Pla obert de Magí Seritjol, director del festival Tarraco Viva, al passeig de Sant Antoni

Voler escoltar

«Som molt més que dos polígons químics, el vermut de Reus i la silueta simpàtica de Port Aventura»

Vaig gaudir molt entrevistant al bo del Magí Seritjol pels carrerons de la Part Alta de Tarragona. Qui diu entrevistant diu escoltant, que al cap i a la fi és al que veníem. Sense presses, sense (gaire) guió i amb un cafè al davant, com es feien les entrevistes  d’abans de la pandèmia. «Conversar tranquil·lament és una revolució!», em confessava, a gust, poc després d’apagar la gravadora. Jo crec que no s’enfadarà amb mi si us ho xerro per aquí.

Tinc bastant clar que és temps de revolucions  tranquil·les, i crec que és mogut per això que vaig anar a buscar-lo amb l’excusa de la tornada de Tarraco Viva. La revolució de la fam per saber, per la història, per la cultura, pel patrimoni, pel luxe de tornar a escoltar-nos. No crec que el Magí s’equivoqui quan raona que «és impossible que hi hagi progrés social  sense una cultura viva», o quan planteja que «per a Tarragona, la divulgació històrica ha de ser una estratègia  de ciutat». Llegiu-lo. A mi, és que encara m’agraden les entrevistes d’aprendre coses.

Del cafè amb el Magí, però, em quedo també amb una conclusió  una miqueta més amarga: entre els qui tenen la clau per fer-nos una mica millor, no sembla familiar la sensació que se’ls vulgui escoltar  de debò. Això m’encén moltes alarmes. He percebut quelcom semblant amb altres persones que considero d’un nivell molt alt, i no crec que sigui un luxe  que ens puguem permetre. Ara que és temps de revolucions, potser...

«Aquí, a Tarragona, seguim deixar passar trens (i temps) més per una qüestió d’inèrcies i miopia que per manca de talent»

No busqueu crítiques  encobertes ni als polítics de torn, ni als governs d’amunt o avall, ni a les universitats que canalitzen el potencial. No va per aquí. Apunto cap a una reflexió  general, molt més general, sobre que, sense adonar-nos-en, aquí a Tarragona  seguim deixar passar trens i temps —i com de valuoses són les dues coses— més per una qüestió d’inèrcies i miopia que per manca de talent, que mal que ens pesi en tenim molt més del que ens hem acostumat a aparentar.

Ja em preguntava fa quinze dies que què tal si posem en pràctica per una vegada això de començar-nos a agradar, i això ens interpel·la a tots. Si és temps de revolucions tranquil·les, fem-les des del seny  i no des de la rauxa: plantem-nos davant el mirall i preguntem-nos si realment el maquillatge  que duem ens fa un favor. Som molt més que dos polígons químics, el vermut de Reus, trenta canyes als xiringuitos* i la silueta simpàtica de Port Aventura. Però, mentre seguim sense escoltar als qui tenen coses a dir, de què servirà?

*L’autor sap perfectament que la paraula correcta és guingueta, però resulta que a l’autor li agrada molt més posar xiringuito. I així s’ha quedat la cosa, amics lectors.