Girona, l’Albert Rossich, que té la hipòtesi que això es va començar a gestar quan els nois catalans havien d’anar a fer la mili a les Espanyes. En ambients casernaris s’aprenien coses que d’altra manera no saps. Jo fent la mili a Madrid vaig saber què era ‘meneársela’, que per mi era novetat —lingüística— absoluta. I ara sents aquestes sèries d’adolescents i et dius marededeusenyor, aquesta gent què parla? A banda de la moda del ‘code-switching’ o alternança de llengües, que sense més ni més et deixen anar una frase en castellà.
—Tornem a l’Acadèmia. La setmana que ve[avui per al lector], impartiràs la teva última classe a la Universitat de Barcelona, ‘Esbós d’escrits que ja mai no escriuré’. Hi veig un cert aire melancòlic o és només per crear expectació, aquest títol?
—És un decasíl·lab clàssic, aquest títol, i em vaig inspirar en un llibre de Georg Steiner. Són llibres que hauria pogut fer, però tenia vuitanta anys i ja no tenia temps. Jo tinc molta teca acumulada, però semblantment a Steiner, doncs tampoc ho faré ja.
—Ho dius amb recança?
—No, amb recança no. En pic arribes a una edat, gires full i avall. Però hi ha la gent jove que ha de continuar, La meva esperança és que algú s’agafi a algun d’aquests temes que esbosso i en faci una tesi doctoral o un article o un llibre. És com un catàleg, un repertori del que tinc recollit. Si algú em ve a veure, extraacadèmicament, i m’ho demana, estaré encantat.
—Amb què t’agradaria que t’agafessin el relleu?
—M’agradaria que es fes un bon manual de retòrica, que no en tenim cap. O la recepció del mite de Prometeu a les lletres catalanes. O el que crec que pot enllaminir més gent, que és la geoliteratura de la Universitat de Barcelona. La geoliteratura és una disciplina molt útil perquè mitifica els espais. Per exemple, el Canigó és una muntanya de vaques, però hi va passar Mossèn Cinto amb un poema èpic i hòstia, ara és un espai mític. Però des del punt de vista muntanyenc el Canigó no té cap al·licient, no descarregues cap adrenalina pujant el Canigó. És l’emoció de pujar la muntanya de Verdaguer. Doncs amb altres espais, com la mateixa Universitat, hi ha molta teca. Això ho ha fet molt bé el Llorenç Soldevila a la ciutat de Barcelona o la Fina Masdéu al Camp de Tarragona. Amb el turisme cultural que ara creix aquesta mena de literatura georeferenciada té camp per córrer. A l’estranger fa anys que ho fan, si no vés a preguntar-li al Quim Mallafrè, que se’n va anar a Dublín en estat d’al·lucinació després de llegir Joyce i abans de traduir-lo. Jo ho vaig fer amb Praga per traduir Kafka. Una persona amb cultura literària no és millor ni pitjor que una que no en tingui. Però si vas pel món havent llegit literatura sobre el lloc on vas a parar tens més estímuls imaginatius que si no has fet. És un bagatge que no es pot substituir. De fet, tampoc és res nou, és anar a Terra Santa havent llegit la Bíblia o sense haver-ho fet. A veure si algú s’engresca.
—Un cop hagis fet l’última classe i arribis al trenta de setembre, a banda d’alguna traducció recreativa com m’ha insinuat, què faràs amb la resta de la teva vida?
—Faré rimar Murgades amb mandrades, que els jocs lingüístics ens fan molta gràcia als filòlegs. Ja ho veurem. La dona em diu “t’avorriràs! No sabràs què fer!”. És que tinc ganes d’avorrir-me! A més, entre tu i jo, la universitat s’ha burocratitzat tant, ens han convertit tant en funcionaris, que hi ha un component fort d’alleugeriment. T’impugnen qualsevol cosa, cacaus administratius, paperassa interminable. Quan es crea un equip de recerca, sempre n’hi ha un que es fa fotre, no fa recerca i s’ha de dedicar a la paperassa. Jo vaig fer set anys de gestió, amb diversos marrons. Vaig haver de jubilar el Max Cahner, al Molas, a l’Eulàlia Duran, tràmits per aconseguir la invalidesa d’un col·lega. Coses prosaiques que et toquen sense cap ganes de fer-les. Pensa que un cop vaig haver d’investigar les factures telefòniques del despatx d’un parell de mansos perquè eren supersòniques. No feien conferències amb facultats de Nova York o de Berlín, no, es dedicaven a trucar a telèfons de titis i de tarots. Els vaig haver de dir que abonessin al Departament les trucades i clar, això és incòmode.
—Tot això que et trauràs de sobre. Potser ara pots aconseguir el teu somni dels anys vuitanta i retirar-te al Montsant.
—Sí, això, allà a la Morera i em dedicaré a no fer res.