Duc molta estona donant-li voltes com enfocar aquest tema. És molt dur. Complicat. Trist. I encara no sé com fer-ho. Però bé, m'encoratjaré a soltar-ho tot, perquè ho necessito. Ho necessitem. En poques hores, s'han viscut —mínim— un parell de casos d'assetjament sexual a dones. Al mateix barri, Bonavista. En un, relataven la persecució d'un individu a una noia, en l'altre, una presumpta agressió sexual amb la posterior detenció.
Sé que aquest fet no és aïllat. Aquests han sortit a la llum, però cada dia, en tots els racons del territori, passa. I no és d'ara. Malauradament fa anys i panys que situacions lamentables com aquestes es viuen i no s'aconsegueix erradicar-ho.
Per què han de tenir la sensació de por cada cop que és fosc i estan soles al carrer. L'he arribat i estic bé escrit en un missatge un cop es trepitja el terra de casa. És trist, molt, i encara ho és més quan te n'adones que seguirà passant, que hi haurà més morts i ningú fa res per aturar-ho. I el simple fet que surtin a la llum condemnes judicials penoses per casos d'aquesta classe, anima a fer-ho més, perquè sembla que no els hi passi absolutament RES. No estan abusant del sexe «dèbil», estan demostrant la seva covardia.
Ens han demostrat mil cops que són molt millors. Res és comparable a l'amor d'una mare, àvia, germana, cosina o parella. I se'm fa un nus només pensant que els hi pot passar un fet d'aquest estil. Per elles. Per un món millor. Per poder ser lliures. Ni una més.