La rectora de la URV, María José Figueras, en l'acte de presentació de la Vall de l'Hidrogen Verd

I si Tarragona es comença a agradar?

«En aquest Sud nostre tan caïnita, n'hi ha qui està intentant treballar per què Tarragona deixi de ser poc més que la mascota olímpica del país»

Torno a això de l’opinió amb plena consciència que fa quinze dies vaig fallar a la darrera cita. I no passa absolutament res, que tampoc cal tenir opinió de tot. A més, el descans forçat m’ha acabant fet un favor, perquè us puc confessar que poc em va faltar per escriure sobre el Nàstic. I avui, buenu, doncs agraeixo enormement que aquells paràgrafs mai sortissin endavant. La mare que els va matricular...

En fi, i a tot això el món segueix girant més o menys igual que sempre. M’atreviria a dir que, vacunacions  a banda, l’única notícia rellevant dels últims dies és que l’eterna nina trencada de Tarragona s’està acostumant a teixir  fronts comuns per fer-se sentir allà on toca, que no és poca cosa. De fet, és el que alguns portàvem suplicant  tota la vida.

Front comú pel tren-tramvia, front comú per buidar la línia de costa de trens de mercaderies, front comú per la Vall de l’Hidrògen Verd... i els que hauran de venir. M’acabaran desgastant el teclat, però millor això que allò tan nostrat de predicar al desert i d’anar als puestus amb una sabata i una espardenya. Algú deu estar fent alguna cosa bé, si el territori® comença a anar a l’una i a fer-se sentir més enllà de les nostres endogàmiques zones de confort.

«Algú deu estar fent alguna cosa bé, si Tarragona comença a fer-se sentir més enllà de les nostres endogàmiques zones de confort»

Suposo que això té desenes de responsables, però em permetreu —i si no m’ho permeteu, doncs mala sort, que per a això l’opinió és meva— que posi el focus en dos molt concrets. El primer és l’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, a qui cada vegada li tremola menys el pols per fer-se escoltar, assumir un lideratge  prudent però ferm, i agafar les regnes d’un territori® massa acostumat a l’orfandat. Alguna bona feina deu estar fent, per molt que alguns s’entestin en voler-li negar. No hem vingut a aquesta columna a ser injustos, així que al Cèsar el que és del Cèsar (sempre m’ha agradat la frase).

L’altra gran pota de la taula és la URV i la seva rectora, María José Figueras. Una de les poquíssimes dones a l’acte dels senyoros encorbatats del passat divendres al Palau de Congressos, i la més decidida a reivindicar  el potencial i el talent del Sud del país des de la universitat pública que representa. Jo, que he hagut de suportar algun que altre idiota et mirés estrany si eres «el de la Universitat Rovira i Tarragona» (sic.), crec saber valorar el mèrit de fer-se respectar com ho està fent la rectora. Així que chapeau i a seguir.

Encara no s’ha fet res, i jo em confesso escèptic  sobre si això dels fronts comuns servirà per a alguna cosa o serà un nou espectacle de fum i pirotècnia  que ens seguirà deixant als de Tarragona  a la cua del país. No en tinc ni idea: recordeu que els que ho saben tot no som els que venim a escriure al diari, sinó que els trobareu per Twitter. El resum vindria a ser que, en aquest Sud nostre tan caïnita, n'hi ha qui està intentant treballar, tan bé com saben, per què Tarragona  deixi algun dia de ser poc més que la mascota olímpica del país. I això per si sol ja hauria de ser notícia, perquè estic convençut que no tothom pot dir el mateix.