Ocell volant.

Sobredosi de llibertat

«La corda curta ja la portem de sèrie durant tota la vida. No he viscut com una derrota complir unes mesures per intentar no morir-me o no matar els meus familiars»

Benvolgudes, benvolguts. Fa realment molt temps que no passo per aquí, no li digueu a ningú però he fet campana els últims cops que sortia el meu nom a la llista. El motiu és el de sempre, jo ja us he dit molts cops que penso que la meva opinió no és gaire interessant però s'entesten a posar el meu nom al calendari que tenim a la redacció i he d'acabar escrivint alguna cosa, opinant a poder ser, una cosa que a mi m'agrada molt fer en petit comitè perquè usualment la meva opinió va acompanyada del que es consideren faltes de respecte (jo en dic dir veritats, però bé, és qüestió de punts de vista suposo).

Doncs bé, no podia allargar més l'escaqueig i aquí em teniu un dilluns més. Bé, no és un dilluns més, és el dilluns de la LLIBERTAT. No, no som independents, això només passarà quan caigui un meteorit sobre Espanya i casualment deixi Catalunya de banda (i així i tot ja ho veuríem). Avui amiguis és el dia oficial en què ja podem començar una mica a fer el que ens roti després de més d'un any lligats amb la corda curta.

Quina il·lusió eh? Jo ja tinc tot el dia preparat per a l'ocasió: m'he aixecat a quarts de set del matí, teletreballaré i miraré aquest dia gris i plujós des de la finestra del meu despatx, dinaré probablement davant de l'ordinador, passejaré la Nit (insertar falca dient que mireu el meu Instagram si no la coneixeu), tornaré a teletreballar i amb sort a les set de la tarda tornaré a passejar la Nit. Després truiteta, una mica de Netflix i a dormir. Com veieu aquesta sobredosi de llibertat em canviarà la vida. Em temo que a la gran majoria de vosaltres també.

La corda curta ja la portem de sèrie durant tota la vida, per això em va fer gràcia quan per Twitter una persona em va intentar increpar amb un 'si creus que això és llibertat, és que ja han guanyat'. Qui ha guanyat? No han guanyat ja fa molt temps? A veure, sí que visc com una derrota aquest sistema que ens ha tocat viure, però no he viscut pas com una derrota haver de complir unes mesures per intentar no morir-me o no matar els meus familiars, que entenc que és a què es referia aquesta persona. 

Mesures moltes d'elles inútils, difícils de comprendre, mal explicades i un llarguíssim etcètera de catastròfiques desdites? Pot ser. No es pot negar, però, que algunes d'elles han servit i encara continuen sent útils. De fet, fins i tot tornaria al confinament domiciliari quan veig personatges com el geni que va escalar la Catedral de Tarragona, una persona que als seus Stories d'Instagram, entre porro i porro, dona consells sobre criptomoneda, que és el nou detector de subnormals oficial. Veieu com no puc posar-me a opinar?

En fi, que gaudiu molt d'aquesta sobredosi de llibertat —crèdit al títol a Montserrat Dameson— tenint clar que no estem bé, que simplement ens l'han ofert perquè ja ha arribat el punt que havia d'arribar, el moment en què tothom està fins a dalt i a partir d'ara qui es quedi pel camí, doncs mala sort i barca nova. A partir d'ara, la mort va a càrrec de la consciència de cadascú (més que mai, almenys).