La Diada Nacional de Catalunya ha tornat a ser, un any més, un clam popular massiu i pacífic.
Com ja és tradició, la manifestació d’aquesta tarda a Barcelona ha aglutinat assistents de centenars d'entitats, associacions, partits i societat civil en general, amb l'Assemblea Nacional Catalana com a pal de paller.
Centenars de milers de persones en un sol lloc i amb una imatge aèria d'unitat realment impressionant i que tornarà a fer la volta al món.
Enguany, però, per primer cop des que les manifestacions de la Diada adquirissin el marcat caràcter independentista que tenen des de 2012 cap aquí, i malgrat un sol lema 'Fem la República' estampat en el merchandising, la pluralitat de veus, de matisos, reticències i dubtes sobre cap on s'ha de portar Catalunya i com s'ha de fer aquests anys que vénen es deixaven sentir amb molts menys complexos que en les anteriors convocatòries.
Després d'un any convuls en què l'Estat ha demostrat la seva exagerada contundència per defensar la unitat d'Espanya i en què l'independentisme ha demostrat que no té encara un projecte prou sòlid ni l'adhesió social suficient per portar Catalunya a ser un estat independent, no és per menys que aflorin el desgast social, cert pessimisme i multitud de dubtes sobre com acabarà tot això i al cap de qui cauran els plats trencats. L'atzucac català segueix al peu del canó, reclamant que els polítics siguin capaços de donar una sortida digna al problema.
Sobre si Catalunya ha de ser un estat independent o no hi ha posicions enfrontades i sense majories clares ni suficients per decantar-se cap a un cantó o cap a l'altre.
En altres qüestions sí que sembla que hi ha una posició predominant i que convindria començar a tenir-se en compte seriosament com a punt de partida del que pugui venir a partir d'ara: per exemple en què els polítics que es troben entre reixes o exiliats puguin sortir d'una vegada de la presó i tornar a casa seva. També en què el diàleg efectiu amb el govern espanyol és l'única via per anar trobant punts en comú sobre els quals avançar, deixant de banda les estridències i la unilateralitat però posant sobre el paper les múltiples reivindicacions que hi pugui haver i negociant per aconseguir-ne les màximes possibles.
Llibertat, diàleg i acords. Un bon punt de partida i potser també, per tancar almenys una primera fase d'aquest etern i esgotador procés, d'arribada.