Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Crims, a Ulldecona

Aquell folklorisme lingüístic tan nostrat

Ben mirat, a nivell lingüístic som també un país de campanar, i de mirada ben curta, on es posa en segona categoria les variants dialectals que se surten de la norma barcelonina

Ahir a la nit, en ple Prime Time a la nostra estimadíssima i ben catalana televisió pública TeleTrès, va tornar a passar. Al programa Crims, que dirigeix en Carles Porta, van descriure l'assassinat de la Mari Carmen Castell, el 1982, que tingué lloc a Ulldecona, al Montsià. I és clar, algunes de les persones que van entrevistar, principalment familiars de la víctima, van parlar amb la variant dialectal occidental del català, concretament amb el parlar de transició tortosí.

I com sempre que això passa, Twitter es va omplir de comentaris afectuosos, plens de moixaines i una mica apegalosos, tot sigui dit, lloant com és d'encisador aquest dialecte. Comentaris, però, que penso que amaguen un folklorisme lingüístic ben nostrat, ben enquistat i profund en la psique de milions de catalanets i catalanetes, i que fa veure com quelcom d'exòtic (i a voltes primitiu) tots els parlars de més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Goita, com parlen els indígenes del sud, oi? O els del nord, que vindria a ser el mateix. I el més curiós de tot plegat és que molts d'aquests comentaris, amb tota la bona intenció del món, però fets amb un cert aire paternalista estil el-català-que-parleu-és-de-segona-categoria-i-no-se-us-entèn-una-puta-merda, segurament vénen de milions de compatriotes que no han sortit en sa vida de l'AMB, que no han trepitjat el país, ni han conegut els seus dialectes, i encara menys, ni han tingut el detall d'incorporar al seu vocabulari paraules provinents d'altres dialectes.

Perquè granera, abadejo o espill són tan catalanes com escombra, bacallà o mirall. I malgrat que no sóc lingüista, crec que puc opinar amb cert criteri, i sobretot a partir de la meua pròpia experiència. He viscut en tres zones dialectals diferents: la central, la tarragonina i la tortosina. I amb els anys he anat incorporant paraules tortosines al meu lèxic central (este, el que venia de sèrie), i a més he deixat de pronunciar la vocal neutra. Ara xerro un autèntic poti-poti amb préstecs i manlleus d'arreu, que a voltes fa que costi d'entendre'm. Però m'agrada. A més, també, he d'aguantar les brometes pesades i sense puta gràcia de mon germà mitjà, que encara viu a l'AMB, i que les poques vegades que ens veiem arriba parlant amb la variant valenciana... El que dèiem de no haver sortit a xafar el país...

Ben mirat, a nivell lingüístic som també un país de campanar, i de mirada ben curta, on es posa en segona categoria les variants dialectals que se surten de la norma barcelonina. Tot plegat provoca, com a mínim a les Terres de l'Ebre, que és el que més conec, que molts amics, familiars i coneguts tinguin molt assumit que ells no parlen lo català com toca. Amb este folklorisme lingüístic encara ben viu només fem que arraconar i menysprear centenars de parlants del català, tan vàlids i necessaris com qualsevol altre; i a més, això passa a la vegueria on l'ús i la presència de la llengua és més alta i més intensa, i on es pot fer vida absolutament plena i normal en català. La normalitat lingüística arribarà quan la presència del lleidatà, del pallarès, o del xipella, per exemple, no sigui un fet anecdòtic, i que estos dialectes no hagin obligatòriament d'enamorar a ningú perquè, senzillament, se'ls considera ja patrimoni comú de tothom, en igualtat de condicions, i sense cap mena de tuf regionalista. La normalitat arribarà quan la notícia, els comentaris, no siguin mai més com s'ha dit, i si què s'ha dit. Mentrestant, continuarem vivint en una anomalia lingüística i cultural que ens empobreix i ens ridiculitza. I que fa més dèbil un idioma ja prou ferit i cansat.