Aquest dissabte es constituiran per fi els ajuntaments a tot l'Estat, després de tres setmanes des que es van celebrar les eleccions, el 26 de maig.
En aquest període entre la gran festa de la democràcia i la formalització efectiva de les corporacions municipals que tindrem durant els pròxims quatre anys, estem veient, més que mai abans, una sèrie de moviments a tots els nivells que posen sobre la taula —un altre cop— la distància que hi ha entre el que es diu durant les campanyes electorals, el que vota la ciutadania i el paper dels partits un cop tenen els resultats a la mà.
Aquesta setmana es van resolent les equacions amb la sensació que s'arriba al resultat final més perquè els terminis apressen que no pas pel fet que els polítics se sentin realment incòmodes en aquesta situació d'indefinició i d'agenda a mig gas on només hi figuren reunions, dinars, sopars, negociacions tàctiques i pactes estratègics amb l'objectiu de decidir, essencialment, el nom de l'alcalde o alcaldessa a proclamar dissabte.
En molts llocs, de fet, més enllà de l'alcaldia i quatre càrrecs més, ni tan sols hi haurà definit cartipàs municipal. És més, encara no hi ha hagut temps de parlar en profunditat de programes electorals més enllà de les línies vermelles genèriques, buides i impersonals que no es poden traspassar i que han adoptat la forma de noms, partits o blocs ideològics que poc o res tenen a veure en el municipalisme i la gestió del dia a dia de les ciutats. En campanya, tothom va apostar per 'treballar en clau municipal' però les negociacions posteriors estan fortament marcades pels blocs, la política nacional i els intercanvis de governs aquí i allà per part dels aparells negociadors als despatxos de les seus centrals dels partits.
La situació d'impàs s'agreuja notablement si hi incloem uns quants governs autonòmics que encara pengen de si la dreta és capaç, per exemple, d'entendre's a Madrid i de si Ciutadans acaba definint una política d'aliances mínimament coherent i menys contradictòria; o al govern de l'estat - ara 'de cooperació' - on és l'esquerra qui té el mateix problema d'enteniment, contribuint, tots plegats, a seguir afeblint la credibilitat i la solvència de les institucions. En això, la nova política - tot i l'alenada d'aire fresc que en un primer moment va aportar a l'anquilosat bipartidisme - tampoc ha suposat una millora substancial, més enllà de posar nous equips al taulell de joc, però amb idèntiques dinàmiques i plantejaments.
A la premsa, sincerament, ja ens va bé aquest caldo de cultiu. Crònica política diària, declaracions, contradeclaracions, alcaldies que van, venen i s'intercanvien en funció de com van les negociacions a les cúpules dels partits, filtracions i informacions al minut que mantenen viu i amb l'ai al cor el debat polític. Entre la població que vota pensant que aquest cop sí que es decidiran les coses amb el seny, el sentit comú i el sentit de la responsabilitat i l'interès general, el sentiment és més aviat de desesperança i resignació.
Sortosament, la memòria col·lectiva de la humanitat és selectiva i té bon fons. És per això que aquest impàs tediós caurà en l'oblit a partir de la setmana vinent quan els nous alcaldes i alcaldesses i els seus equips encetin el nou mandat i comencin a posar en marxa les propostes electorals dels seus programes i els seus projectes per millorar els nostres pobles i ciutats.
També et pot interessar: