Fa unes setmanes veia per xarxes socials els preparatius, l’acte i les reaccions a la inauguració de la capitalitat de la cultura catalana d’aquest 2020 que ostenta El Vendrell.
Un fet que potser hauria de conèixer, ja que tinc el meu negociat en el món de la cultura. Però que em va sorprendre d’entrada. Dic d’entrada, perquè al cap d’uns dies em voltava pel cap quins eren els motius que justificaven que El Vendrell hagués de ser la capital de la cultura aquest 2020, després que Cervera va ser-ho el 2019 i que el 2021 ho serà Tortosa.
Potser a la web municipal trobaria la resposta però necessitava esclarir la problemàtica que em creava jo mateix a través de la meva memòria. Vaig crear-me la necessitat de justificar-me els motius que portaven a considerar El Vendrell un pilar de la cultura catalana.
Des del Nord del Sud, puc entendre que ciutats de la Catalunya Vella representen els fonaments de la cultura catalana, però em costava imaginar una ciutat de la Catalunya Nova, de la Costa Daurada, pal de paller de la nostra cultura. Potser influït per tot un imaginari que ens fa pensar que a casa nostra, al Sud, no podem ser capital de res.
Anava equivocat.
Pau Casals i Àngel Guimerà em van justificar dos grans àmbits de la nostra cultura: música i literatura. La cultura catalana no s’entendria de la mateixa forma sense l’existència d’aquests dos veïns –literalment veïns, gairebé casa per casa— del Vendrell.
També vaig recordar que fa un temps, uns il·luminats havien robat els gegants vells del Vendrell. Uns gegants vells que formen part d’una pròpia i també comuna, al Camp i Penedès, cultura popular: els Nens del Vendrell, els Pastorets, els balls populars, els diables i les bèsties de foc... o la presència dels pessebristes i pessebres pel nucli històric al voltant de Nadal.
Sense saber ben bé com, també vaig recordar que Lax’n’Busto no eren d’Osona sinó que eren del Baix Penedès. Un grup que lloava les nostres grans aportacions a la gastronomia mundial i turisme de masses amb el seu himne Miami Beach.
L’endemà, revisant la biblioteca familiar, amb una extensa col·lecció de llibres sobre el Monestir de Poblet, en vaig trobar un d’un altre vendrellenc il·lustre i necessàriament reivindicable dins del panorama cultural nacional: Jaume Ramon Vidales –germà de Ramon Ramon Vidales— que exercí de notari a Sarral i relatà la seva amistat amb un exmonjo del monestir cistercenc que retornà a casa seva després de la desamortització del 1835.
De notari a notari, vaig pensar en un bon amic que ara exerceix també al Vendrell, just davant la biblioteca vella aixecada per la Mancomunitat, i que va ensenyar-me documents del notari Deu. Notari vendrellenc que llegà a la seva vila una de les col·leccions d’art més importants de Tarragona i que provocà la creació del seu museu homònim.
Museu Deu que forma una constel·lació vendrellenca de museus, amb els dos dedicats a Pau Casals, el de Guimerà i el d'Apel·les Fenosa. Aquest últim situat en un dels edificis més emblemàtics, la Casa del Pardo.
No puc acabar el repàs, mental, a la cultura del Vendrell sense pensar en la gent de la seva comarca: l’abat Escarré, Josep Cañas, tots els Nin, Barral o Perucho a cal Groc d’Albinyana.
Segur que em deixo coses, però la qüestió era arribar a justificar-me com podia ser que El Vendrell fos la capital de la cultura catalana del 2020. I crec que el meu subconscient m’ha ajudat. El Vendrell, i el Baix Penedès, no només ha de ser la capital de la cultura catalana un any. Porta temps esdevenint un punt essencial de la nostra cultura i molts no ho teníem present.
Aquesta sembla una boníssima oportunitat per revertir una idea preconcebuda sobre la nostra cultura, el nostre territori i els nostres veïns del Nord.