Fa onze mesos que els Avis i les Àvies per la Llibertat de Reus surten al Mercadal per reclamar, tal com versa la seva pancarta, «la llibertat dels presos polítics i exiliats». Han sortit 272 dies a les dotze del migdia, primer, i a tres quarts de dotze després. De dilluns a divendres durant novembre i desembre, i hi van sumar també els dissabtes a partir del 13 de gener.
Han fet més de 800 voltes a la plaça del Mercadal com a mostra constant i indefectible del seu rebuig a les penes imposades als Jordis i al govern que presidia Catalunya quan es va dur a terme el referèndum d'ara fa un any. Des de llavors surten a la plaça plogui o faci vent, siguin pocs o molts, els ho permeti o no la Junta Electoral Provincial. Aquest darrer és un dels moments que més protagonisme va donar al col·lectiu d'Àvies i Avis de Reus per la Llibertat, però no l'únic.
La seva capacitat per estendre el seu model de mobilització arreu de Catalunya també els ha valgut mencions, aplaudiments i agraïments de bona part del sobiranisme; des de la plana política i social reusenca fins a missatges del president Puigdemont o del president Torra. Tot plegat arran d'una mobilització que, segons alguna de les seves impulsores, va començar gairebé com una anècdota.
Els inicis dels Avis i Àvies per la Llibertat de Reus
Àngels Ollé és una de les primeres persones que va impulsar el col·lectiu d'Avis i Àvies per la Llibertat. Ella mateixa explicava, fa tan sols una setmana, al Teatre Bartrina, com va començar aquesta experiència. L'anem a buscar a la plaça del Mercadal, just acabat el Cant dels Segadors, i ens explica, de nou, d'on va sorgir la idea. «Tot va sortir d'un whatsapp d'una amiga meva de Mollet, també àvia, que m'explicava que cada dijous, una senyora de 83 o 84 anys venia de Mataró i anava a veure la seva filla a Mollet».
Àngels Ollé segueix explicant que aquesta dona «es plantava a la plaça de Mollet i començava a fer una bufanda de color groc» inspirant-se, explica, en les Madres de la Plaza de Mayo de Buenos Aires, a l'Argentina. «Aquesta idea la vaig passar a una amiga meva que és modista, de seguida s'hi va enganxar, vam pensar quin guarniment faríem, ella va dir una bufanda».
Una iniciativa que ha anat a l'alça
Aquesta conversa va tenir lloc un diumenge, el cinc de novembre. L'endemà mateix van anar a El Barato a buscar a roba, i dimarts a les dotze del migdia es van plantar a la plaça del Mercadal. «Érem molt poques persones, perquè havíem enviat quatre whatsapps a les amigues», però aquella acció es va anar estenent fins a superar, com superen avui en dia, el centenar de persones diari.
Els primers dies van coincidir amb mobilitzacions per part dels CDR. Es van tallar les vies de tren a l'estació de Reus i es va intentar col·lapsar el Port de Tarragona amb una caravana de cotxes. Per als primers participants en les concentracions dels avis i àvies, tal com explicaven ells mateixos ara fa prop d'un any, era una manera de protestar i mobilitzar-se que s'adequava a les seves capacitats. «Ja no estem per anar a tallar carreteres, naltros», explicaven alguns amb un somriure.
La constància ininterrompuda de les Àvies i Avis per la Llibertat
D'entre aquest col·lectiu n'hi ha que hi són des del primer dia. Una d'elles, Maria Asens, de 87 anys. Sovint encapçalant la marxa, és de les veus amb més ímpetu a l'hora de cantar Els Segadors al final de cada jornada. «Jo veig que és una injustícia el que fan a tots els presoners, que estan a la garjola sense motiu; com que ho he patit moltíssim a la meva família, quan ho vaig veure m'hi vaig ajuntar, llavors érem catorze o quinze».
Maria Asens explica que no té intenció de defallir en la seva protesta, «no em trauré el llaç fins que els presoners i els exiliats siguin a casa, i mentre pugui, als meus 87 anys, seré aquí, no he faltat ni un dia». L'acompanya Conxita Alberich, que explica que «el meu pare tenia un germà que, encara no tenia els divuit anys, el van agafar i el van prendre cap a la guerra, i no el van tornar a veure».
«Van empresonar unes persones innocents»
Un altre dels membres del col·lectiu que també ha sortit cada dia des que s'hi va unir és Josep Torroja, «vaig pels 87» respon quan se li pregunta l'edat. Es va sumar a les concentracions una setmana després que comencessin perquè «vaig considerar que era una causa justa, perquè van empresonar unes persones innocents encolomant-los-hi uns fets que no van existir».
Com la resta d'Avis i Àvies, Josep Torroja va cada dijous a la presó de Mas d'Enrich «per la Carme Forcadell, que ja m'explicarà vostè quina causa té aquella persona, per l'amor de Déu!». Considera indignant la situació dels empresonats, «si has comès un delicte, encara hi pot haver aquella cosa de dir 'coi, és que m'ho he buscat', però innocent i a la presó? i passen els mesos... això no té nom».
Per algunes de les persones que, cada dia, surten a la plaça del Mercadal, la situació actual els recorda fets que, expliquen, no esperaven tornar a viure. «Van fer creure que feien un canvi i aquest canvi no hi va ser, no van tocar cap militar, no van tocar cap policia, no van tocar cap maltractador, tenim els mateixos, quina democràcia és, aquesta?». Amb tot, Josep Torroja assegura que tampoc defallirà, «mentre pugui hi seré, perquè a aquestes edats, vas una mica 'atxutxat', però mentre pugui, hi seré».
La taca d'oli que s'estén per Catalunya
Ells mateixos han anomenat Taca d'Oli tot el seguit de col·lectius de persones grans que han anat sorgint arreu de Catalunya emulant les mobilitzacions de Reus. Primer al Baix Camp, després a les comarques veïnes i, finalment, fins a Vic o Balaguer han anat sorgint grups d'Avis i Àvies, de Iaios i Iaies, de Tercera Joventut que es troben, generalment de manera setmanal, per reivindicar la llibertat de presos i exiliats.
La seva constància no es va veure interrompuda ni quan la Junta Electoral de Tarragona, durant la campanya electoral del passat mes de desembre, els va prohibir mobilitzar-se per considerar que era una manifestació partidista. El col·lectiu reusenc va canviar, temporalment, el lema de la pancarta pel que defensava els drets humans, però no van deixar de concentrar-se diàriament. Finalment, de fet, la Junta Electoral Central els va donar la raó admetent que la seva era una expressió més del dret de manifestació.